Així afectaria Ceuta a la mitjana d'enquestes de les eleccions generals: la crisi faria guanyar uns quatre escons al PP i Vox i el PSOE baixaria fins als 100

A 31 d’agost de 2026 no existeix una “llei de la crisi de Ceuta” com a tal, però sí un conjunt de reformes en matèria d’estrangeria, menors migrants i gestió de crisis migratòries que afecten directament Ceuta i que es troben en fases diferents de tramitació. L’essencial és que la major part dels canvis de fons estan encara en fase inicial (anteprogrames del Govern) o en fase d’esmenes al Congrés i al Senat.

1. Projecte de llei sobre menors migrants en contingències extraordinàries

La peça legislativa més rellevant ja a Corts és el Projecte de Llei per a la garantia de l’interès superior de la infància i l’adolescència davant situacions de contingències migratòries extraordinàries, procedent del Reial Decret‑llei 2/2025.

• Origen: Reial Decret‑llei 2/2025, de 18 de març, que va introduir a la Llei Orgànica 4/2000 (Llei d’Estrangeria) els articles 35 bis, 35 ter, 35 quater i 35 quinquies per regular les situacions de “contingència migratòria extraordinària” i la reubicació obligatòria de menors estrangers no acompanyats, amb referència expressa a territoris frontera com Ceuta, Melilla i Canàries.
• Convalidació i conversió en llei: el Congrés va convalidar el decret‑llei i va acordar la seva tramitació com a projecte de llei (expedient 121/000055), mantenint en vigor les mesures mentre es debaten possibles canvis.
• Fase actual: segons el registre parlamentari, el projecte està al Congrés dels Diputats, en fase de presentació d’esmenes en comissió, amb el termini prorrogat fins al 2 de setembre de 2026. És a dir, la norma està en tramitació ordinària, no tancada: els grups poden encara modificar aspectes clau del model de redistribució de menors des de Ceuta i altres territoris saturats.

Aquesta llei es va concebre inicialment pensant sobretot en la saturació de Canàries i Ceuta per menors migrants, i la pròpia premsa especialitzada la vincula directament a les crisis migratòries en ambdues places, que han provocat amuntegament i tensions polítiques pel repartiment entre comunitats autònomes.

2. Altres reformes de la Llei d’Estrangeria ja aprovades o tancades

Abans de l’última crisi, el Congrés ja havia aprovat una reforma de la Llei d’Estrangeria per permetre la redistribució obligatòria de menors migrants des de territoris desbordats com Canàries i Ceuta, després de més d’un any de negociacions. Segons la crònica parlamentària, el decret‑llei va ser convalidat i la modificació va quedar en vigor, malgrat el rebuig del PP i Vox i els recursos anunciats per algunes comunitats autònomes.

A més, una altra llei orgànica “en matèria de multirreincidència” —també citada en la documentació parlamentària— ha introduït recentment un nou article 31 ter a la Llei d’Estrangeria, orientat al reforç de la seguretat i les garanties davant la impunitat. Aquesta norma està ja definitivament aprovada i publicada, per la qual cosa la seva tramitació parlamentària està conclosa.

3. Nous anteprogrames d’Estrangeria i Asil (fase pre‑parlamentària)

Després de l’entrada massiva a Ceuta de finals de juliol de 2026, el Govern ha accelerat un paquet més ampli de reformes:

• El Consell de Ministres del 25 d’agost de 2026 va aprovar en primera volta un anteprojecte de llei orgànica que modifica la Llei Orgànica 4/2000 i un anteprojecte de nova Llei d’Asil, per adaptar l’ordenament espanyol al Pacte Europeu sobre Migració i Asil.
• Entre les novetats figuren un triaje obligatori per a qui creui irregularment la frontera (reconeixement mèdic, anàlisi de vulnerabilitat, identificació biomètrica i derivació al procediment adequat en un màxim de 72 hores) i un procediment fronterer de retorn de fins a 12 setmanes per a qui no tingui dret a protecció internacional.
• Aquests textos encara no han arribat al Congrés: estan en la fase d’anteprojecte, pendents d’informes d’òrgans consultius com el CGPJ i el Consell d’Estat, després dels quals hauran de tornar al Consell de Ministres com a projectes de llei i només aleshores seran remesos a les Corts.

