Enquesta eleccions generals: després de Ceuta, Abascal guanya 4 escons, Feijóo cedeix 1 i Sánchez perd 3 mentre PP i Vox arriben a 212, segons Hamalgama

La nova enquesta de Hamalgama Métrica per a Vozpópuli permet mesurar el canvi respecte a la seva última enquesta anterior a la crisi de Ceuta: Vox passa de 63 a 67 escons, el PSOE baixa de 104 a 101 i el PP cedeix un, de 146 a 145. Sumar continua amb set diputats i Podemos amb tres. La suma PP-Vox augmenta de 209 a 212 representants i, davant del 23J, estaria 42 escons per sobre, mentre que el PSOE, Sumar i Podemos perdrien conjuntament 41.

2 minuts

fotonoticia 20260902202719 1920

fotonoticia 20260902202719 1920

Afegeix DEMÓCRATA a Google

Pregunta a FREN

Publicat

Última actualització

2 minuts

Més llegides

La crisi de Ceuta no canvia qui guanyaria unes eleccions generals segons Hamalgama Métrica, però sí modifica la distribució de forces que hi havia abans de l'estiu. El PP continua en primera posició pràcticament en el mateix nivell, mentre Vox amplia la seva representació i el PSOE retrocedeix tres diputats respecte a l'última enquesta de la mateixa empresa realitzada abans del 30 de juliol.

El nou baròmetre de Hamalgama per a Vozpópuli, elaborat entre l'1 i el 8 de setembre mitjançant 1.000 entrevistes, situa el PP en el 33,6% i 145 diputats, al PSOE en el 25,1% i 101, i a Vox en el 19,3% i 67 escons. Sumar obtindria el 5,6% i set representants i Podemos, el 3,8% i tres. PP i Vox sumarien així 212 diputats, 36 per sobre dels 176 que marquen la majoria absoluta.

La comparació rellevant per mesurar el període de Ceuta està en l'enquesta de Hamalgama publicada el 12 de juliol, el treball de camp del qual es va realitzar entre el 30 de juny i el 6 de juliol. Llavors el PP estava en el 33,8% i 146 escons, el PSOE en el 25,9% i 104, Vox en el 18,8% i 63, Sumar en el 5,9% i set i Podemos en el 3,8% i tres. És, per tant, una referència neta de l'escenari immediatament anterior a la crisi.

El cost en escons des d'abans de Ceuta: Vox +4, PSOE -3 i PP -1

Si es pren aquella enquesta de juliol com a punt de partida, Vox és el partit que presenta el major avanç durant el període marcat per Ceuta.

La formació de Santiago Abascal passa de 63 a 67 diputats. Són quatre més en una mica més de dos mesos. En percentatge de vot, el creixement és de mig punt, des del 18,8% al 19,3%.

El PSOE registra el principal retrocés. Passa de 104 a 101 escons i del 25,9% al 25,1%. Són tres diputats i vuit dècimes menys que abans de l'estiu.

El PP roman pràcticament immòbil. Baixa del 33,8% al 33,6% i de 146 a 145 diputats. La pèrdua és de dues dècimes i un representant.

Sumar tampoc experimenta un canvi parlamentari: manté els seus set diputats, tot i que retrocedeix del 5,9% al 5,6%. Podemos repeteix exactament els seus tres escons i el 3,8%.

La fotografia és, per tant, bastant més matisada que un simple moviment d'esquerra a dreta. El PP no capitalitza la crisi en aquesta sèrie i fins i tot cedeix lleugerament. El creixement es concentra en Vox, mentre que el deteriorament dins de l'esquerra es produeix fonamentalment en el PSOE i, en percentatge de vot, també en Sumar.

PP i Vox passen de 209 a 212 escons

L'efecte s'aprecia millor en observar els blocs.

la pèrdua d'un diputat del PP queda àmpliament compensada pels quatre que incorpora Vox i la majoria conjunta creix en tres representants.

La esquerra estatal perd tres diputats des de juliol

el retrocés conjunt és una mica major. Els tres partits passaven del 35,6% en juliol al 34,5% actual, una pèrdua de 1,1 punts.

