Espanya registra una de les taxes de fecunditat més baixes de la Unió Europea. L'últim dada definitiva de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) registra una mitjana de 1,10 fills per dona, gairebé la meitat del valor de referència que Eurostat identifica com el necessari en els països desenvolupats perquè una població romangui estable en absència de migracions: 2,1 fills per dona.
No existeix un nombre fix de nadons que hagin de néixer cada any. Aquest càlcul depèn de quantes dones hi hagi en edat fèrtil i de l'estructura per edats de la població.
El 2024 van néixer 318.005 nens a Espanya, un 25,6% menys que una dècada abans, quan es van comptabilitzar 427.595 naixements. El nombre mitjà de fills per dona va caure fins a 1,10, davant de 1,32 el 2014. Només Malta va presentar el 2024 una fecunditat inferior dins de la UE, amb 1,01. La mitjana europea va ser de 1,34.
L'avanç provisional del 2025 trenca lleugerament aquesta trajectòria: l'INE estima 321.164 naixements, un 1% més que l'any anterior. Són encara xifres provisionals a l'espera de confirmar quan es publiquin les dades definitives.
¿Fins a quin punt hauria d'augmentar aquesta xifra?
Una simple equivalència proporcional entre els aproximadament 321.000 naixements del 2025 i una fecunditat de 1,10 fills per dona elevaria a 610.000 naixements anuals la citada taxa de 2,1 per dona. És a dir, farien falta 290.000 naixements addicionals.
Tanmateix, l'aproximació és simplement orientativa. No és cap estimació de l'INE ni d'Eurostat. Però sí permet comprovar que Espanya necessita elevar de manera molt significativa la seva fecunditat fins a aproximar-se a 2,1 fills per dona per assegurar el reemplaçament exclusivament mitjançant naixements.
I l'INE no ho preveu
Les últimes projeccions de l'Institut Nacional d'Estadística, publicades al juny de 2026, dibuixen un escenari força allunyat d'aquest llindar.
L'INE contempla una lleu recuperació dels naixements des del 2026 fins al 2042. Entre el 2026 i el 2040 naixerien al voltant de 5,3 milions de nens, però aquesta quantitat encara seria un 6,2% inferior a la registrada durant els 15 anys anteriors.
La hipòtesi central tampoc contempla un gran salt en la fecunditat. El nombre mitjà de fills per dona passaria de 1,10 el 2024 a 1,16 el 2040. És a dir, fins i tot després d'aquesta recuperació, Espanya seguiria molt lluny del nivell de reemplaçament.
El resultat és que els naixements romandrien per sota de les defuncions durant tot l'horitzó de la projecció. El saldo vegetatiu —la diferència entre naixements i morts— continuaria sent negatiu.
¿Els espanyols no volen tenir fills?
La baixa fecunditat no equival necessàriament a que els espanyols no vulguin tenir fills.
L'última Enquesta de Fecunditat específica realitzada per l'INE, corresponent a 2018, va detectar una distància entre el nombre de fills desitjat i el finalment tingut. Entre les dones que havien tingut menys fills dels que volien, a partir dels 35 anys guanyaven pes especialment les raons laborals, les dificultats per conciliar i els motius econòmics.
L'enquesta és de fa vuit anys i, per tant, no pot ser un reflex fidel a dia d'avui. No obstant això, és l'última operació estadística específica de l'INE per identificar quins factors condicionen la fecunditat i dóna mostra d'una realitat existent a la societat espanyola
La OCDE arriba a conclusions similars en les seves anàlisis internacionals. Els seus estudis troben una relació negativa entre la fecunditat i factors com l'atur i els elevats costos de l'habitatge.
Enfront d'això, la possibilitat de compatibilitzar feina i família, l'educació infantil i els permisos parentals apareixen associats positivament amb la natalitat. L'organització mateixa adverteix que cap política aïllada constitueix una solució automàtica.
