La bretxa entre naixements i defuncions: quins territoris necessiten de la migració per créixer

La nacionalitat espanyola per residència és la via més habitual perquè una persona immigrant obtingui la nacionalitat. Tot i que els detalls procedimentals poden canviar, els requisits legals bàsics es mantenen relativament estables perquè estan en el Codi Civil i la seva normativa de desenvolupament. A continuació es resumeixen els punts clau que has de complir si has residit a Espanya com a immigrant i vols sol·licitar la nacionalitat.

1. Temps mínim de residència legal a Espanya

El requisit central és haver residit legal i continuadament a Espanya durant un temps mínim abans de presentar la sol·licitud. El termini general és de 10 anys, però hi ha reduccions importants:

• 10 anys: regla general per a la majoria d'estrangers.
• 5 anys: per a persones amb condició reconeguda de refugiat.
• 2 anys: per a nacionals de països iberoamericans, Andorra, Filipines, Guinea Equatorial, Portugal i persones d'origen sefardí.
• 1 any de residència legal suficient, entre altres supòsits:
  • Si has nascut en territori espanyol.
  • Si no vas exercir a temps el dret a optar per la nacionalitat.
  • Si has estat legalment sota tutela, guarda o acolliment d'un ciutadà o institució espanyola durant almenys 2 anys.
  • Si portes 1 any casat/ada amb espanyol/a i no estàs separat/ada de fet ni de dret.
  • Si ets vidu/va d'espanyol/a i no estaves separat/ada en el moment de la defunció.
  • Si vas néixer fora d'Espanya de pare o mare (o avi/àvia) que originàriament van ser espanyols.

La residència ha de ser legal, continuada i immediatament anterior a la sol·licitud. No n'hi ha prou amb estades irregulars o de curta durada (visats de turista, per exemple).

2. Situació administrativa i empadronament

Has de comptar amb un títol de residència vàlid (targeta de residència temporal o de llarga durada, residència de familiar de ciutadà de la UE, etc.) durant tot el període exigit. A més, és essencial mantenir-te empadronat a Espanya, ja que els certificats d'empadronament solen utilitzar-se com a prova de residència efectiva.

3. Bona conducta cívica i antecedents penals

La llei exigeix que el sol·licitant demostri bona conducta cívica. En la pràctica, això es tradueix en:

• Aportar certificats d'antecedents penals del país d'origen i d'Espanya.
• No tenir delictes greus ni reiterats, especialment recents.
• En alguns casos, valorar sancions administratives greus (per exemple, en matèria d'estrangeria) que puguin qüestionar la integració.

L'existència d'antecedents no implica automàticament la denegació, però l'autoritat valorarà la seva gravetat, data i circumstàncies.

4. Grau suficient d'integració en la societat espanyola

Un altre requisit és acreditar un grau suficient d'integració. Els elements principals són:

• Coneixement de la llengua espanyola: llevat que procedeixis d'un país hispanoparlant, normalment hauràs d'acreditar un nivell bàsic de castellà.
• Coneixement de la realitat social i constitucional d'Espanya: s'avalua a través de proves específiques sobre la Constitució, l'organització de l'Estat, la cultura i la societat espanyoles.
• Altres indicis d'integració: permanència efectiva a Espanya, vincles familiars, arrelament laboral i social, participació en la vida comunitària, etc.

5. Majoria d'edat i capacitat

Poden sol·licitar la nacionalitat:

• Les persones mores d'edat i amb plena capacitat d'obrar, per si mateixes.
• Els menors de 18 anys, a través dels seus representants legals (pares, tutors) i amb certs matisos segons l'edat.
• Persones amb la capacitat modificada judicialment, a través de qui exerceixi la seva representació, conforme a les resolucions judicials.

6. Renúncia o compatibilitat de nacionalitats

En general, s'exigeix declarar la renúncia a la nacionalitat anterior quan el país d'origen no té conveni de doble nacionalitat amb Espanya o no la permet. Tanmateix, en la pràctica, les persones de països iberoamericans, Andorra, Filipines, Guinea Equatorial, Portugal i sefardites solen poder conservar la seva nacionalitat d'origen en adquirir l'espanyola, pels règims especials de doble nacionalitat.

7. Jurament o promesa i tancament del procediment

Si la sol·licitud es concedeix, abans d'inscriure la nacionalitat en el Registre Civil hauràs de:

• Jurar o prometre fidelitat al Rei i obediència a la Constitució i a les lleis.
• Declarar la renúncia o la compatibilitat de la teva nacionalitat anterior, segons correspongui.

Només amb la inscripció en el Registre Civil l'adquisició de la nacionalitat espanyola per residència es considera plenament efectiva.