Vox és qui altera realment l'aritmètica

Des del 23J ha guanyat 34 diputats.

El PSOE perd 20 escons des del 23J

El PSOE va obtenir el 31,7% dels vots i 121 diputats en les últimes generals. Hamalgama el col·loca ara en el 25,1% i 101.

Són 6,6 punts i 20 escons menys.

Però convé separar aquest deteriorament acumulat del moviment específic observat durant l'estiu.

Abans de Ceuta el PSOE ja estava en el 25,9% i 104 diputats. És a dir, bona part de la caiguda des de 2023 ja s'havia produït.

El que passa després és un deteriorament addicional: vuit dècimes i tres escons.

Aquest matís permet comptar l'efecte de Ceuta sense atribuir-li pèrdues que són anteriors a la crisi. El PSOE perd fidelitat i augmenta l'abstenció entre els seus antics votants

La matriu de transferències ajuda a entendre millor aquests tres escons perduts.

Al juliol, el PSOE conservava el 72,5% de qui l'havia votat el 2023. Ara la fidelitat baixa al 70,5%.

Són dos punts menys.

El trasllat cap al PP es manté pràcticament estable: era del 10,8% i ara és del 10,5%.

En canvi, augmenta lleugerament la fuga cap a Vox, del 4,2% al 4,7%.

I creix de manera més clara la desmobilització. Al juliol, el 8,2% dels antics votants socialistes es passava a l'abstenció. Ara ho fa el 9,6%.

La comparació suggereix que el deteriorament recent del PSOE no procedeix fonamentalment d'una nova transferència massiva cap al PP. Hi ha dos moviments més visibles: un petit augment del trasllat cap a Vox i, sobretot, una major desmobilització.

En el nou sondeig, el 45% de qui va votar el 2023 però ara assegura que s'abstindria procedeix del PSOE. Un altre 36,6% havia votat a Sumar.

Vox conserva el 93% dels seus votants i a més rep del PP i del PSOE

Vox presenta l'estructura electoral més sòlida del sondeig.

El 93,1% de qui va votar al partit en les eleccions generals de 2023 assegura que repetiria ara.

A més, rep el 12,2% dels antics votants del PP i el 4,7% dels del PSOE.

El PP manté també una fidelitat elevada, del 85,2%, i atrau el 10,5% de l'electorat socialista.

La diferència està en què l'intercanvi PP-Vox afavoreix clarament el partit d'Abascal, mentre que els populars compensen part d'aquesta fuga captant vot procedent del PSOE.

És aquest doble moviment el que permet que el PP romangui pràcticament estable i que, al mateix temps, Vox continuï creixent.

Sumar conserva set diputats, però la seva base continua molt fragmentada

Sumar no perd escons respecte al juliol. Tenia set i manté set.

En percentatge sí retrocedeix tres dècimes, des del 5,9% al 5,6%.

El problema està més en l'estructura del seu electorat que en l'últim moviment mensual. Només el 32,8% de qui va votar a la candidatura de Sumar el 2023 afirma que tornaria a fer-ho.

Un 25,9% optaria ara per Podemos, un 20% s'abstindria i un 13,3% votaria al PSOE.

Podemos, per la seva banda, manté el 3,8% i tres escons respecte a juliol.

Entre Sumar i Podemos obtindrien actualment 10 diputats.

El 2023 van concórrer junts i van aconseguir 31.

La pèrdua acumulada és, per tant, de 21 escons, encara que no es pot atribuir directament a Sumar en solitari perquè Podemos formava llavors part de la mateixa candidatura.

Del 23J a ara: la dreta guanya 42 escons i l'esquerra estatal perd 41

La comparació completa amb les últimes eleccions mostra la mida de la transformació.

PP i Vox van obtenir 170 diputats el 2023: 137 i 33.

Ara tindrien 212: 145 i 67.

Són 42 escons més.

PSOE i la candidatura unitària de Sumar van aconseguir 152: 121 i 31.

Ara PSOE, Sumar i Podemos sumarien 111.

Són 41 diputats menys.

La diferència entre ambdós conjunts era de 18 escons després del 23J.

Ara seria de 101.

L'abstenció és part de l'explicació

Hamalgama estima una participació del 64,7%.

