Enquesta crisi Ceuta: el 81% de votants del PSOE exigeix que Sánchez comparegui i el 74% demana eleccions, segons SocioMétrica

En aquest moment no hi ha al Congrés cap sol·licitud de compareixença de Pedro Sánchez en tramitació: a la base de dades d’iniciatives de la XV Legislatura no figura cap iniciativa de tipus «Compareixença» dirigida al president del Govern. L’última gran compareixença rellevant va ser la celebrada el 24 de juny davant el Ple, ja vista i tancada. Aquesta sessió es va programar a petició pròpia de Sánchez i de diversos grups, i la data va ser fixada per la Mesa i ratificada per la Junta de Portaveus, per la qual cosa la seva tramitació parlamentària ja ha conclòs. Avui, per tant, quan es parla d’una “possible compareixença” s’està en el terreny del debat polític, no d’un expedient parlamentari obert.

Situació formal de les compareixences a la XV Legislatura

Segons la cerca específica a la base de dades d’iniciatives del Congrés per a la XV Legislatura, no consta registrada cap iniciativa de tipus «Compareixença» que tingui per objecte la presència del president del Govern, Pedro Sánchez, ni identificada com a «President del Govern» ni pel seu nom propi. És a dir, a data d’avui el registre d’iniciatives no mostra peticions de compareixença del president en curs: no hi ha expedient, no hi ha número d’iniciativa ni estat (“pendent de qualificació”, “admesa”, “inclosa en l’ordre del dia”, etc.) sobre el qual informar.

Això implica que, des del punt de vista estrictament parlamentari, no existeix ara mateix una compareixença “en tramitació” que estigui pendent de decisió de la Mesa o d’inclusió en l’ordre del dia per la Junta de Portaveus. Si es registrés una nova sol·licitud, apareixeria com a iniciativa de tipus «Compareixença» al cercador d’iniciatives del Congrés, amb el seu estat actualitzat.

La compareixença del 24 de juny: tramitació ja esgotada

La referència més recent és la compareixença celebrada el 24 de juny, en la qual Sánchez va informar davant el Ple sobre les investigacions judicials que afecten el PSOE i sobre l’últim Consell Europeu. La nota oficial del Congrés (“El president del Govern informa davant el Ple sobre la situació política en relació amb les investigacions judicials i sobre l’últim Consell Europeu”) detalla l’ordre del dia d’aquella setmana i com es va encaixar la intervenció del president el dimecres 24 a les 9:00, a petició pròpia i dels Grups Republicà i Mixt; pot veure’s a la corresponent nota de premsa del Congrés.

La pròpia intervenció de Sánchez està íntegrament transcrita al web de la Presidència del Govern, sota el títol “Intervenció del president del Govern davant el ple del Congrés per informar sobre la situació política relacionada amb les últimes investigacions judicials conegudes, així com de la darrera reunió del Consell Europeu”, disponible en aquest enllaç de Moncloa. Aquesta compareixença va ser, per tant, ja celebrada; des del punt de vista de la tramitació, l’expedient està tancat.

El diari Demócrata ha seguit de prop aquest episodi. Primer, quan Sánchez va anunciar que demanava comparèixer per explicar els escàndols que afecten el PSOE i el Consell Europeu (article sobre la sol·licitud de compareixença i una altra peça gairebé idèntica, informació sobre les investigacions sobre Zapatero i Ferraz); després, quan la Junta de Portaveus va fixar definitivament el 24 de juny com a data de la sessió (Sánchez acudirà al Congrés el 24 de juny); i, finalment, amb anàlisis previs i de context sobre què esperaven PP, Vox i els socis d’investidura (crònica prèvia a la compareixença, així com l’agenda Demócrata d’aquella setmana i diverses prèvies sobre compareixences, com aquesta agenda sobre una compareixença anterior i el directe de febrer “En directe, segueix la compareixença de Sánchez al Congrés”).

Paper de la Mesa i la Junta de Portaveus

En termes procedimentals, l’esquema que s’ha seguit en aquests casos és l’habitual i ho il·lustra bé el propi seguiment de Demócrata: primer, la presentació de sol·licituds (de Sánchez i dels grups, recollides en peces com la de ERC reclamant explicacions immediates o Compromís veient “imprescindible” la compareixença); després, l’admissió i programació per la Mesa i la Junta; i, finalment, la inclusió en l’ordre del dia del Ple, que reflecteix la nota oficial del Congrés ja citada.