Jurídicament, per tant, es tracta encara de fase pre‑parlamentària: no existeix expedient de projecte de llei obert al Congrés o Senat sobre aquests textos.

4. Iniciatives de l’oposició lligades a Ceuta

Paral·lelament, el Partit Popular ha registrat al Congrés una proposició de llei per modificar la disposició addicional específica de la Llei d’Estrangeria i permetre el rebuig a frontera també en les entrades per via marítima a Ceuta i Melilla, després d’una sentència del Tribunal Suprem que limita les anomenades “devolucions en calent” a qui superen tanques o altres elements de contenció.

La premsa parlamentària recull el registre d’aquesta iniciativa i l’exigència del PP que es tramiti per lectura única, però no detalla encara que hagi superat més fites. Amb la informació disponible, es pot situar en una fase molt inicial (registre i pendent de presa en consideració i d’obertura de termini d’esmenes).

5. Síntesi

En conjunt, la resposta legislativa a la crisi de Ceuta s’articula avui en tres nivells:

• Una llei ja en vigor i un projecte de llei en curs sobre menors migrants en contingències extraordinàries, molt rellevants per a Ceuta, en fase d’esmenes al Congrés.
• Anteprogrames d’Estrangeria i Asil acabats d’aprovar pel Consell de Ministres, encara fora del Parlament, en fase consultiva.
• Proposicions de llei de l’oposició (especialment del PP) vinculades a la reforma de la Llei d’Estrangeria arran de Ceuta, en una fase embrionària de tramitació.

No hi ha, per tant, una única reforma tancada específicament “sobre la crisi de Ceuta”, sinó un mosaic de normes en vigor, projectes en fase d’esmenes i anteprogrames en preparació que prenen aquesta crisi com a catalitzador per revisar el marc migratori i de protecció de menors.

En la legislació espanyola no existeix un “títol” específic per a crisis frontereres, però les competències del president del Govern en aquest tipus de situacions es construeixen sumant la seva posició general com a cap de l’Executiu, el seu paper en la Seguretat Nacional i la seva intervenció en els estats d’alarma, excepció i setge. D’aquest entramat se’n desprèn que el president dirigeix políticament la resposta, coordina els ministeris implicats, lidera el Sistema de Seguretat Nacional i, en última instància, és la figura central per activar els mecanismes jurídics extraordinaris si la crisi ho exigeix.

Direcció política general i coordinació de ministeris

La Llei 50/1997, del Govern, desenvolupa la posició constitucional de l’Executiu i del president. Sobre la base que “el Govern dirigeix la política interior i exterior, l’Administració civil i militar i la defensa de l’Estat” (article inicial transcrit de la Llei 50/1997), la pròpia llei precisa:

• El president “dirigeix l’acció del Govern i coordina les funcions dels altres membres del mateix, sense perjudici de la competència i responsabilitat directa dels Ministres en la seva gestió”.
• Li correspon “establir el programa polític del Govern i determinar les directrius de la política interior i exterior i vetllar pel seu compliment”.
• Pot “impartir instruccions als altres membres del Govern” i “resoldre els conflictes d’atribucions que puguin sorgir entre els diferents Ministeris”.

En una crisi fronterera (migratòria, d’ordre públic o de seguretat), això es tradueix en què el president fixa l’estratègia general (quins objectius perseguir, quin to adoptar amb altres Estats o amb la UE) i ordena l’actuació conjunta d’almenys Interior, Defensa, Afers Exteriors i, si escau, altres departaments (Inclusió, Transports, etc.), resolent friccions competencials i marcant prioritats.

