Durant molts anys, Europa va creure que podia civilitzar la història a base de procediments. Mentre altres potències parlaven l'idioma dels portaavions, dels gasoductes, de les zones d'influència i de la coerció, la Unió Europea es va aferrar a una fe diferent: la que el mercat, la regulació i la interdependència bastarien per esmorteir la violència del món. Aquell credo no era enterament ingenu. Durant un llarg cicle de prosperitat i protecció estratègica, va funcionar bastant bé. Però el Consell Europeu del 19 de març de 2026 ha deixat clar que aquest temps ha conclòs.
L'agenda oficial va reunir Ucraïna, Orient Pròxim, competitivitat, mercat interior, defensa, migració i multilateralisme; llegida en conjunt, la cimera va ser menys una suma d'expedients que una sola discussió sobre com conservar poder, seguretat i prosperitat en una època que torna a premiar la força organitzada.
La cimera va tenir per això un aire menys cerimonial que correctiu. António Costa va presentar el 2026 com l'“any europeu de la competitivitat” i va situar al centre l'agenda “One Europe, One Market”, vinculant-la no només al creixement, sinó també a l'autonomia estratègica europea. No és un matís semàntic, sinó un canvi d'època. Brussel·les està dient que la competitivitat ja no és una conversa de tecnòcrates sobre productivitat, sinó una qüestió de rang geopolític.
Notícia destacada
Europa aparca la seva competitivitat mentre es convenç de la desescalada a l'Iran
5 minuts
La Unió sap que un mercat gran però fragmentat, reguladorament pesat i financerament dispers no és només ineficient: és feble. I en un món on l'economia s'ha tornat una prolongació de la rivalitat estratègica, la feblesa ja no és un defecte administratiu, sinó una invitació a la dependència.
D'aquí la importància real de l'agenda llançada a Brussel·les. Les conclusions fixen la seva implementació el 2026 quan sigui possible i, com a màxim, abans de finals del 2027. El que hi apareix no són simples retocs al mercat interior, sinó un programa per convertir la integració econòmica en una màquina d'escala.
La Unió vol eliminar barreres a les quatre llibertats, reforçar el principi de reconeixement mutu i substituir part de l'embolic nacional per regles harmonitzades a escala europea. Vol a més un “28è règim” per al dret societari, una declaració electrònica comuna per a serveis transfronterers, més portabilitat de qualificacions, una “European Business Wallet” i noves mesures contra el “gold-plating” nacional. El detall burocràtic amaga una intenció política d'enorme abast: Europa ha entès que sense dimensió empresarial, sense simplificació i sense mercat veritablement unificat no hi haurà sobirania tecnològica, ni base industrial suficient, ni pes global creïble.
Aquest gir econòmic s'enllaça de manera directa amb el gran teló de fons de la cimera: Ucraïna. El Consell va reafirmar el seu suport “ferm i infrangible” a la independència, la sobirania i la integritat territorial ucraïneses, i el text específic sobre Ucraïna subratlla que la pau ha de ser “justa i duradora”, que les fronteres no poden modificar-se per la força, que “l'agressor no pot ser recompensat” i que la seguretat d'Ucraïna ha de descansar sobre garanties “robustes i creïbles”.
A més, el Consell va donar suport a accelerar el lliurament de sistemes de defensa aèria, munició, drons i míssils, reforçar la indústria de defensa ucraïnesa i avançar en el préstec de 90.000 milions d'euros per al 2026 i el 2027, mentre es busca tancar un dèficit addicional de 30.000 milions amb tercers països. El to ja no és només moral ni sentimental. Europa està dient que Ucraïna no és un deure perifèric, sinó una línia de contenció per a la seguretat del continent.
Notícia destacada
Com queda el calendari de la competitivitat europea després de l'EUCO: propostes, dates i terminis clau
6 minuts
Però, precisament en l'expedient més existencial, treu el cap la vella malaltia europea. El text sobre Ucraïna va ser “fermament recolzat” per 25 caps d'Estat o de Govern, fórmula que pretén exhibir una majoria amplíssima, però que al mateix temps revela que la Unió continua depenent d'una arquitectura institucional capaç de produir grandesa retòrica i, alhora, exposar les seves decisions a les fissures internes.