En paral·lel, Demócrata ha contextualitzat el pols polític que envoltava aquella sessió, en peces com la que explica que el PP va traslladar al Senat la petició d’eleccions anticipades després del veto al Congrés (crònica sobre el trasllat al Senat, complementada per la notícia de la votació al Senat el mateix dia 24), o els articles centrats en el cara a cara Sánchez–Feijóo al voltant de la corrupció i l’avançament electoral (pols per la corrupció, ofensiva per l’avançament electoral i batalla per la corrupció).

Com seguir futures sol·licituds

Mentre no es registri una nova iniciativa de compareixença, no hi haurà “estat de tramitació” que consultar. Si s’obre un nou expedient, podrà seguir-se a través del cercador d’iniciatives del Congrés i de les notes oficials de la Cambra, i també mitjançant la cobertura de Demócrata a la seva secció de política i Corts, on són habituals notícies com el directe de la Diputació Permanent sobre compareixences (debat a Diputació Permanent o la prèvia sobre si cridar Sánchez i diversos ministres, decisió de la Diputació).

Per completar el context institucional sobre el paper de la Mesa i la Junta de Portaveus en aquest tipus de decisions pot consultar-se també l’anàlisi divulgatiu “Fren respon: quina és la diferència entre la Mesa de la Cambra i la Junta de Portaveus del Congrés dels Diputats?”, accessible en aquest article explicatiu, i, en clau jurídica, peces com la que explica el paper del Congrés si el Tribunal Suprem apuntés a Sánchez (article sobre el suplicatori).

Altres informacions de context institucional i polític citades a la investigació, encara que no es refereixen directament a aquesta compareixença, completen la fotografia de l’activitat recent del Congrés i el Senat i es poden consultar als següents enllaços: moció sobre la “insostenible situació del Govern”, moció sobre la “situació d’extrema feblesa del Govern”, les diferents sessions de control a Sánchez (10 de juny, 29 d’abril, 22 d’abril, 16 de juny i 17 de juny, a més de la pròpia sessió de control del 24 de juny, recollida aquí), així com les agendes oficials del Govern per als dies 20 de maig, 10 de juny, 17 de juny, i altres compareixences o rodes de premsa del president (a la seva arribada al Consell Europeu, a la Cimera UE–Balcans Occidentals i l’extensa roda de premsa de balanç de curs).

En paral·lel, l’activitat al Senat i en parlaments autonòmics afegeix context polític general sobre compareixences i control, visible en diverses notes del Senat (per exemple, informacions sobre compareixences sol·licitades pel Grup Socialista o les relatives a RTVE) i en informacions sobre altres òrgans legislatius autonòmics i temes sectorials, com la peça de Redacció Mèdica sobre la llei del medicament i la presència de Sánchez al Congrés (anàlisi sobre la llei del medicament), així com diverses notícies de Demócrata centrades en parlaments autonòmics o en altres actors polítics: per exemple, les Corts de Castella i Lleó i la seva Mesa (negociació PP–Vox–PSOE a la Mesa i article sobre incompatibilitats), el Parlament de Catalunya (homenatge a les víctimes del franquisme i les declaracions de David Cid), el cas Indra a les Corts (compareixences sobre Indra), altres compareixences governamentals (Marlaska per la trama Leire Díez), l’acte institucional amb el Papa al Congrés (acte amb el Papa Lleó XIV) o debats polítics nacionals i internacionals (crítiques d’Aitor Esteban, pressió de Junts per avançar eleccions, anàlisi sobre l’última paraula del Congrés si el Suprem apuntés a Sánchez, aquí, i altres peces sobre Sánchez en clau europea com les relatives a la coordinació del veto de xarxes socials a menors, en política i en internacional: reunió impulsada per Macron i cobertura internacional, així com la compareixença sobre Orient Pròxim programada per a març (sol·licitud de comparèixer sobre l’Iran i Orient Pròxim i la seva concreció al Ple del dia 25, explicació sobre la postura davant la guerra a l’Iran)).

Aquesta panoràmica mostra que la “gran” compareixença recent de Sánchez ja es va produir i es va tancar en termes de tramitació, i que, a dia d’avui, qualsevol nova compareixença és només una possibilitat política mentre no es tradueixi en una sol·licitud formal registrada al Congrés.

La Constitució atribueix al president del Govern un paper central en la dissolució anticipada de les Corts Generals i la convocatòria d’eleccions, però no com a poder il·limitat ni unilateral. La dissolució sempre es materialitza mitjançant un reial decret del Rei, que actua a proposta del president i amb el seu refrend. Existeixen límits temporals i materials molt clars, així com supòsits de dissolució “automàtica” on el president del Govern perd protagonisme en favor d’altres òrgans. A continuació es detallen les claus constitucionals i pràctiques d’aquestes competències.