En les eleccions generals del 2023 va ser aproximadament del 66,6%.

La diferència ronda els dos punts i equivaldria a prop d'un milió d'electors addicionals que no acudirien a les urnes, segons el càlcul publicat per Vozpópuli.

Però l'abstenció no afecta de manera simètrica.

El sondeig assenyala que el 45% dels votants del 2023 que ara s'abstindrien procedeix del PSOE i el 36,6% de Sumar. Els antics votants del PP representen el 9,8% d'aquesta bossa i els de Vox només el 2,5%.

Això ajuda a explicar per què la dreta augmenta el seu avantatge fins i tot quan el PP pràcticament no creix.

Enquesta Hamalgama: resultat actual, abans de Ceuta i comparació amb el 23J

La comparació amb l'últim sondeig de Hamalgama anterior a la crisi de Ceuta mostra que Vox guanya quatre escons, el PSOE perd tres i el PP cedeix un. PP i Vox passen de 209 a 212 diputats.

Partit Setembre Juliol, abans de Ceuta Canvi després de Ceuta 23J Canvi vs. 23J
PP 33,6% · 145 33,8% · 146 -0,2 punts · -1 escó 33,1% · 137 +0,5 punts · +8 escó
PSOE 25,1% · 101 25,9% · 104 -0,8 punts · -3 escó 31,7% · 121 -6,6 punts · -20 escó
Vox 19,3% · 67 18,8% · 63 +0,5 punts · +4 escó 12,4% · 33 +6,9 punts · +34 escó
Sumar 5,6% · 7 5,9% · 7 -0,3 punts · sense canvis 12,3% · 31 junt amb Podemos Veure nota
Podemos 3,8% · 3 3,8% · 3 Sense canvis Integrat en Sumar Veure nota

El 2023 Podemos va concórrer integrat en Sumar. Comparant conjuntament ambdues forces, passen del 12,3% i 31 diputats del 23J al 9,4% i 10 escons actuals: 2,9 punts i 21 diputats menys.

Publicat a VozPopuli el 13/09/2026

Més punts clau, informació de fons i preguntes amb FREN

CONTINGUT GENERAT PER IA

Quins són els tràmits parlamentaris necessaris per convocar eleccions generals a Espanya?

A Espanya, no existeix un “tràmit parlamentari específic” per convocar eleccions generals en el sentit que el Congrés o el Senat votin directament “convocar eleccions”. La Constitució atribueix la facultat de dissoldre les Corts Generals al Rei, a proposta del president del Govern, i és aquesta dissolució la que desencadena la convocatòria electoral.

Ara bé, sí que hi ha una sèrie de passos i condicionants de naturalesa parlamentària que emmarquen quan i com es pot prendre aquesta decisió. Es poden distingir dues grans vies:

1. Dissolució anticipada per decisió política del president

La forma més habitual d’arribar a unes eleccions anticipades és mitjançant la dissolució anticipada de les Corts Generals. Els fets són:

  • Iniciativa exclusiva del president del Govern: el president, en exercici de la seva potestat política, decideix proposar al Rei la dissolució del Congrés, del Senat, o d’ambdues Càmeres. No necessita autorització prèvia del Congrés ni un acord formal del Ple.
  • Requisits i límits temporals: no es pot proposar la dissolució quan està en tràmit una moció de censura, ni abans que hagi transcorregut un any des de l’anterior dissolució. Tampoc és possible en situacions excepcionals com l’estat de setge.
  • Consulta al Consell de Ministres: el president sotmet la proposta a deliberació del Consell de Ministres. Es tracta d’un tràmit polític-governamental, no parlamentari, però forma part del procediment previ.
  • Signatura del decret de dissolució i convocatòria: el Rei, a proposta del president i prèvia deliberació del Consell de Ministres, signa el Reial Decret que:
    • dissol el Congrés, el Senat o ambdues Càmeres, i
    • convoca eleccions generals fixant la data de la votació.
    Aquest decret es publica al BOE, moment en què la dissolució i la convocatòria produeixen efecte.

En aquesta via, el paper del Parlament és més aviat de context polític (suports, estabilitat, aprovació de lleis clau, etc.), però no hi ha un vot ni un acord parlamentari específic que habiliti la convocatòria.

