Mentre els algorismes amplifiquen cada esquerda institucional, les dades expliquen una altra història: la democràcia espanyola resisteix on altres europees s'esquerden. Com succeeix amb la hipocondria, la mirada obsessiva sobre els símptomes pot acabar generant la malaltia imaginada. Una societat que només examina les seves fallades sota un microscopi amplificador (xarxes, soroll partidista, indignació constant) corre el risc de veure un col·lapse on només hi ha una ensopegada d'un sistema imperfecte.
La salut institucional, com la física, no es preserva negant els símptomes, però tampoc sobrediagnosticant mals terminals. En el debat públic actual la narrativa de l'ocàs de la democràcia ha adquirit un pes gens menyspreable, una poderosa tracció empesa per la visió parcial que les xarxes socials projecten dels conflictes polítics. Hi ha evidències que estiguem davant del declivi de la democràcia?
Malgrat les tensions institucionals, la qualitat democràtica espanyola supera la de socis europeus tan rellevants com França (classificada classificada com a ‘Flawed democracy’ amb 7’99 punts en l’índex Economist Intelligence Unit) o Itàlia (7’58). Se situa, de fet, a gran distància d’Hongria, que Freedom House considera ‘Partialy Free’ (65/100). El marc constitucional espanyol ha demostrat una resiliència operativa que els índexs internacionals validen com a funcional i separen dels processos d’erosió sistèmica visibles a Europa central.
El cost de l'alternativa
Les democràcies generen, a llarg termini, més benestar que els règims autoritaris. L'estudi comparat d'Acemoglu, Johnson i Robinson (Premi Nobel 2024) demostra que, en un horitzó de 25 anys, els països democràtics assoleixen un PIB per càpita un 20% superior al de les dictadures. La democràcia, conclouen, no és només ètica, és també econòmicament racional. Hongria il·lustra els costos de l'autoritarisme.
El seu creixement anual amb prou feines arribaria al 0,7% sense fons europeus, i la seva puntuació en l'Índex de Percepció de la Corrupció (CPI) ha caigut 15 punts en una dècada. Els índexs democràtics comparatius revelen una tendència sostinguda: Espanya es manté en el grup de democràcies consolidades segons V-Dem, Freedom House i EIU, mentre Hongria sota Viktor Orbán ha experimentat el declivi més pronunciat de la UE. El seu Liberal Democracy Index va caure a 0,32 el 2025. Freedom House la va degradar passant de Free a Partially Free el 2019, primer cas d'Estat membre de la UE a perdre aquest estatus.
Polònia ofereix un contrapès esperançador: malgrat l'erosió institucional entre 2015 i 2023 sota el Partit Llei i Justícia, el canvi de govern de 2023 va permetre remuntar els indicadors de V-Dem, demostrant la capacitat d'autocorrecció democràtica que encara existeix dins de la Unió.
La bretxa de la percepció, confiança en crisi
La desconnexió entre el funcionament institucional i la percepció ciutadana és avui abismal. El 69% dels espanyols declara no confiar en el seu govern nacional, xifra que ascendeix al 91% entre els votants de dreta, segons Eurobaròmetre de 2023. El 2025, l'enquesta d'Ipsos mostrava una satisfacció amb la democràcia de tot just el 27%, enfront del 52% que es declara insatisfet. Creix la polarització ideològica, alimentada per escàndols mediàtics, tot i que el centre social continua aglutinant el 60-70% de la població segons un estudi de Funcas (Quaranta anys després: la societat civil espanyola, d'un primer impuls a una llarga).
La desconfiança no és, tanmateix, sinònim de passivitat. Tot i que la taxa de participació en les eleccions municipals i nacionals de l'última dècada no pateixi variacions importants, la societat civil espanyola mostra una maduresa participativa en augment: el percentatge de població que ha participat en manifestacions s'ha duplicat en dues dècades, assolint el 38% i situant Espanya entre els països europeus amb major mobilització social des del 2008. S'hi suma el seu lideratge digital: Espanya és la segona potència europea en serveis públics electrònics, mostra d'una creixent modernització institucional, tot i que insuficient per revertir la desafecció política.
Espanya encarna una paradoxa contemporània: institucions que funcionen (és clar, no totes perfectament), i ciutadans que senten que no ho fan. Les dades refuten el col·lapse, però la narrativa de la decadència té una perillositat pròpia: actua com a profecia autocomplerta.
És aquesta bretxa de percepció un símptoma d'una democràcia que exigeix majors nivells de participació o és el resultat d'una comunicació política incapaç de competir amb l'eficàcia emocional del populisme?
SOBRE LA SIGNATURA
Nicolás Pou Gallo és analista polític especialitzat en relacions governamentals i afers públics a AWS