En el seu informe específic sobre Espanya, l'OCDE assenyalava ja que nombrosos joves retardaven l'arribada del primer fill per les dificultats per trobar una feina estable, accedir a un habitatge, afrontar els costos econòmics i aconseguir un equilibri satisfactori entre treball i família.
Habitatge: emancipació, després família
Apareix com un dels principals obstacles previs fins i tot a plantejar-se tenir fills. Espanya és un dels països comunitaris amb una emancipació més tardana.
Els joves espanyols van abandonar la llar dels seus pares el 2024 a una edat mitjana de 30 anys, davant dels 26,2 anys de mitjana a la Unió Europea.
El preu mitjà de l'habitatge lliure a Espanya va passar de 1.463 €/m² el 2014, el mínim de la sèrie recent, a 2.230 €/m² el 2025. És un increment del 52,4% en onze anys, segons dades del Ministeri d'Habitatge i Agenda Urbana.
En el lloguer, les taxes anuals publicades per l'INE impliquen una pujada acumulada d'aproximadament el 24% en el preu dels lloguers entre 2015 i 2024. La situació és especialment greu per a qui s'incorpora ara al mercat. Mentre els lloguers de contractes ja existents van augmentar un 2,8%, els de nous contractes van pujar un 8,8% en un sol any
Conciliació: de 16 a 19 setmanes per progenitor
Un altre dels canvis recents s'ha produït en els permisos per cuidar els fills. Des de la reforma aprovada al juliol de 2025, cada progenitor disposa de 19 setmanes de permís per naixement i cura, davant de les 16 anteriors. En les famílies monoparentals, el període s'eleva a 32 setmanes.
De les 19 setmanes, sis s'han de gaudir immediatament després del naixement; altres onze es poden distribuir durant el primer any de vida i dues setmanes addicionals es poden utilitzar fins que el menor compleixi vuit anys.
La conciliació no acaba, però, en el permís inicial. L'OCDE assenyala que els sistemes amb més continuïtat entre permisos retribuïts, educació infantil assequible i mesures de conciliació redueixen millor el cost que suposa compatibilitzar l'ocupació amb la criança. I fins i tot així, adverteix, les polítiques familiars per si soles no garanteixen el retorn a taxes properes a 2,1.
Ajuts a les famílies
Espanya compta també amb instruments econòmics lligats a la criança, tot i que el sistema combina ajuts condicionats, deduccions i prestacions específiques en lloc d'una prestació estatal universal per fill.
Un dels principals mecanismes és el Complement d'Ajuda per a la Infància (CAPI), lligat al sistema de l'Ingés Mínim Vital però amb límits de renda més amplis. Actualment estableix 115 euros mensuals per cada menor de tres anys, 80,50 euros entre els tres i els sis i 57,50 euros entre els sis i els 18 anys. Al mes d'abril ho rebien 586.118 llars.
Existeix també una prestació de 1.000 euros per naixement o adopció per a determinades llars, entre elles famílies nombroses, monoparentals i progenitors amb discapacitat, subjecta als requisits establerts per la Seguretat Social.
El Projecte de Llei de Famílies, actualment en tramitació al Congrés, contempla una bateria d'ajuts però està lluny d'ésser aprovat.
Empleament juvenil
Tanca el cercle la situació laboral. La formació d'una família sol arribar després de la incorporació al mercat de treball, l'estabilització professional i l'emancipació.
Espanya ha donat un salt important en l'estabilització de l'ocupació, al rebaixar en més de deu punts la seva taxa de temporalitat a partir de l'última reforma laboral: va passar del 25,6% el 2021 al 15,1% registrat en el segon trimestre de 2026.
La transformació s'aprecia especialment en la composició de l'ocupació assalariada. En els darrers dotze mesos fins juny de 2026, el nombre d'assalariats indefinits va augmentar en 571.900, mentre que els temporals van créixer en 34.900: pràcticament tot el creixement net de l'ocupació assalariada durant aquest període va correspondre a treballadors indefinits.