2. Dissolució automàtica després d’una investidura fallida

La segona via està directament lligada als tràmits parlamentaris d’investidura del president del Govern:

  • Després de la constitució del nou Congrés, el Rei proposa un candidat a la Presidència del Govern, prèvia ronda de consultes amb els representants dels grups parlamentaris.
  • El Congrés celebra un o diversos debats d’investidura en què es vota si el candidat obté la confiança de la Cambra (primera votació per majoria absoluta; segona, 48 hores després, per majoria simple).
  • Si cap candidat és investit en el termini de dos mesos a partir de la primera votació d’investidura fallida, la Constitució estableix que el Rei dissoldrà ambdues Càmeres i convocarà noves eleccions de forma automàtica.

Aquí sí que es pot parlar de “tràmits parlamentaris necessaris”: la successió de debats i votacions d’investidura fallides, durant dos mesos sense que ningú obtingui la confiança del Congrés, condueix obligatòriament a la dissolució i a la convocatòria electoral.

3. Altres elements parlamentaris rellevants

Tot i que no siguin tràmits que “activin” per si sols la convocatòria, influeixen en la decisió política d’avançar eleccions:

  • La possibilitat que el Congrés aprovi una moció de censura, que pot canviar el Govern sense necessitat d’eleccions si prospera. La seva mera existència condiciona els temps, perquè durant el seu tràmit no es pot dissoldre la Cambra.
  • L’aprovació o bloqueig de lleis clau (pressupostos, grans reformes) al Parlament, que pot portar el Govern a valorar que la legislatura és inviable i optar per sol·licitar la dissolució.

En resum, des del punt de vista estricte de “tràmits parlamentaris necessaris”, només en el supòsit d’investidura fallida durant dos mesos l’activitat parlamentària pròpia desencadena obligatòriament la dissolució i la convocatòria d’eleccions. En la majoria dels casos, però, la convocatòria d’eleccions generals es basa en una decisió política del president del Govern, presa en un determinat context parlamentari, però formalment executada mitjançant un Reial Decret de dissolució i convocatòria signat pel Rei, sense votació prèvia específica a les Corts.

Quines competències tenen el president del Govern i el Congrés en la dissolució de les Corts?

En el sistema constitucional espanyol la dissolució de les Corts Generals és un poder d’enorme rellevància política, repartit de forma diferent entre el president del Govern i el Congrés dels Diputats. El primer disposa, amb caràcter general, de la iniciativa i decisió per dissoldre; el segon és l’òrgan que pateix els efectes de la dissolució, però també compta amb instruments per condicionar-la indirectament i, en un cas específic, activa una dissolució automàtica quan fracassa la investidura.

1. Dissolució per decisió del president del Govern

Amb caràcter ordinari, la dissolució de les Corts es realitza mitjançant un decret que signa el Rei a proposta exclusiva del president del Govern, prèvia deliberació del Consell de Ministres. En la pràctica:

  • Només el president del Govern pot proposar la dissolució anticipada de les Càmeres. Ni el Congrés, ni el Senat, ni els seus presidents poden “votar-se” a si mateixos la dissolució.
  • El decret de dissolució sol afectar ambdues Càmeres simultàniament (Congrés i Senat) i fixa la data de les eleccions.
  • El Rei actua de forma no discrecional: el seu paper és formal, ja que la decisió política correspon al president del Govern, que assumeix la responsabilitat.

Aquest poder presidencial no és absolut: la Constitució estableix límits clars a la dissolució per decret del president del Govern:

  • Termini mínim entre dissolucions: no pot tornar a dissoldre les Corts fins que hagi transcorregut un determinat temps des de l’anterior dissolució (un any). Es busca evitar un ús abusiu i reiterat de la convocatòria electoral.
  • Prohibició durant una moció de censura en tràmit: si hi ha una moció de censura presentada i pendent de votació, el president del Govern perd temporalment la facultat de dissoldre. Es garanteix que el Congrés pugui decidir primer si manté o substitueix el Govern.
  • Estats excepcionals: durant els estats d’excepció i de setge, declarats en situacions de greu alteració de l’ordre constitucional, tampoc és possible la dissolució per iniciativa del president. Es pretén preservar la continuïtat del Parlament en moments crítics.