Europa ja no discuteix si l'agressió russa constitueix un desafiament estructural; discuteix, més aviat, si el seu propi disseny polític li permet respondre amb continuïtat i velocitat a un desafiament d'aquesta naturalesa. Aquesta és la gran incomoditat de Brussel·les: la distància entre claredat estratègica i capacitat executiva. La UE comprèn bé el temps que viu; el que encara no ha demostrat de forma concloent és que pugui governar-se a l'altura d'aquesta comprensió.
Amb tot, seria simplista llegir la cimera com un catàleg d'impotències. El que es va veure a Brussel·les va ser una Europa menys sentimental amb si mateixa. En defensa, les conclusions són explícites: la guerra russa contra Ucraïna continua sent un “desafiament existencial” per a la Unió, i per això el Consell reafirma la seva determinació d'elevar decisivament la preparació defensiva europea per al 2030, reduir dependències estratègiques i cobrir llacunes crítiques de capacitats amb un enfocament de 360 graus.
Els líders van reclamar accelerar el desenvolupament i l'adquisició conjunta de capacitats prioritàries, avançar en defensa aèria, alerta primerenca, atac de precisió de llarg abast, actius espacials, drons i antidrons, reforçar la mobilitat militar i fer passos urgents amb instruments com SAFE i el European Defence Industry Programme. El lèxic és important, però més important és el fet que la defensa hagi deixat de ser un apèndix incòmode del projecte europeu per a convertir-se en una de les seves condicions de supervivència.
La insistència en la base industrial de defensa revela fins a quin punt ha canviat el pensament europeu. El Consell parla d'un “step change” per enfortir la base tecnològica i industrial, augmentar la producció a l'escala i velocitat necessàries, integrar millor el mercat europeu de defensa i facilitar l'accés transfronterer a les cadenes de subministrament, incloses les pimes i les mitjanes empreses.
També subratlla el paper del Banc Europeu d'Inversions i la urgència de culminar el Defence Readiness Omnibus. Tot això apunta a una veritat que Europa va trigar massa a acceptar: la seguretat no s'expressa en adjectius, sinó en inventaris, capacitat de reposició, cadenes logístiques i interoperabilitat industrial. Durant anys, el continent va parlar de valors. Ara comença a parlar, amb més pudor que entusiasme, de producció. I té raó: cap projecte polític sobreviu gaire temps si necessita demanar prestat fora gairebé tot el que requereix per defensar-se dins.
Ja no parla la vella Europa que contemplava el veïnat només des de la superioritat jurídica de l'observador responsable
L'altra gran ombra sobre Brussel·les va ser Orient Pròxim. Les conclusions sobre l'Iran i la regió són reveladores pel que diuen i per com ho diuen. El Consell adverteix que l'evolució a l'Iran i al seu entorn amenaça la seguretat regional i global, demana desescalada, màxima contenció, protecció de civils i infraestructures civils i ple respecte del dret internacional, i arriba a reclamar una moratòria sobre atacs contra instal·lacions energètiques i hídriques.
Al mateix temps, condemna els atacs militars iranians, exigeix que l'Iran i els seus proxies els cessin immediatament, subratlla la necessitat de reforçar capacitats antidron i de defensa aèria dels socis regionals, i destaca el paper d'ASPIDES i ATALANTA, la consolidació de les quals reclama amb més actius. Aquí ja no parla la vella Europa que contemplava el veïnat només des de la superioritat jurídica de l'observador responsable. Parla una Europa que se sap afectada materialment per la crisi.
Res no il·lustra millor aquest desplaçament que la manera com la cimera connecta l'Orient Pròxim amb l'energia, les cadenes de subministrament, la seguretat interior i la migració. El Consell va demanar a la Comissió que informi sobre l'impacte de la crisi en la seguretat energètica i en els preus, i que proposi mesures quan sigui necessari. També va deixar per escrit que, tot i que la guerra encara no s'ha traduït en fluxos migratoris immediats cap a la Unió, la UE està preparada per mobilitzar tots els seus instruments diplomàtics, jurídics, operatius i financers a fi d'evitar moviments descontrolats, recordant expressament les lliçons del 2015.
