L'arquitectura més icònica del paisatge rural del nord ja té el seu escut oficial. El Govern ha donat llum verda definitiva a la declaració de l'hórreo com a Manifestació Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial. La mesura no només busca protegir la pedra i la fusta de les estructures, sinó el "saber fer" centenari: els oficis dels fusters d'armar i les tradicions veïnals que han mantingut vius aquests graners durant segles.
Molt més que un magatzem de blat de moro
Per al Ministeri de Cultura, encapçalat per Ernest Urtasun, l'hórreo és un "marcador d'identitat col·lectiva". La protecció aprovada avui afecta una geografia amplíssima que va des dels cabazos gallecs fins als hórreos de Navarra, passant per les paneres asturianes i les estructures de Lleó i Cantàbria. L'objectiu és evitar que aquestes construccions es converteixin en mers ornaments de jardí o, pitjor encara, que acabin en l'abandonament per la manca de relleu generacional.
El repte dels propietaris: Protecció o escac a les reformes?
Malgrat les celebracions d'associacions culturals, la notícia aterra amb certa inquietud a les aldees. Convertir l'hórreo en patrimoni immaterial implica que qualsevol intervenció ha de respectar tècniques i materials tradicionals. Molts propietaris temen que aquest "blindatge" dificulti les petites reparacions necessàries per a la seva conservació diària, transformant un element viu en una peça de museu intocable.
Un pla contra l'oblit
La declaració arriba en un moment crític. Segons els últims censos, milers d'hórreos es troben en estat de ruïna tècnica a causa del despoblament rural. Amb aquest nou estatus, s'espera que arribin ajudes específiques per a la rehabilitació, incentivant que aquestes estructures tornin a tenir un ús, ja sigui l'original agrícola o noves adaptacions culturals que respectin la seva essència.
A partir d'ara, l'hòrreu deixa de ser només propietat privada per a ser considerat un bé de tots els espanyols. El desafiament per a les comunitats autònomes serà trobar l'equilibri entre la protecció estricta i la viabilitat econòmica per a aquells que hi conviuen cada dia.