A més, la dissolució per decret presidencial no està sotmesa a una “convalidació” posterior del Congrés, a diferència del que passa amb altres decisions del Govern (per exemple, els decrets-llei). El control és essencialment polític: la ciutadania jutja la decisió a les urnes i, si el càlcul del president va ser erroni, pot traduir-se en pèrdua de suports o fins i tot en un canvi de majoria.

2. Paper del Congrés davant la dissolució presidencial

Tot i que el Congrés no decideix la dissolució anticipada, sí que té diverses formes d’influir en el seu ús:

  • A través de la moció de censura, que bloqueja temporalment la facultat de dissoldre mentre està en tràmit i pot substituir el president abans que aquest decideixi convocar eleccions.
  • Mitjançant el control parlamentari ordinari (preguntes, interpel·lacions, debats, compareixences), que permet criticar i sotmetre a escrutini l’oportunitat d’avançar els comicis.
  • Amb la seva composició futura: una dissolució decidida pel president suposa “retornar la paraula” a l’electorat, però el resultat condiciona radicalment el Govern sortint, i el Congrés sorgit de les urnes pot premiar o castigar aquesta decisió.

3. Dissolució automàtica per expiració del mandat

Independentment de la voluntat del Govern, les Corts es dissolen automàticament quan expira el mandat de quatre anys des de la seva elecció. En aquest cas:

  • La dissolució no és un acte discrecional del president, sinó la conseqüència del termini màxim de la legislatura.
  • El Govern té un marge tècnic per fixar la data concreta de les eleccions dins dels límits temporals per a la convocatòria i celebració previstos per la Constitució i la legislació electoral.

4. Dissolució per fracàs de la investidura: protagonisme del Congrés

Existeix un supòsit molt rellevant en què la iniciativa de la dissolució no resideix en el Govern, sinó en el propi Congrés. Si, després de la celebració de la primera votació d’investidura, transcorre un termini de dos mesos sense que cap candidat obtingui la confiança de la Cambra:

  • El Rei dissol automàticament ambdues Càmeres i convoca noves eleccions.
  • L’acte es realitza amb el refrend del president del Congrés, no del president del Govern. És a dir, la responsabilitat política i jurídica de l’acte recau en la màxima autoritat de la Cambra Baixa.

En aquest escenari, el Govern (fins i tot en funcions) no té capacitat de decisió: és el bloqueig parlamentari el que condueix, de manera reglada, a la dissolució i repetició electoral. Des de la perspectiva de competències, el Congrés:

  • Decideix amb els seus vots qui pot ser investit o no.
  • Si insisteix en el bloqueig durant dos mesos, activa l’obligació constitucional de dissoldre les Corts, que es formalitza a través del seu propi president.

5. Resum: repartiment de poders

En síntesi, el president del Govern controla la dissolució anticipada discrecional, dins de límits temporals i polítics molt clars, com no poder usar-la per eludir una moció de censura ni durant estats excepcionals. El Congrés, per la seva banda, té l’última paraula sobre la supervivència política del Govern (moció de censura, confiança) i, en cas de bloqueig en la investidura, és qui, a través del seu president, refrenda la dissolució automàtica de les Corts. La Constitució equilibra així la capacitat de l’Executiu per acudir a l’electorat amb el poder del Parlament per fer i desfer majories i, arribat el cas, forçar una nova cita electoral.

Quins van ser els resultats exactes de les eleccions generals de 2023 per al PP, PSOE, Vox i Sumar?

Amb les fonts consultades en aquesta iteració no disposo de les dades numèriques exactes (vots totals, percentatge estatal de vot i escons per partit) de les eleccions generals de 2023 per a PP, PSOE, Vox i Sumar. Els documents localitzats no inclouen una taula detallada de resultats desglossats per formació, de manera que no puc oferir-te aquestes xifres sense arriscar-me a inventar-les, cosa que no he de fer.