La precarietat contractual s'ha reduït molt, però no permet concloure per si sola que hagi desaparegut la inseguretat econòmica dels joves. La temporalitat és només una dimensió de l'estabilitat laboral, que implica altres factors com el salarial, la distribució de la jornada o l'accés a un treball.
Saldo positiu de 3,4 milions en deu anys
Hi ha una segona variable que canvia completament la lectura del relleu generacional: la immigració.
Espanya no necessita assolir necessàriament una fecunditat de 2,1 per mantenir o augmentar la seva població si l'arribada de població des de l'exterior compensa el dèficit de naixements. I això és precisament el que ha ocorregut durant bona part de l'última dècada.
Entre 2015 i 2024, Espanya va acumular un saldo migratori exterior positiu d'aproximadament 3,44 milions de persones, sumant les dades anuals publicades per l'INE. El període va començar pràcticament en equilibri, amb un saldo de -1.761 persones el 2015, i va acabar amb 626.268 entrades netes el 2024.
L'evolució no ha estat lineal. El saldo va ser de 87.422 persones el 2016, 163.272 el 2017, 334.158 el 2018 i 454.232 el 2019. Després va descendir durant la pandèmia fins a 219.357 el 2020 i 191.094 el 2021. Posteriorment va assolir 727.005 persones el 2022, el màxim de la dècada, i es va mantenir en nivells elevats: 642.296 el 2023 i 626.268 el 2024.
La dada de 2024 és el tercer major saldo migratori exterior dels darrers deu anys. Aquell any van arribar des de l'estranger 1.288.562 persones i van sortir del país 662.294.
La immigració també està tenint un efecte directe sobre la natalitat. El 2024, el 33,3% dels naixements corresponia a mares nascudes fora d'Espanya. Si s'utilitza la nacionalitat en lloc del país de naixement, el 25,6% dels nadons va tenir una mare de nacionalitat estrangera.
Six milions més fins al 2040
Les projeccions demogràfiques de l'INE concedeixen a la immigració un paper encara més gran durant les pròximes dècades. L'escenari central parteix del fet que el saldo migratori de 2026 serà similar al observat el 2024 i descendrà després lleugerament, tot i que es mantindrà positiu durant tot el període analitzat.
El resultat acumulat seria considerable: 2,7 milions d'habitants addicionals per migracions durant els primers cinc anys de la projecció i 6,3 milions fins al 2040. Si s'estén l'horitzó fins al 2075, el saldo migratori net acumulat assoliria els 15,5 milions de persones.
Això permet entendre una aparent contradicció. Espanya pot guanyar població mentre registra més morts que naixements. L'INE projecta que la població resident passarà d'uns 49 milions d'habitants el 2025 a aproximadament 53,7 milions el 2040, impulsada fonamentalment pels moviments migratoris.
Les projeccions no són prediccions tancades. L'INE les defineix com simulacions construïdes a partir d'hipòtesis sobre fecunditat, mortalitat i migracions. La seva utilitat consisteix a mostrar què passaria si aquestes tendències evolucionessin conforme a l'escenari plantejat.
Relleu generacional no és mantenir la població
El reemplaçament generacional i el manteniment del nombre total d'habitants no són exactament el mateix. Una fecunditat d'aproximadament 2,1 permetria que una generació substituís l'anterior sense recórrer a migracions. Però una societat amb una fecunditat inferior pot mantenir i fins i tot augmentar la seva població mitjançant la immigració.
Espanya representa actualment aquest segon escenari: pocs naixements, més defuncions que naixements i, al mateix temps, creixement poblacional gràcies al saldo migratori positiu.
L'OCDE planteja precisament que els països amb fecunditat persistentment baixa han de treballar en dues direccions. Una és facilitar que aquells que volen tenir fills puguin fer-ho mitjançant habitatge accessible, estabilitat laboral, conciliació, educació infantil i suports econòmics. L'altra consisteix a adaptar-se a una societat de baixa fecunditat recorrent també a la immigració, una major participació laboral i millores de productivitat.