Aquest mode de pensar per cascades —una guerra regional que acaba afectant l'electricitat, la frontera, el comerç i la cohesió política interna— representa potser un dels signes més nítids de maduresa estratègica a la cimera. Europa comença a acceptar que els expedients ja no viuen aïllats. Un míssil llunyà pot acabar votant-se a casa.
Aquí enllaça la qüestió energètica, potser la més delicada de totes. Les conclusions afirmen sense embuts que els recents pics en el preu dels combustibles fòssils importats demostren que la transició energètica continua sent l'estratègia més eficaç per aconseguir autonomia estratègica, resiliència i una reducció estructural dels preus.
Però en el mateix moviment, el Consell admet que calen solucions temporals per abaratir l'energia a curt termini i reclama una caixa d'eines urgent, mesures sobre tots els components del preu elèctric, una revisió de l'ETS abans de juliol de 2026 i un paquet ambiciós de xarxes per al 2026. La lògica és impecable i, al mateix temps, difícil: Europa vol energia barata, neta, segura i políticament sostenible. Vol reduir dependències externes sense arruïnar la seva base industrial; vol mantenir senyals d'inversió a llarg termini sense asfixiar sectors exposats; vol més electrificació sense provocar un esquinçament social pel cost de la transició. En altres paraules, vol el cercle complet en una era d'escassetats estratègiques.
Aquest dilema energètic defineix bastant bé la condició europea contemporània. Durant molt de temps, la transició va poder presentar-se com una síntesi amable entre virtut climàtica i modernització econòmica. Ara també és una doctrina de seguretat. Desplegar renovables i baixa emissió, reforçar emmagatzematge, interconnexions i xarxes, i reduir l'exposició a combustibles fòssils volàtils no és només una política ambiental: és una política de supervivència econòmica i autonomia. Però com tota política d'autonomia, costa diners i reparteix sacrificis de manera desigual.
Europa vol reduir dependències externes sense arruïnar la seva base industrial;
Les conclusions de Brussel·les ho reconeixen sense resoldre-ho del tot. I potser no podien resoldre-ho. El significatiu és que la Unió ha deixat de tractar l'energia com un simple terreny tècnic. Sap que aquí s'hi juguen al mateix temps el seu teixit industrial, la seva estabilitat social i la seva llibertat de maniobra exterior.
Gaza i Cisjordània ofereixen una altra mostra del reajustament europeu. El Consell reafirma el seu compromís amb el dret internacional i amb la solució de dos Estats, exigeix accés humanitari immediat i sense traves, reclama la reobertura de passos, demana a Israel que reverteixi la seva decisió sobre la llei de registre d'ONG i compleixi plenament les seves obligacions en virtut del dret internacional humanitari. També es declara disposat a donar suport a la reconstrucció de Gaza, a reforçar el paper de l'Autoritat Palestina i a avançar en EU BAM Rafah i EUPOL COPPS.
Més enllà, el text condemna amb força les accions unilaterals israelianes destinades a ampliar la seva presència a Cisjordània, inclosa Jerusalem Est, i la violència de colons, fins i tot contra comunitats cristianes. Europa no abandona aquí la seva identitat jurídica; al contrari, mira de preservar-la. Però el to és més dur que en altres etapes, perquè la UE sembla intuir que l'equidistància verbal permanent pot acabar semblant una forma d'irrelevància.
També mereix atenció la combinació entre defensa dura i multilateralisme. El Consell reafirma el seu compromís amb la Carta de l'ONU, amb la sobirania i la integritat territorial, amb un ordre internacional basat en regles i amb la protecció d'institucions judicials internacionals davant d'amenaces o sancions. En presència d'António Guterres, la Unió va tornar a presentar-se com un actor previsible, fiable i favorable a les solucions multilaterals.
Tanmateix, el veritable interès del passatge no rau en la reiteració del credo europeu, sinó en el context que l'envolta. Brussel·les sembla haver entès al capdavall la paradoxa que durant anys va preferir suavitzar: com més depèn Europa d'un ordre internacional reglat, més necessita disposar de poder real per sostenir-lo quan d'altres el desafien. El dret sense múscul acaba convertint-se en nostàlgia ben redactada.