La recerca realitzada ha rastrejat, en particular, l’arxiu del diari Demòcrata i altres notícies relacionades, buscant expressament combinacions com “resultats eleccions generals 23J 2023 vots percentatge escons PP PSOE Vox Sumar” i referències a l’escrutini oficial del Ministeri de l’Interior. Tanmateix, els textos trobats se centren en:

  • Anàlisis demoscòpics posteriors , que comparen les enquestes de 2024 amb el que va succeir el 23‑J, però sense reproduir una taula completa de resultats per partit.
  • Articles d’anàlisi parlamentària sobre l’aritmètica del Congrés en la XV Legislatura, que mencionen la composició de blocs (per exemple, el pes conjunt dels partits de Govern i de l’oposició), però no ofereixen un desglossament oficial de vots i percentatges per a PP, PSOE, Vox i Sumar.
  • Altres peces centrades en la constitució de grups, la formació de comissions o qüestions d’organització parlamentària, igualment sense taules de resultats electorals.

A partir d’aquests textos, sí que es pot extreure alguna informació de context sobre la configuració de la Cambra derivada de les eleccions de juliol de 2023, encara que no el detall que demanes. Per exemple, un dels anàlisis de Demòcrata indica que en la XV Legislatura:

  • Els partits situats a l’oposició al Govern (PP, Vox i UPN) sumen al voltant de 171 diputats al Congrés.
  • El bloc format pels partits que sostenen el Govern (PSOE i Sumar, juntament amb altres socis parlamentaris) parteix d’una posició de desavantatge numèrica davant d’aquest bloc opositor, cosa que condiciona la negociació de cada votació rellevant.

Aquestes dades il·lustren la correlació de forces a la Cambra després de les eleccions, però no substitueixen les xifres oficials partit per partit que estàs buscant (vots, percentatges exactes i escons concrets de PP, PSOE, Vox i Sumar). Per obtenir amb total precisió aquests resultats, la referència canònica és l’escrutini definitiu publicat per l’Administració electoral a través del Ministeri de l’Interior.

Et recomano seguir aquests passos per veure les dades exactes i completes:

  • Accedeix al portal oficial de resultats electorals del Ministeri de l’Interior (secció d’eleccions a Corts Generals).
  • Selecciona les eleccions generals de 23 de juliol de 2023 i, dins d’elles, l’apartat de resultats al Congrés dels Diputats.
  • A la vista de resultats generals nacionals, podràs trobar una taula en què es detalla, per a cada candidatura:
    • Nombre total de vots obtinguts a tot el territori nacional.
    • Percentatge de vot sobre el total de vots vàlids emesos.
    • Nombre d’escons assignats al Congrés.
  • En aquesta taula figuraran de forma diferenciada el Partit Popular (PP), el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), Vox i la coalició Sumar (sota la denominació oficial amb què es va registrar la candidatura a cada circumscripció).

A més, el propi Ministeri sol oferir l’opció de descarregar les dades completes en formats oberts (CSV, Excel o altres), cosa que et permet treballar amb les xifres de vot i escons amb més detall, per comunitat autònoma o fins i tot per província, si ho necessites.

Em sap greu no poder-te donar aquí mateix la taula exacta amb vots, percentatges i escons de PP, PSOE, Vox i Sumar. Amb els documents disponibles en aquesta cerca concreta no apareix aquest desglossament numèric i he de ceñir-me estrictament al que proporcionen les fonts. Si vols, en una següent consulta pots indicar-me que t’ajudi a interpretar o comparar aquestes dades un cop les tinguis davant (per exemple, per analitzar transferències de vot, diferències respecte a 2019 o el pes relatiu de cada partit en diferents territoris).

Juga

Posa a prova els teus coneixements amb FREN!

Quant en saps sobre aquest tema? Respon les següents 3 preguntes.

Quin partit experimenta el major avanç en escons segons l'enquesta de Hamalgama Métrica després de la crisi de Ceuta?

Pregunta" 1 de 3

Quants escons obtindria el PSOE segons el baròmetre de Hamalgama realitzat entre l'1 i el 8 de setembre?

Pregunta" 2 de 3

Quina és la suma total de diputats que assolirien PP i Vox segons l'enquesta posterior a la crisi de Ceuta?

Pregunta" 3 de 3