“S'aixeca la sessió. Eren les dotze i cinquanta minuts de la matinada.” Així conclou el Diari de Sessions de la sessió plenària núm. 218, oberta la tarda del 25 de novembre. S'hi va aprovar la Proposició de Llei per a l'establiment de gravàmens temporals a la banca, les energètiques i les grans fortunes i l'aprovació de la presa en consideració de la Proposició de Llei per la qual se suprimirà el delicte de sedició i quedarà substituït per un de desordres agreujats. En acabar ja era divendres 26. Concloïa allà, una de les setmanes més llargues que recorden ses Senyories.
Un Ple que va arrencar el dilluns 21 i que va acollir en els dies posteriors el tediós procés d'aprovació dels Pressupostos Generals de l'Estat (PGE). “Senyories, donarem començament a les votacions. Com saben vostès, hi ha bastants votacions i, per tant, el temps calculat és llarg; els ho dic perquè es preparin psicològicament”, va aconsellar la presidenta del Congrés, Meritxell Batet, als diputats abans de donar pas a l'última votació dels comptes a la Cambra Baixa el divendres a la tarda.
Votació eterna
En conseqüència, quan va arribar el torn de les votacions de la reforma del delicte de sedició i dels impostos temporals, ja prop de la mitjanit, els diputats acumulaven més de 40 hores de ple. Per a més èmfasi, ambdues votacions es van fer de forma pública per crida, cosa que va perpetuar la situació i va deixar entreveure el cansament de tots els allí presents.
Durant la crida, un per un, dels 350 diputats en més d'una ocasió el vot que pronunciava el diputat des del seu escó, no era el que repetia (a tall de confirmació i per evitar equivocacions) el secretari de la Mesa que estigués en aquell moment a la tribuna.
Una situació que lluny de causar enuig entre els seus protagonistes, el popular Adolfo Suarez Illana i diversos membres de JxCat, ubicats a les últimes files de l'hemicicle, arrencava rialles entre les bancades. Que en les hores prèvies havien viscut moments molt tensos, com a conseqüència de l'enfrontament entre la ministra d'Igualtat, Irene Montero, i VOX, per la llei del només sí és sí.
El mateix Suárez Illana després de cridar-se a si mateix des de la tribuna va haver d'esmenar-se. El primer reflex que va tenir va ser dir «sí» a l'aprovació dels nous gravàmens temporals a la banca, les energètiques i les grans fortunes, però ràpidament va adonar-se de l'error. I va pronunciar un rotund «no», que de nou va arrencar riallades.
Detalls que no recull el Diari de Sessions (però sí les càmeres i els micròfons), perquè davant d'aquest tipus de votacions la tasca d'aquesta publicació es redueix a recollir i enumerar qui ha votat “sí”, “no” o “abstenció”.
Un ple de rècord
Plens tan extensos com el relatat no són comuns, però tampoc no es tracta d'una excepció. Entre el 23 i el 28 de juliol de 1979 va tenir lloc un que va durar 36 hores. Extensió suficient per a alçar-se al podi dels més llargs en aquelles primeres legislatures caracteritzades per una activitat frenètica.
Més enllà de la durada, o dels temes de gran abast que es van abordar, l'anomalia d'aquell Ple va residir en què va acabar un dissabte a les nou del vespre. Essent extraordinari el primer, no el segon, com es pot deduir del que s'ha narrat anteriorment.
Pel costat politicojudicial en aquells dies es va produir un intens debat en relació amb el Tribunal Constitucional. Però abans que conclogués el primer període de sessions de l'any, el govern també va voler portar al ple el Pla Energètic Nacional.
Es va fer per a lament del socialista Miguel Boyer com a últim punt de l'ordre. De manera que el debat es va iniciar un divendres a les nou del vespre i va finalitzar 24 hores després, ja en dissabte. Això sí, amb la seva deguda aturada entremig “s'aixeca la sessió fins demà a les onze (…) Eren les deu i trenta minuts de la nit”.
Economitzar els temps
Malgrat que per part de la presidència, aleshores en mans de Landelino Lavilla, es va suggerir a l'inici del debat lleugeresa en l'ús de la paraula. Tal com s'havien acordat entre els portaveus, “i consegüentment per tots els Grups Parlamentaris”, per “donar la màxima agilitat al debat i economitzar al màxim possible els temps”.
El president va afegir que l'acord no era rígid, alhora que va pregar als grups que el respectessin i no utilitzessin en termes generals ni els torns en contra, ni les explicacions de vot. Unes presses que per a Boyer no van resultar acceptables en un projecte que havia tingut una “gestació llarguíssima” i que anava a ser tramitat en poques hores.
Per això a l'inici de la seva intervenció Boyer va expressar el seu malestar: “Mala fortuna la del nostre procés parlamentari, que per malaptesa nostra o per la situació de peripècia de l'ordre del dia fa que temes de la importància del Pla Energètic Nacional o del Pressupost de l'Estat hagin de ser degollats i liquidats en sessions apressades, en les quals estem -com en aquesta- en el límit extrem de la sessió extraordinària i cansats”.
El Reglament del Congrés, en el seu article 62 assenyala que les sessions, per regla general, se celebraran en dies compresos entre el dimarts i el divendres, ambdós inclosos, de cada setmana. Tot i que, no obstant això, podrien celebrar-se en dies diferents dels assenyalats per acord dels grups parlamentaris, la junta de portaveus, la Mesa del Congrés… Això va ser el que va ocórrer en el ple del 23 al 28 de juliol de 1979 quan es va habilitar i es va allargar fins al dissabte.
Obert el cap de setmana
Tan extraordinari resulta que se celebri una sessió en cap de setmana, que en els últims trenta anys només s'ha donat en tres ocasions. Totes elles per a la celebració de debats d'investidura, és a dir, cap de caràcter “ordinari”.
De manera que el diari de sessions del 4 de març de 1996 (investidura José María Aznar), del 29 d'octubre de 2016 (investidura Mariano Rajoy) i del 4 de gener de 2020 (investidura Pedro Sánchez) arrenquen amb la fórmula “celebrada el dissabte”. En aquest últim cas també va ser necessari habilitar el diumenge. La qual cosa la fa una conjuntura encara més inèdita.