En aquest sentit, la cimera deixa una imatge gairebé literària de la Unió: una potència que ha perdut bona part de les seves innocències, però no del tot les seves vacil·lacions. Ha comprès que Ucraïna no és perifèria, sinó centre; que la competitivitat ja no és un debat de comissaris, sinó una gramàtica del poder; que el mercat interior ha de deixar de ser un monument al passat per a convertir-se en una plataforma d'escala; que l'energia és seguretat; que la defensa no pot continuar tancada en el decorat de les bones intencions; i que el desordre del veïnat es tradueix sempre, tard o d'hora, en desordre intern. Tot això ho ha comprès. El que queda per saber és si serà capaç d'organitzar recursos, institucions i voluntat política a la velocitat que exigeix aquest coneixement.
La Unió, una potència que ha perdut bona part de les seves innocències, però no del tot les seves vacil·lacions
El problema europeu mai no ha estat l'absència d'intel·ligència. Ha estat, més aviat, la seva lentitud per assumir totes les conseqüències del que ja sap. Brussel·les diagnostica amb precisió, redacta amb elegància i fixa metes amb notable refinament. Però la història contemporània castiga els qui converteixen la comprensió en una forma de demora. En un continent acostumat durant dècades a viure sota paraigües aliens i certeses energètiques importades, acceptar que la seguretat costa, que l'autonomia exigeix escala i que la geopolítica entra ja en el rebut de la llum, en la indústria, en la frontera i en el pressupost és un exercici dolorós. Aquest Consell no va resoldre del tot aquesta pedagogia. Però sí que li va posar nom. I de vegades les èpoques comencen a canviar quan els actors deixen de mentir-se sobre la seva pròpia situació.
Per això el balanç de Brussel·les no s'hauria de formular com una elecció pobra entre èxit i fracàs. La cimera no va produir una revolució institucional, ni va dissipar les limitacions més profundes de la UE, ni va esborrar la fractura entre ambició i mitjans. El que va fer va ser una cosa menys espectacular i potser més important: consolidar una maduresa.
Brussel·les diagnostica amb precisió, redacta amb elegància i fixa metes amb un notable refinament
Europa surt d'aquesta reunió menys ingènua. Sap que la sobirania del segle XXI no es mesura només en fronteres i banderes, sinó en xarxes elèctriques, capacitat industrial, mobilitat militar, capitalització empresarial, resiliència democràtica i cohesió reguladora. Sap també que el llenguatge dels valors només continuarà sent persuasiu si va acompanyat d'instruments que el facin respectable. I sap, per fi, que l'amenaça més persistent potser no sigui només l'agressió que arriba de fora, sinó la distància entre el que la Unió declara en les seves conclusions i el que és capaç de sostenir quan el món es torna aspre.
La pregunta decisiva queda, per tant, suspesa sobre Brussel·les com una factura que encara no ha vençut del tot. Europa ja ha trobat el diagnòstic correcte. Sap que Ucraïna no pot perdre's. Sap que Orient Pròxim colpeja la seva seguretat econòmica. Sap que la competitivitat és poder, que l'energia és autonomia i que la defensa no s'improvisa. Sap que el mercat interior ha de deixar de ser un arxiu de glòries passades per a convertir-se en una plataforma de concentració estratègica. Tot això ho sap.
El dubte és un altre: si serà capaç d'actuar amb la cruesa suficient per a convertir aquesta lucidesa en capacitat. Durant molt de temps, la Unió va poder refugiar-se en els seus modals, en la finesa dels seus procediments i en el prestigi del seu dret. Aquest Consell suggereix que aquest refugi ja no n'hi ha prou. La història ha tornat al continent. I aquesta vegada, com tantes vegades en el passat europeu, no preguntarà si Brussel·les està preparada abans de trucar a la porta.
sobre la signatura:
José A. Monago és el portaveu adjunt del Grup Popular al Senat. Membre de les Comissions de Seguretat Nacional i Defensa.