‘Ja no truca ningú’ és el nou còmic de la guionista Elizabeth Casillas i la il·lustradora Blanca Vázquez, publicat aquesta setmana per Astiberri. L'obra posa el focus en la solitud dels majors que viuen als pobles de l'Espanya buidada, on les visites familiars del diumenge trenquen durant unes hores una rutina marcada pel silenci, l'espera i el pas del temps.
La protagonista és Mariona, una dona de 87 anys que viu juntament amb el seu marit, Vicente, en un petit poble. A mesura que les seves amigues van desapareixent i la memòria d'ell es torna cada cop més fràgil, la mort comença a ocupar un espai creixent en els seus pensaments.
Casillas, nascuda a Bilbao el 1986, explica en una entrevista amb EFE que el primer que va escriure va ser precisament el títol, ‘Ja no truca ningú’, i que tota la història va sorgir després a partir d'aquesta sensació.
Entre un diumenge i un altre
El germen de la novel·la gràfica procedeix de diverses experiències personals de l'autora: el deteriorament dels seus avis, les seves visites al poble familiar de Arroyuelo, a Burgos, d'apenes 24 habitants, i la seva feina en una associació de persones amb discapacitat auditiva.
Va ser allí on va prendre consciència de fins a quin punt la pèrdua d'audició pot augmentar l'aïllament i la desconexió amb l'entorn, especialment en persones grans.
Encara que Casillas assegura que el còmic és “menys personal del que pot semblar”, reconeix que les seves visites a Arroyuelo li van fer observar de prop una realitat que es repeteix en nombrosos municipis rurals: grans que romanen durant bona part de la setmana pràcticament sols i la seva vida social es concentra en les visites de fills i nets.
“Volia mostrar què hi ha entre un diumenge i un altre als pobles. I és que en aquests dies intermedis hi ha una vida que no para, però que baixa molt el volum”, explica.
Una història sobre el buit, no un manifest polític
L'obra aborda inevitablement problemes relacionats amb la despoblació, la falta de serveis i l'abandonament progressiu de determinats municipis, però la seva autora insisteix que no pretén construir un discurs polític sobre l'Espanya buidada.
El objectiu és més íntim.
‘Ja no truca ningú’ busca retratar el buit existencial d'aquells que senten acostar-se el final de la seva vida, la pèrdua progressiva de familiars i amics i la necessitat de deixar algun tipus de llegat.
La novel·la gràfica es mou així dins del costumbrisme i converteix les petites accions quotidianes en el centre del relat.
Els diumenges arriben els familiars, les converses omplen la casa i la rutina sembla interrompre's. Després tornen els dies silenciosos.
Pàgines mudes per explicar la solitud
Un dels elements més característics del còmic és precisament l'absència de paraules.
Casillas explica que el llibre té “poc diàleg i molt guió”, amb nombroses pàgines mudes que serveixen per traslladar al lector els silencis, l'avorriment i la monotonia dels dies.
La casa i el jardí adquireixen aleshores un protagonisme especial. Aquest últim es converteix en un dels espais més importants per a Mariona, fins al punt d'imaginar-hi el lloc on podrien reposar les seves cendres.
L'il·lustradora Blanca Vázquez, nascuda a Guadalupe (Càceres) el 1997, va trobar en aquests silencis un dels principals recursos visuals de l'obra.
Una aquarel·la creada completament en digital
Vázquez ha desenvolupat les il·lustracions íntegrament en format digital, tot i simulant la textura de l'aquarel·la.
El color ajuda a diferenciar els diferents estats emocionals de la història.
El habitatge està dominat per ocres, marrons i vermells, mentre que el jardí apareix ple de llum i verds intensos. En canvi, els records, somnis i escenes de ‘flashback’ adquireixen tonalitats blaves.
L'il·lustradora explica que les pàgines mudes apareixen especialment després de les reunions familiars, quan les vinyetes estan plenes de bocadillos, converses i moviment.
Després arriba el contrast.
Mariona i Vicente tornen a estar sols. “No avorrits, però amb tanta rutina de veure's, que no tenen grans coses a dir-se i això es palpa”, assenyala Vázquez.
La rutina d'una parella que envellix junta
La relació entre ambdós personatges permet retratar també una altra forma de solitud: la que pot existir fins i tot estant acompanyat.
Mariona i Vicente comparteixen casa, àpats i rutines, però els seus dies es repeteixen i les converses es tornen cada cop més escasses.
A això s'afegeix el progressiu deteriorament cognitiu de Vicente, que introdueix una nova dimensió en el relat: la por a perdre algú abans fins i tot que desaparegui físicament.
La mort està present durant tota la novel·la gràfica, però no com un esdeveniment dramàtic aïllat, sinó com a part del procés d'envelliment.
Dos formes d'entendre les visites familiars
‘Ja no crida ningú’ evita a més a més assenyalar culpables.
L'obra mostra tant el punt de vista dels més grans com el dels seus fills i nets. Per a les generacions més joves, visitar els avis una vegada a la setmana pot semblar una freqüència raonable dins d'una vida marcada pel treball, els desplaçaments i les obligacions familiars.
Per a qui roman al poble, però, aquests set dies poden resultar molt llargs.
Aquesta diferència de percepció és un dels nuclis emocionals del còmic: el que per a uns és només una setmana, per a altres pot convertir-se en una successió de jornades pràcticament idèntiques.
“Un còmic universal”
Vázquez defineix l'obra com una història sobre el quotidià i la família, però també sobre “l'ocas de la vida, com una posta de sol”.
L'il·lustradora considera que el relat pot connectar amb lectors molt diferents perquè aborda una experiència que transcendeix el món rural: l'envelliment dels pares i avis, la distància entre generacions i la culpa o els dubtes sobre quant temps es dedica realment a les persones grans.
Per això considera que es tracta d' “un còmic universal amb el qual tots ens identifiquem”.
‘Ja no crida ningú’ forma part de la col·lecció Sillón Orejero d'Astiberri, dedicada a novel·les gràfiques de caràcter especialment reflexiu.
Casillas i Vázquez converteixen així la rutina aparentment petita d'una parella d'avis en un retrat més ampli de la soledat rural, l'envelliment i l'espera, amb una pregunta implícita que travessa tota l'obra: què succeeix a la vida dels qui romanen quan les visites acaben i torna a començar una altra setmana.