Acció exterior i Seguretat Nacional

La Llei 36/2015, de Seguretat Nacional, situa expressament el president del Govern al centre del Sistema de Seguretat Nacional. El preàmbul i el títol preliminar indiquen que:

• La Seguretat Nacional és una política pública “sota la direcció del President del Govern i la responsabilitat del Govern”.
• El president impulsa l’Estratègia de Seguretat Nacional, que analitza riscos i amenaces (entre ells els vinculats a fronteres, seguretat marítima, seguretat sanitària, etc.) i s’elabora “a iniciativa del President del Govern”, per a la seva aprovació pel Consell de Ministres i posterior presentació a les Corts Generals.

A més, la llei configura la Seguretat Nacional com a marc integrador de defensa, seguretat pública i acció exterior. En una crisi fronterera amb dimensió internacional (per exemple, pressió migratòria des d’un país concret o tensió amb un veí), el president assumeix simultàniament:

• La conducció estratègica de l’acció exterior de l’Estat en aquest assumpte (coherent amb la seva funció general de fixar la política exterior).
• La direcció política dels òrgans del Sistema de Seguretat Nacional, inclòs el Consell de Seguretat Nacional, que articula la gestió de la crisi i la coordinació entre administracions.

Estats d’alarma, excepció i setge

Quan la crisi supera la capacitat dels poders ordinaris, entra en joc la Llei Orgànica 4/1981, dels estats d’alarma, excepció i setge, que desenvolupa l’article 116 de la Constitució:

• Procedirà la declaració d’aquests estats “quan circumstàncies extraordinàries fessin impossible el manteniment de la normalitat mitjançant els poders ordinaris de les Autoritats competents”.
• L’estat d’alarma es declara per decret “acordat en Consell de Ministres”, amb fixació d’àmbit territorial, durada (màxim quinze dies) i efectes; la seva eventual pròrroga requereix autorització del Congrés.
• En l’estat d’alarma, l’autoritat competent és el Govern, que pot assumir la direcció directa de les autoritats civils del territori afectat i de les Forces i Cossos de Seguretat en el necessari per protegir persones, béns i llocs.
• L’estat d’excepció i el de setge exigeixen autorització prèvia del Congrés, a partir d’una sol·licitud motivada del Govern que detalla drets a suspendre, mesures, àmbit territorial i durada.

En la pràctica, el president del Govern, com a director de l’acció del Govern i president del Consell de Ministres, és qui impulsa políticament la decisió de proposar la declaració d’un estat excepcional si la crisi fronterera així ho exigeix, i qui defensa davant el Congrés la sol·licitud d’autorització o les pròrrogues necessàries.

Seguretat pública, Forces i Cossos de Seguretat i relació amb les Corts

La Llei Orgànica 2/1986, de Forces i Cossos de Seguretat, i la Llei Orgànica 4/2015, de protecció de la seguretat ciutadana, es recolzen en què la seguretat pública és competència estatal i que el seu manteniment correspon al Govern de la Nació, en coordinació amb altres administracions. Tot i que el comandament operatiu ordinari recau en el Ministeri de l’Interior, la combinació de:

• La competència del Govern per al “manteniment de la Seguretat Pública” i
• La direcció política general del president sobre l’Administració civil i les Forces Armades

reforça la seva capacitat per ordenar dispositius específics a frontera, intensificar controls, mobilitzar recursos de Guàrdia Civil i Policia Nacional i coordinar la seva actuació amb Defensa o amb mitjans civils, dins del marc legal.

Finalment, la relació amb les Corts Generals és constant: el Govern ha de donar compte al Congrés de la declaració i desenvolupament dels estats excepcionals i presentar l’Estratègia de Seguretat Nacional; a més, està sotmès al control parlamentari ordinari (debats, preguntes, compareixences) sobre la gestió de qualsevol crisi fronterera, amb el president com a principal responsable polític.

Perquè una moció de censura prosperi al Congrés dels Diputats no n’hi ha prou que es presenti correctament: s’han de complir una sèrie de requisits formals, de contingut i de votació fixats per la Constitució i pel Reglament del Congrés (arts. 175 a 179). Només quan es superen totes aquestes fases s’entén que el Govern ha perdut la confiança de la Cambra i es nomena automàticament un nou president o presidenta del Govern.

