El 32,9% de les llars joves cauria en situació de pobresa si es mesurés la seva renda disponible un cop abonades les despeses d'habitatge, d'acord amb una monografia de la Fundació BBVA i l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (Ivie). Sense descomptar aquestes despeses residencials, el risc se situa en el 24,5%.
El document subratlla que els joves emancipats d'entre 16 i 34 anys destinen de mitjana gairebé un 29% dels ingressos familiars a l'habitatge, és a dir, uns deu punts més que els qui superen els 34 anys. Aquest major esforç s'explica perquè, en la seva majoria, resideixen en lloguer de mercat, el règim "que exigeix un major esforç econòmic".
Com a resultat, la taxa de pobresa de les llars joves escala fins al 32,9% després de restar les despeses d'habitatge, 9,9 punts per sobre de la del conjunt de la població (23%). En les llars encapçalades per persones immigrants, el percentatge es dispara fins al 52,3%.
L'estudi vincula aquesta realitat al desajust entre la formació de noves llars i el ritme de construcció. Entre 2021 i 2025 es van aixecar 454.000 habitatges nous enfront de 965.000 llars creats, la qual cosa implica que Espanya només ha produït el 45% dels habitatges necessaris per absorbir la nova demanda.
En aquest context, l'informe alerta que l'edificació residencial continua lluny dels nivells previs a l'esclat de la bombolla immobiliària. Factors com la falta de mà d'obra qualificada, la complexitat dels tràmits urbanístics i els canvis demogràfics dificulten una resposta àgil de l'oferta.
A més, el 56% de les llars a Espanya està compost per una o dues persones, la qual cosa eleva el nombre d'habitatges requerits i redueix el de perceptors de renda per llar.
L'anàlisi també assenyala que la demanda es concentra a les grans àrees metropolitanes i als principals pols turístics, on les tensions sobre els preus són més intenses. Madrid, Catalunya, Comunitat Valenciana i Andalusia reuneixen ja al 60% de la població del país, mentre que províncies com Madrid, Barcelona, València, Alacant i Màlaga suporten gran part de la pressió sobre el mercat residencial.
Joves i immigrants, els més colpejats
L'informe identifica els joves i la població immigrant com els col·lectius que pateixen amb més cruesa les dificultats d'accés a l'habitatge. En el cas dels primers, l'edat mitjana d'emancipació se situa ja en els 30 anys, quatre més que la mitjana de la Unió Europea. La inestabilitat laboral, els sous reduïts, el retard en la recepció d'herències i els majors obstacles per aconseguir finançament hipotecari expliquen, segons els autors, aquesta situació.
S'enfonsa la propietat entre els joves
En l'actualitat, el 45% de les llars joves resideix en lloguer de mercat, mentre que la proporció de joves propietaris ha passat del 65% el 2008 al 40,8% el 2025, gairebé 20 punts menys.
Així mateix, el 19,6% dels joves dedica més del 40% de la seva renda a l'habitatge, enfront del 9% de la mitjana nacional. Entre els immigrants, aquesta sobrecàrrega arriba al 25,8%.
La situació és especialment severa per als immigrants arribats per motius laborals. El 63,4% viu de lloguer i només el 23,9% disposa d'habitatge en propietat. L'estudi apunta que els seus menors nivells d'ingressos, estalvi i patrimoni familiar, sumats a una major presència en feines de baixa remuneració, obstaculitzen l'accés a la compra. Com a conseqüència, el 25,8% dels immigrants suporta una sobrecàrrega d'habitatge, gairebé el triple de la mitjana nacional.
El lloguer gairebé es duplica
Segons l'informe, les dificultats per comprar habitatge per l'encariment dels preus i unes hipoteques més exigents han impulsat el pes del lloguer. En les dues últimes dècades, el nombre de llars arrendades gairebé s'ha duplicat, passant de 2,1 milions a 3,9 milions, fins a suposar el 20,2% del total.
L'esforç econòmic és més gran per als qui viuen de lloguer. De mitjana, la despesa en habitatge representa el 18,8% de la renda disponible de les llars, però puja al 34,2% en els lloguers a preu de mercat i se situa en el 24,2% entre els qui paguen hipoteca. En canvi, baixa al 17,7% en el lloguer social o de preu reduït i al 9,9% en les llars propietàries sense deute hipotecari.
Aquesta càrrega afecta sobretot les rendes més baixes: el 31,3% de les persones del quintil inferior d'ingressos destina més del 40% dels seus recursos a l'habitatge, enfront de menys del 2% entre les llars amb majors ingressos. Entre els qui estan en risc de pobresa, gairebé sis de cada deu inquilins del mercat lliure realitzen un sobreesforç per afrontar les despeses d'allotjament.
Falta d'habitatge social
En relació amb el parc d’habitatge social, l’informe recorda que a Espanya només representa el 3,5% del total, menys de la meitat de la mitjana europea, situada entorn del 8%. Per a assolir aquest llindar caldria incorporar uns 900.000 habitatges addicionals destinats al lloguer social.
Segons l’estudi, aquest augment permetria oferir una alternativa habitacional adequada a prop del 40% de les llars que avui viuen en lloguer de mercat i pateixen una sobrecàrrega excessiva de despeses. No obstant això, adverteix que aquest objectiu exigeix polítiques sostingudes en el temps i una actuació coordinada de totes les administracions.
Mesures per a alleujar l’escassetat
Entre les propostes, el treball suggereix impulsar la construcció industrialitzada, accelerar la tramitació de llicències mitjançant eines digitals, flexibilitzar certes regulacions urbanístiques i reforçar la coordinació entre administracions per a agilitzar el desenvolupament de nou habitatge.
També planteja que el sector públic adquireixi o gestioni part del parc privat amb la finalitat d’ampliar l’oferta de lloguer assequible. Entre les vies contemplades figuren acords amb grans tenidors per a llogar habitatges per sota del preu de mercat, la incorporació al parc públic d’immobles procedents del Fons Social d’Habitatge o de la Sareb, així com la compra d’habitatges o edificis mitjançant mecanismes de tanteig i retracte.
Finalment, l’informe defensa la conveniència d’un pacte d’Estat que permeti articular una política d’habitatge estable i duradora, centrada en l’ampliació del parc de lloguer social i en l’avaluació contínua de les mesures públiques per a corregir els problemes d’accés a l’habitatge.