Fonament constitucional de la facultat de dissoldre

La base es troba principalment a l’article 115 de la Constitució Espanyola (CE), que estableix que:

• El president del Govern pot proposar la dissolució del Congrés, del Senat o d’ambdues Càmeres.
• La dissolució es realitza pel Rei mitjançant reial decret, que ha de ser refrendat pel propi president.
• El decret de dissolució inclou la convocatòria d’eleccions.

A això s’hi afegeixen els articles sobre durada del mandat i eleccions (art. 68 i 69 CE) i la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG), que concreten els terminis entre la dissolució i la jornada electoral.

Límits materials i temporals

La facultat presidencial de proposar la dissolució no és absoluta. Els principals límits són:

• Prohibició durant una moció de censura en tràmit (art. 115.2 CE): no es pot proposar la dissolució mentre estigui en curs una moció de censura al Congrés. S’evita així que el president “fugi” del control parlamentari mitjançant eleccions anticipades.
• Termini mínim entre dissolucions (art. 115.3 CE): no es pot proposar una nova dissolució abans que hagi transcorregut un any des de l’anterior, excepte el supòsit especial de bloqueig de la investidura.
• Estats d’alarma, excepció i setge (art. 116 CE): mentre estiguin vigents estats excepcionals greus (especialment excepció i setge), no procedeix la dissolució de les Càmeres, cosa que limita en la pràctica la facultat presidencial.
• Límit màxim de la legislatura: la durada ordinària del mandat del Congrés és de quatre anys (art. 68.4 CE). Arribat aquest límit, s’ha de convocar elecció, per la qual cosa la “llibertat” del president es redueix a avançar la data, no a superar el termini.

Intervenció d’altres òrgans de l’Estat

Encara que la iniciativa és essencialment presidencial, intervenen altres poders:

• El Rei: dicta formalment el reial decret de dissolució i convocatòria, però la seva actuació és reglada; no pot negar-se si el president compleix els requisits constitucionals.
• Consell de Ministres: aprova políticament la proposta i el contingut bàsic del reial decret (data de dissolució i data electoral), encara que la Constitució només exigeix formalment la iniciativa del president.
• Congrés dels Diputats (en el bloqueig de la investidura): en el supòsit de l’art. 99.5 CE, si transcorren dos mesos sense que cap candidat hagi estat investit, el Rei dissol les Càmeres amb el refrend del president del Congrés, no del president del Govern, cosa que desplaça el protagonisme governamental.

Procediment pràctic de dissolució i convocatòria

En la pràctica, l’esquema típic és el següent:

• El president del Govern pren la decisió política d’avançar eleccions (o de no esgotar el mandat complet) i fixa una data objectiu.
• El tema es porta al Consell de Ministres, on s’aprova la proposta i el text del reial decret.
• Es negocia i tanca amb la Casa del Rei el calendari formal per a la signatura del reial decret.
• El Rei signa el decret de dissolució i convocatòria; el president el refrenda.
• El decret es publica al BOE, amb dos elements clau: data de la dissolució i data de l’elecció, que ha de situar-se entre els 54 i 60 dies posteriors a la convocatòria (termini fixat per la LOREG).

Tipus de dissolució: ordinària, automàtica i altres supòsits

Es poden distingir, en termes generals, tres tipus d’escenaris:

• Dissolució anticipada ordinària: és la facultat política “clàssica” del president del Govern (art. 115 CE). Decideix, dins dels límits indicats, avançar eleccions per raons d’oportunitat política.
• Dissolució automàtica per bloqueig de la investidura (art. 99.5 CE): si en el termini de dos mesos des de la primera votació d’investidura ningú ha obtingut la confiança del Congrés, el Rei dissol ambdues Càmeres i convoca noves eleccions. Aquí el president del Govern (en funcions o inexistent) no té marge de decisió; el refrend correspon al president del Congrés.
• Dissolució per expiració del mandat: encara que jurídicament s’articula també mitjançant un reial decret, el president no disposa d’un veritable marge d’elecció temporal, perquè la pròpia Constitució obliga a convocar eleccions un cop esgotats els quatre anys de legislatura.

En resum, el president del Govern disposa d’una potent eina de direcció política mitjançant la dissolució anticipada i la convocatòria d’eleccions, però aquesta potestat està emmarcada per controls constitucionals, per la intervenció formal del Rei i per mecanismes automàtics (com el bloqueig de la investidura) que impedeixen el seu ús discrecional sense contrapesos.

