Hi ha cims que es mesuren pel que anuncien i cims que es mesuren pel que compleixen. La d'Ankara, celebrada els dies 7 i 8 de juliol, pertany a les segones. Tal com està el món el 2026, que trenta-dues democràcies - el substantiu importa- se sentin a la mateixa taula, acordin un text comú i posin tots junts per a la foto de família és, en si mateixa, una bona notícia.
El retrobament
La cimera ha arribat precedida del recorregut més aspre de la relació transatlàntica en dècades. La guerra d'Ucraïna camina cap al seu cinquè any convertida en el que és, una guerra de desgast i resiliència, que ja no es lliura només al front, sinó en els pressupostos i en la rereguarda de les nostres societats.
Orient Mitjà afegeix un segon conflicte potser de pronòstic pitjor; i va ser allà, en la crisi de l'Iran, on el desacord entre Washington i les capitals europees va tocar fons, amb decisions consumades sense consulta per la part americana als aliats, suposadament necessaris, que es van assabentar per la premsa. A això se suma una Administració nord-americana que multiplica els atacs cap als seus socis i desconfia d'allò que justament ens defineix, ser democràcies.
Els europeus hem après que la confiança transatlàntica es conquereix gairebé a diari amb Trump. Per això Ankara ha estat, abans que res, la cimera del retrobament: després d'alguna porta tancada, els aliats han tornat a asseure's. Les diferències no s'han resolt, però es manté l'aliança en procés de transformació. En diplomàcia, això ja és un resultat.
El que diuen les paraules
La declaració final d'Ankara és breu - a penes 500 paraules en sis punts, enfront dels noranta punts del Comunicat de Vílnius el 2023 -. Si observem declaracions i comunicats de les cinc últimes cimeres hi ha tres qüestions a destacar.
La primera, que hi ha un ADN que no muta. Seguretat i defensa són els dos substantius més repetits en les cinc declaracions, de Madrid a Ankara, sense excepció. A la OTAN es discuteix tot menys la seva columna vertebral.
La segona és molt reveladora, el vocabulari de les cimeres ha passat de nomenar l'enemic a nomenar els diners. Rússia era el segon o tercer substantiu a Madrid, Vílnius i Washington; a La Haia i a Ankara apareix exactament una vegada en cada text, amb idèntica fórmula de plantilla -“la amenaça a llarg termini que Rússia suposa per a la seguretat euroatlàntica”- i sense una sola condemna. Ha deixat de ser el protagonista del relat per quedar com allò que justifica la factura.
En el seu lloc escalen despesa, compromís, capacitats i, molt eloqüentment, milers de milions. Les dues últimes cimeres del 2025 i 2026 són, en el seu lèxic, cimeres sobre pressupost, no sobre Rússia.
La tercera és en els verbs. Quatre de les cinc declaracions conjuguen l'idioma de la permanència: continuar, assegurar, reforçar, mantenir, reafirmar. Ankara trenca la sèrie amb un verb nou com a protagonista: delivering, “complint”.
L'Aliança ja no promet, executa i ho recolza amb xifres: 154.000 milions de dòlars més de despesa europea i canadenca del 2024 al 2026, i 70.000 milions d'euros compromesos amb Ucraïna per al 2026, que avui financen sobretot els europeus. Comença a veure's una OTAN 3.0: més europea en el seu finançament, més industrial en el seu llenguatge, més tecnològica en la seva ambició.
El que a Espanya importa
Espanya arriba amb els deures fets. Fa vuit anys dedicàvem a Defensa el 0,9 % del PIB; avui consolidem el 2 % i la despesa s'ha més que triplicat, fins a superar els 35.000 milions d'euros. Però el característic no és tant l'acumulat, sinó l'acceleració: en els tres últims anys Espanya ha duplicat pràcticament la seva inversió i és el sisè aliat OTAN que més ha crescut, per davant d'Alemanya i Països Baixos, i molt per sobre de França, Regne Unit o Estats Units.
En la classificació del període 2014-2026, quedem a les portes del grup de cap, una franja orada per bàltics i nòrdics, els aliats que tenen l'amenaça russa enganxada a la frontera. Per a una societat que no sent la guerra a prop, és un esforç que mereix reconèixer-se.
L'augment de la despesa que els europeus encaixarem - sí o sí- només serà socialment sostenible si es converteix en indústria pròpia, ocupació qualificada i sobirania tecnològica. Si aprofitem l'oportunitat per a la indústria espanyola de Defensa, si renovem la governança i gastem amb eficiència i transparència, si ens modernitzem sense sacrificar el que defensem - l'Estat del benestar, que ha de fer-se compatible amb una política de seguretat molt més exigent en aquests temps. Només així Espanya pot afrontar aquesta etapa no com un aliat més o menys exemplar, sinó com a beneficiària neta de la nova OTAN 3.0.
A Ankara, trenta-dues democràcies s'han tornat a asseure a la mateixa taula, a renovar els seus valors, planificar juntes la seva defensa i a pagar-la. Quan tantes coses s'estan trencant, mantenir la unitat, la solidaritat i la força col·lectiva és vital -com diu la Declaració - per als mil milions de ciutadans de la nostra Aliança de nacions lliures i democràtiques.
sobre la firma:
Ana Botella és la Presidenta de l'Associació Atlàntica Espanyola (AAE) i ex Secretària d'Estat de Seguretat (2018-2020). També ha estat diputada al Congrés pel PSOE durant quatre legislatures (2016-2023) i delegada del Govern a la Comunitat Valenciana amb José Luís Rodríguez Zapatero.