Segons la Constitució espanyola, les competències en matèria d'immigració i població s'estructuren sobre un clar predomini de l'Estat, però amb marges d'actuació importants per a les comunitats autònomes en àmbits materials conexos (serveis socials, integració, ordenació del territori, etc.). La clau està en la lectura conjunta dels articles 148 i 149 de la Constitució.

1. Competències exclusives de l'Estat en immigració i població

L'article 149.1 CE enumera les matèries sobre les quals l'Estat ostenta competència exclusiva. Entre elles, és especialment rellevant l'apartat 2.ª:

«Nacionalitat, immigració, emigració, estrangeria i dret d'asil.»

Això significa que:

• La regulació dels requisits d'entrada, permanència i sortida d'estrangers (visats, permisos de residència i treball, expulsions, reagrupació familiar, etc.) és competència estatal.
• Les normes sobre adquisició i pèrdua de la nacionalitat i sobre la situació jurídica de l'estranger depenen exclusivament del legislador estatal.
• Les polítiques d'emigració (espanyols a l'exterior) i de dret d'asil i refugi corresponen també a l'Estat.

Des de l'òptica de “població” en sentit estadístic i general, el mateix article 149.1, en el seu apartat 31.ª, atribueix a l'Estat la «estadística per a fins estatals», que inclou els grans instruments de mesura demogràfica (per exemple, censos generals o padrons a efectes estatals), encara que el treball estadístic es recolzi després en la col·laboració autonòmica i local.

A més, l'apartat 1.ª d'aquest mateix article atribueix a l'Estat la «regulació de les condicions bàsiques que garanteixin la igualtat de tots els espanyols», que actua com a límit transversal: tot i que les comunitats adoptin polítiques pròpies lligades a la població o a la integració d'immigrants, no poden trencar la igualtat bàsica de drets i deures fixada a nivell estatal.

2. Marges competencials de les comunitats autònomes

La Constitució no menciona de forma directa “immigració” ni “població” en el llistat de matèries assumibles per les comunitats (art. 148.1 CE). Tanmateix, permet que aquestes assumeixin competències en àmbits que, en la pràctica, incideixen de forma decisiva en la gestió de la realitat migratòria i demogràfica.

Entre aquestes matèries de l'article 148.1 destaquen:

• Ordenació del territori, urbanisme i habitatge (148.1.3.ª): permet a les comunitats dissenyar polítiques de planificació territorial i d'habitatge que tenen efectes sobre la distribució de la població, la lluita contra la segregació residencial, la dotació d'equipaments en barris amb alta concentració de persones immigrants, etc.
• Assistència social (148.1.20.ª): les comunitats poden organitzar i gestionar els serveis socials (prestacions, ajuts, programes) destinats tant a nacionals com a estrangers residents, cosa que inclou polítiques d'inclusió social i integració.
• Sanitat i higiene (148.1.21.ª), en coordinació amb les bases estatals de l'art. 149.1.16.ª: la gestió dels sistemes autonòmics de salut repercuteix directament en l'atenció a la població immigrant i en l'accés efectiu a serveis sanitaris.
• Foment de la cultura i de l'ensenyament de la llengua pròpia (148.1.17.ª): tot i que no és una competència “migratòria” en sentit estricte, permet dissenyar polítiques educatives i culturals que incideixen en la convivència intercultural i en la integració lingüística de la població d'origen estranger.

A més, la Constitució preveu (art. 148.2 i 149.3) que les comunitats puguin anar ampliant les seves competències dins del marc del 149.1, i que les matèries no atribuïdes expressament a l'Estat puguin correspondre'ls via estatut. Això ha permès que molts estatuts incloguin avui dia referències expresses a la integració d'immigrants, a la política demogràfica o al suport a la població retornada, sempre respectant que l'entrada i l'estatus jurídic dels estrangers es regeixen per la legislació estatal.

3. Repartiment funcional: Estat regula l’“estatus”, CCAA gestionen la “integració”

En síntesi, es pot dir que:

• L'Estat ostenta el control jurídic de la immigració (nacionalitat, situació d'estranger, permisos, expulsions, asil, bases d'igualtat i de Seguretat Social, grans estadístiques estatals).
• Les comunitats autònomes actuen sobre les condicions materials de vida de les persones que resideixen en el seu territori (sanitat, educació en el marc estatal, serveis socials, habitatge, ordenació del territori, polítiques d'integració i inclusió social), cosa que afecta de ple la població immigrant i l'equilibri demogràfic.

Aquest repartiment constitucional obliga a una constant coordinació: l'Estat fixa el marc normatiu general de la immigració i dels drets bàsics, mentre que les comunitats desenvolupen, des de les seves competències sectorials, polítiques públiques dirigides a gestionar els efectes socials i territorials dels fluxos migratoris i de l'evolució de la població.