1. Qui pot presentar la moció i com

En primer lloc, la moció ha de ser proposada almenys per una desena part dels membres del Congrés. En la pràctica, amb 350 diputats, es necessiten almenys 35 signatures. No n’hi ha prou, per tant, amb un sol diputat o amb un grup petit que no arribi a aquest llindar.

La iniciativa es formula mitjançant un escrit motivat adreçat a la Mesa del Congrés, en què s’exposin les raons polítiques que justifiquen la censura al Govern. A més, la moció ha d’incloure un candidat o candidata a la Presidència del Govern que hagi acceptat expressament la candidatura. Aquesta acceptació és condició necessària per a la seva tramitació.

Aquest requisit configura la dita moció de censura “constructiva”: no es limita a enderrocar un Govern, sinó que necessàriament proposa una alternativa de presidència amb un programa polític propi.

2. Admissió a tràmit i mocions alternatives

Rebut l’escrit, la Mesa del Congrés comprova que es compleixen els requisits: nombre mínim de signatures, motivació i existència de candidat que hagi acceptat. Si tot és correcte, la admet a tràmit i es comunica la seva presentació al president o presidenta del Govern i a les portaveus dels grups parlamentaris.

En els dos dies següents a la presentació poden registrar-se mocions de censura alternatives, que han de complir exactament les mateixes exigències de signatures i de candidat. Se sotmeten als mateixos tràmits d’admissió.

3. Debat parlamentari

El debat s’obre amb la defensa de la moció per un dels diputats o diputades signants, sense límit de temps. A continuació intervé, també sense límit, la persona proposada com a presidenta del Govern, que exposa el programa del Govern que pretén formar.

Després d’una interrupció decidida per la Presidència, poden intervenir els representants dels grups parlamentaris per un temps tasat, amb dret a rèplica. Si hi ha diverses mocions de censura, la Presidència pot establir un debat conjunt, però les votacions han de fer-se per separat i en l’ordre de presentació.

4. Votació, majoria exigida i efectes

La moció o mocions de censura se sotmeten a votació pública per crida, i l’hora ha d’haver-se anunciat prèviament. No es pot votar abans que transcorrin cinc dies des de la presentació de la primera moció al Registre General; aquest termini atorga temps per al debat públic i perquè es presentin alternatives.

Perquè la moció prospereixi, s’exigeix el vot favorable de la majoria absoluta dels membres del Congrés (no dels presents). Si arriba a aquest llindar:

• No es voten les altres mocions que hi hagués en tràmit.
• La Presidència del Congrés comunica immediatament el resultat al Rei o la Reina i al president o presidenta del Govern.
• El candidat inclòs a la moció aprovada es considera que ha obtingut la confiança de la Cambra, a efectes de l’article 99 de la Constitució; és a dir, queda investit com a nou president o presidenta del Govern, que serà formalment nomenat pel Cap de l’Estat.

5. Límits temporals i de repetició

Qui hagi signat una moció de censura que resulti rebutjada no pot signar-ne una altra durant el mateix període de sessions. Si la moció s’ha presentat entre períodes de sessions, es computa a efectes de prohibició en el període següent. Aquest límit pretén evitar un ús abusiu o merament obstruccionista de l’instrument.

A més, la Constitució estableix que, mentre hi hagi una moció de censura en tràmit, el president del Govern no pot dissoldre les Corts, cosa que reforça el caràcter de control parlamentari efectiu.

6. Relació amb la qüestió de confiança

La moció de censura és una iniciativa de la oposició per retirar la confiança al Govern i substituir-lo, exigint majoria absoluta i candidat alternatiu. En canvi, la qüestió de confiança la planteja el propi president o presidenta del Govern, prèvia deliberació del Consell de Ministres, sobre el seu programa o una declaració de política general, i la majoria requerida és només simple.

En síntesi, mentre la qüestió de confiança busca revalidar el suport parlamentari al Govern existent, la moció de censura, si prospera, el substitueix automàticament pel candidat que incorpora, sempre que es compleixin els estrictes requisits legals i s’obtingui la majoria absoluta del Congrés.