Davant la guerra, més democràcia i més drets

Hi ha moments en què la política exigeix més fermesa i claredat que mai. Aquest és un d'ells.

La guerra il·legal i injusta desfermada per Trump i Netanyahu contra l'Iran i el Líban ja ha provocat milers de morts -entre ells, centenars de nens i nenes- i el desplaçament de més d'un milió de persones al país dels cedres. Davant aquesta massacre només cap una posició: defensar el dret internacional i els drets humans. Dir NO a la guerra.

Espanya, amb un Govern progressista al capdavant, ha dit NO a aquesta guerra il·legal i injusta. NO a la invasió d'Ucraïna i NO al genocidi a Gaza. Això es diu ser coherent.

Aquesta coherència ens obliga també a mirar altres conflictes i altres injustícies que sovint queden fora del focus mediàtic. El bloqueig que pateix Cuba no respon a raons de seguretat, sinó a una lògica de càstig i asfíxia que vulnera el dret internacional. I el Govern espanyol ha de donar-hi resposta.

Apostar per les energies renovables no és només una qüestió climàtica: és una qüestió de sobirania

Pel que fa al conflicte a l'Iran, està tenint, a més, unes conseqüències que ja se senten en els preus, en l'energia, en la incertesa de milions de famílies al nostre país.

La dependència energètica es revela una vegada més com una vulnerabilitat estructural. Apostar per les energies renovables no és només una qüestió climàtica: és una qüestió de sobirania, de reduir l'exposició al xantatge dels qui converteixen el caos en negoci i protegir les famílies de la volatilitat dels mercats.

Espanya ha demostrat que aquest camí és possible. Per això, retrocedir ara -per exemple, allargant la vida de les nuclears- seria un error estratègic. La transició energètica ha de ser justa, planificada i amb alternatives reals per als territoris, però no pot aturar-se. En aquesta transició ens hi juguem alguna cosa més que el model energètic, ens hi juguem l'autonomia del país.

L'altra gran batalla és social. Cada guerra comporta un risc evident: que els seus costos recaiguin sobre els de sempre, els de baix, els que menys tenen. Davant d'això, el deure d'un Govern progressista és aixecar un escut que protegeixi la majoria. Impedir que les empreses que reben ajudes acomiadin, controlar marges empresarials o prorrogar els contractes de lloguer -per evitar que pugi el preu fins a un 50%- no és fer concessions, és fer justícia. I ho hem aconseguit gràcies a les cinc ministres i ministres de Sumar.

Hi ha qui diu que la pròrroga de lloguers va en contra dels petits propietaris. Però això no és cert. Només és una excusa de qui vol votar en contra. D'una banda, tots els propietaris continuaran cobrant les seves rendes de lloguer (les d'ara, més un 2%). I d'altra banda, a Espanya, els qui  causen el greu problema de l'habitatge no són petits propietaris, sinó grans actors com CaixaBank o Blackstone, que concentren desenes de milers d'habitatges. Limitar pujades abusives del lloguer no és intervenir capritxosament el mercat, és protegir milions de persones davant de pràctiques especulatives.

Davant d'això, la dreta no ofereix res o ofereix contradicció. El problema del Partit Popular no és només la manca de propostes concretes, sinó l'absència d'un projecte de país. En política exterior, Feijoo i els seus són incapaços de defensar Espanya; la seva indefinició acaba en subordinació. Més preocupant encara és el paper de la ultradreta, que ha fet de la política un instrument al servei d'interessos particulars mentre bloqueja sistemàticament qualsevol avanç social.

Davant els desafiaments globals, la resposta no pot ser el replegament ni la por

Però davant d'aquest soroll, hi ha alguna cosa que roman, i és la convicció que comparteix una majoria social: Espanya no pot retrocedir cap a un model més desigual, més autoritari i més dependent. Davant dels desafiaments globals, la resposta no pot ser el replegament ni la por, sinó més cooperació, més drets i més democràcia.

La tasca central que tenim avui a l'esquerra és cuidar aquesta majoria. No és fàcil. Implica buscar unitat. Implica debat i confrontació, contradiccions i renúncies.

Però ens impulsa una certesa que veiem en el dia a dia: quan l'esquerra governa, la vida de la gent millora. Es nota en l'ocupació, en els salaris, en la factura de la llum o en els drets conquerits.

En un context internacional cada vegada més incert, Espanya ha de decidir quin paper vol jugar. Pot ser un actor subordinat als interessos d'altres o pot ser un país amb veu pròpia, compromès amb la pau, amb el multilateralisme i sobretot amb la justícia social.

A Sumar ho tenim molt clar. Davant la guerra, més democràcia. Davant la por, més drets. I davant la incertesa, polítiques útils per a la majoria social.