Amb la informació disponible a les bases parlamentàries i executives consultades, es pot identificar amb claredat una iniciativa legislativa al Congrés dels Diputats en l'actual legislatura la matèria principal de la qual és la política migratòria (migracions, estrangeria, asil o refugi) i que es tramita com a llei. Existeixen a més altres iniciatives normatives del Govern en matèria migratòria, però no totes passen pel Congrés com a lleis, sinó que s'articulen com a reglaments.

L'única iniciativa amb tramitació parlamentària pròpiament legislativa i objecte central migratori detectada és la següent:

• Reial Decret-llei 2/2025, de 18 de març, pel qual s'aproven mesures urgents per a la garantia de l'interès superior de la infància i l'adolescència davant situacions de contingències migratòries extraordinàries, convalidat i tramitat com a projecte de llei al Congrés dels Diputats.
  • Tipus: Reial decret‑llei del Govern, tramitat posteriorment com a projecte de llei.
  • Identificadors parlamentaris: 130/000016 (com a decret‑llei) i 121/000055 (com a projecte de llei al Congrés).
  • Proponent: Govern d'Espanya.
  • Objecte: articular un mecanisme específic per fer front a contingències migratòries extraordinàries que afecten a menors estrangers no acompanyats, regulant, entre altres aspectes, la declaració d'aquestes situacions, els plans de resposta solidària i la redistribució de menors entre comunitats autònomes.
  • Estat de tramitació: el Congrés va acordar la tramitació del decret‑llei com a projecte de llei i es troba en tramitació, amb el termini de presentació d'esmenes ampliat fins al 2 de setembre de 2026.
  • Font parlamentària: fitxa de la iniciativa al Congrés (121/000055): detall a la web del Congrés .

Des del punt de vista quantitatiu, si s'atén de forma estricta a la pregunta —lleis o iniciatives legislatives sobre política migratòria presentades al Congrés en l'actual legislatura— i a la informació localitzada, la resposta és:

• Total d'iniciatives legislatives al Congrés amb objecte principal migratori identificades: 1.
• Desglossament per tipus:
  • Reials decrets‑llei del Govern tramitats com a projectes de llei: 1 (Reial Decret‑llei 2/2025 → Projecte de Llei 121/000055).
  • Proposicions de llei de grups parlamentaris específicament sobre migracions/asil/estrangeria: 0 identificades en la cerca realitzada.
  • Altres projectes de llei del Govern amb nucli temàtic migratori: 0 addicionals identificats.
• Estat global: la iniciativa localitzada està en tramitació al Congrés, després d'haver estat convalidat el decret‑llei d'origen.

En paral·lel a aquesta tramitació parlamentària, en l'àmbit del Govern s'han identificat altres iniciatives rellevants en matèria d'estrangeria i migracions que no es canalitzen com a lleis al Congrés, sinó com a normativa reglamentària. L'exemple principal és:

• Projecte de Reial Decret pel qual es modifica el Reial Decret 1155/2024, de 19 de novembre, que aprova el Reglament de la Llei Orgànica 4/2000, de drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social.
  • Àmbit: actualització del reglament d'estrangeria.
  • Situació: en fase d'audiència pública a finals de gener i principis de febrer de 2026, en el marc de la tramitació reglamentària del Govern.
  • Nota rellevant: tot i que es tracta d'una iniciativa normativa en política migratòria, no és una llei tramitada pel Congrés, sinó un reial decret reglamentari, per la qual cosa no s'inclou en el còmput parlamentari demanat.

Convé subratllar una advertència metodològica: la cerca s'ha realitzat acotant a iniciatives la matèria principal de les quals és la política migratòria (migracions, asil, refugi, estrangeria, nacionalitat lligada a migrants o integració de població migrant). Existeixen altres lleis tramitades en la legislatura que inclouen disposicions puntuals sobre persones migrants, sol·licitants d'asil o beneficiaris de protecció internacional —per exemple en matèries de discapacitat, dependència, educació o altres polítiques socials—, però el seu focus principal no és migratori, i per això no s'han comptabilitzat com a “lleis de política migratòria” a efectes de la teva pregunta.

En resum, amb base en la informació localitzada i sota aquest criteri restrictiu de matèria principal, en l'actual legislatura s'ha presentat i s'està tramitant al Congrés almenys una iniciativa legislativa clarament centrada en política migratòria, nascuda com a reial decret‑llei i convertida en projecte de llei per al seu debat i esmena parlamentària. El panorama pot completar-se amb reformes reglamentàries i amb disposicions sectorials que afecten població migrant, però estrictament com a “lleis de política migratòria” amb tramitació al Congrés, el nombre identificable és un.