Els drets humans no poden esperar a la pròxima legislatura, els grups parlamentaris han d'aprovar la llei d'Informació Classificada. La recent desclassificació de documents del 23F demostra que informar la societat sobre el nostre passat és possible i és desitjable. El problema és que la desclassificació continua sent l'excepció. A Espanya, massa assumptes continuen sent secrets perquè la seva sortida a la llum depèn encara de la mera voluntat del govern emparada per una llei franquista.
Efectivament, el 2026 seguim regint-nos per la Llei de Secrets Oficials de 1968, que permet a l'Estat classificar informació a discreció i, si vol, per sempre. Això xoca frontalment amb els estàndards internacionals, que estableixen que la informació sobre violacions de drets humans és d'interès públic i no ha de ser classificada per raons de seguretat sota cap circumstància.
També n'hi ha prou de mirar al nostre voltant per veure com de desfasats estem en relació amb països del nostre entorn. França fixa un termini general de 50 anys; el Regne Unit de 20, amb revisions periòdiques; Alemanya, 30; Itàlia, entre 15 i 30 anys i, a més, excloent que el terrorisme o els crims de la màfia puguin amagar-se sota el secret d'Estat. Espanya, en canvi, segueix al vagó de cua.
No és debades que Amnistia Internacional fa anys que reclamem la fi d'aquesta llei, convertida en un paraigua d'impunitat: ho va ser per al passat i ho és també per al present.
L'exemple present més eloqüent és el comerç d'armes. Actualment i des del 1987, les actes de la Junta Interministerial que autoritza les vendes d'armes del govern espanyol són secretes d'acord amb la llei del 1968. És impossible saber com aplica el Govern, en casos concrets, els criteris d'avaluació del risc d'ús d'aquestes armes per cometre o facilitar violacions greus de drets humans, ni quines raons el porten a concedir o denegar una llicència. La decisió i les actes de la Junta Interministerial que s'ocupa del tema són secretes.
Aquesta situació impedeix al poder legislatiu controlar l'acció de l'executiu i a la societat civil accedir a informació clau i impugnar davant la justícia, si escau, la concessió de llicències que puguin vulnerar el dret internacional i la pròpia legislació espanyola.
Una cosa similar succeeix amb les operacions policials d'infiltració en moviments socials. Quan el Ministeri de l'Interior va ser interpel·lat al Parlament després que la ‘Directa’ destapés aquests operatius, a més de reconèixer-los i avalar-los, Interior va assegurar no haver de revelar més informació a l'empara de la Llei de Secrets Oficials.
I en relació amb el nostre passat i la nostra memòria col·lectiva, ja el 2014 les Nacions Unides expressaven preocupació pel fet que documents històrics i grans fons militars i policials de la Guerra Civil i el franquisme romanien classificats i sense criteris clars que permetin la seva desclassificació, amb el pretext de riscos per a la seguretat nacional i en aplicació de la Llei de Secrets Oficials.
És cert que des d'aleshores alguns fons militars han estat desclassificats, però sempre d'acord amb el propi i exclusiu criteri del Ministeri de Defensa; i que la Llei de Memòria Democràtica de 2022 va ordenar expressament deixar enrere la Llei de Secrets Oficials, mandat encara no complert. Lamentablement, l'accés a informació sobre violacions de drets humans comeses durant el franquisme continua trobant obstacles.
Tots aquests exemples evidencien que, avui per avui, qüestions d'enorme rellevància en matèria de drets humans no estan a disposició de la ciutadania, en oberta contradicció amb els estàndards internacionals i amb el nostre dret com a societat a saber: a saber sobre el nostre passat i també sobre el nostre present.
El projecte per a una nova Llei d'Informació Classificada segueix encallat al Congrés, en fase d'esmenes des de setembre de 2025. Encara amb marge de millora, és indubtablement un gran avanç respecte de la llei franquista de 1968: estableix terminis màxims de classificació (fins a 45 anys, ampliables 15 més en casos d’“alt secret”), preveu la desclassificació automàtica de la informació classificada anterior a 1980 —cosa que hauria d'implicar la divulgació de documentació del franquisme i la Transició— i disposa que la informació relativa a grans violacions de drets humans o crims de lesa humanitat no pot ser objecte de classificació.
No hi ha temps a perdre. Els drets humans no poden esperar a la pròxima legislatura, igual que no poden continuar sent secrets documents clau per conèixer la veritat sobre violacions de drets humans, passades i presents. Com ens va dir Fabián Salvioli, exrelator de l'ONU, afrontar la nostra història no és una qüestió partidista, sinó una obligació en matèria de drets humans. Anem tard. És hora de posar-se les piles.
SOBRE LA SIGNATURA:
Daniel Canales, portaveu i investigador d'Amnistia Internacional Espanya