Una remodelació del Govern d’Espanya (canvis en ministres o en l’estructura ministerial) es recolza, en última instància, en la Constitució i en la legislació vigent que regula l’Executiu. Tanmateix, a la informació disponible només apareix descrit en detall el procediment per modificar una llei ja vigent, no el règim específic de nomenament i cessament de ministres ni la mecànica concreta de la remodelació interna. A partir d’aquestes fonts, sí que pot explicar-se amb precisió què passa quan la remodelació exigeix canviar una llei (per exemple, la que fixa l’estructura bàsica del Govern) i quins passos formals ha de seguir aquesta reforma normativa. També és possible assenyalar clarament quins extrems no queden coberts per les fonts consultades.

Marc general i límits de la informació disponible

Les fonts disponibles expliquen el procediment d’una reforma legislativa, és a dir, com es modifica una llei que ja està en vigor, però no detallen el règim jurídic específic del cessament i nomenament de ministres ni l’estructura del Consell de Ministres. No es disposa, per exemple, de referències expresses als preceptes concrets de la Constitució o de la Llei del Govern que regulen aquestes facultats del president del Govern.

Per tant, només pot respondre’s amb rigor a la part de la pregunta que tingui a veure amb la eventual necessitat de modificar lleis per dur a terme una remodelació (per exemple, si es vol canviar de forma estable l’estructura ministerial que una llei ja ha fixat). Tot allò relatiu als actes concrets de nomenament i cessament de ministres, la intervenció exacta del Rei en aquests actes o el grau de participació formal de les Corts Generals no està desenvolupat a les fonts disponibles.

Quan la remodelació exigeix canviar una llei

Les fonts expliquen que, quan una remodelació de Govern requereix modificar una llei (per exemple, si l’estructura bàsica dels ministeris està fixada en una norma amb rang de llei), s’aplica el procediment general de reforma legislativa:

• Iniciativa: la reforma s’inicia mitjançant un projecte de llei presentat pel propi Govern, o una proposició de llei presentada per grups parlamentaris, Senat, assemblees autonòmiques o, en certs casos, per iniciativa popular.
• Tramitació parlamentària: la iniciativa es debat i vota al Congrés dels Diputats i, després, al Senat. Durant aquesta fase els grups poden presentar esmenes per modificar el text.
• Aprovació definitiva: si el text s’aprova a ambdues Càmeres, es configura una redacció definitiva que es remet al Rei per a la seva sanció i promulgació.
• Publicació al BOE: la reforma es publica al Butlletí Oficial de l’Estat i entra en vigor a la data que indiqui el propi text o, si no, als 20 dies de la publicació.

En aquest marc, els requisits legals per a una remodelació que impliqui canviar lleis vigents (per exemple, redefinir ministeris quan la seva estructura està legalment taxada) passen necessàriament per:

• Promoure i tramitar una reforma legislativa amb les majories necessàries al Congrés i al Senat.
• Que el text sigui finalment sancionat pel Rei.
• Que la norma reformada es publiqui al BOE i entri en vigor segons el previst a la pròpia llei.

Sense aquesta reforma legislativa, la remodelació només podria fer-se en la mesura que la legislació vigent ja habiliti l’Executiu a modular l’estructura sense necessitat de tornar a passar per les Corts; però les fonts no detallen aquest marge de maniobra.

Intervenció del Govern i límits sobre les esmenes

En la dimensió parlamentària d’una reforma legislativa associada a la remodelació del Govern, les fonts també aclareixen un aspecte rellevant: el poder de veto de l’Executiu sobre determinades esmenes. D’acord amb la informació disponible, el Govern pot oposar-se a la tramitació d’esmenes que suposin un augment dels crèdits o una disminució dels ingressos pressupostaris respecte als Pressupostos Generals de l’Estat. Si expressa formalment la seva disconformitat, aquestes esmenes no poden tramitar-se.

Això és rellevant perquè, si la remodelació del Govern exigeix una reforma legislativa amb impacte pressupostari (per exemple, creació o supressió d’organismes que impliquen canvis significatius de despesa o ingressos), l’Executiu conserva una capacitat específica per bloquejar esmenes parlamentàries que alterin l’equilibri pressupostari previst.

Aspectes no coberts per les fonts

Les fonts consultades no ofereixen informació sobre:

• El procediment detallat de cessament i nomenament de ministres (més enllà del fet general que hi ha actes formals de nomenament i cessament).
• La forma exacta d’intervenció del Rei en aquests actes individuals.
• Si una remodelació concreta del Govern (sense reforma legislativa) requereix o no la intervenció o votació de les Corts Generals.
• La regulació específica a la Llei del Govern o a la Constitució sobre l’estructura interna del Consell de Ministres.

En conseqüència, no es disposa de més informació a les fonts consultades per detallar tots els requisits procedimentals d’una remodelació del Govern més enllà del cas en què sigui necessària una reforma legislativa associada, el qual esquema sí està clarament descrit.