Quins supermercats obren el 15 d'agost: horaris de Mercadona, Carrefour, Lidl, Aldi i DIA

Els horaris d'obertura dels supermercats en diumenges i festius a Espanya es regulen, de forma bàsica, per una llei estatal i, de forma concreta, per cada comunitat autònoma i, en alguns aspectes pràctics, pels propis ajuntaments. A nivell estatal, la norma clau és la Llei 1/2004, de 21 de desembre, d'Horaris Comercials, modificada, entre altres, pel Reial Decret‑llei 20/2012 i la Llei 18/2014. Aquesta llei fixa un “terra” mínim d'obertures en festius i un marc de llibertat horària per a certs tipus d'establiments, que inclou molts supermercats. Les comunitats autònomes, sobre aquesta base, concreten quants diumenges i festius poden obrir els comerços i en quines condicions.

1. Marc bàsic estatal

La norma estatal que ordena els horaris comercials, inclosos els de supermercats, és la Llei 1/2004, d'Horaris Comercials (text al BOE). Aquesta llei, dictada emparada en l'article 149.1.13.ª de la Constitució (bases de l'ordenació general de l'economia), estableix dos grans blocs de regles:

• Límit setmanal mínim: les comunitats autònomes no poden restringir l'horari global setmanal a menys de 90 hores, de manera que l'horari acumulat d'obertura dels comerços en dies laborables no pot ser inferior a aquest llindar.
• Mínim de diumenges i festius d'obertura: després de la reforma del Reial Decret‑llei 20/2012, de 13 de juliol (RDL 20/2012), el mínim estatal és de 16 diumenges o festius d'obertura autoritzada a l'any, encara que les comunitats poden augmentar-lo o reduir-lo, sense baixar mai de 10.

La pròpia Llei 1/2004, modificada pel RDL 20/2012 i per la Llei 18/2014, de 15 d'octubre (Llei 18/2014), defineix un règim de llibertat total d'horaris per a determinats comerços, que afecta molts supermercats petits:

• Establiments en zones de gran afluència turística, en estacions i mitjans de transport i en punts fronterers, que “tindran plena llibertat per determinar els dies i hores en què romandran oberts al públic a tot el territori nacional”.
• Establiments de venda de reduïda dimensió (superfície d'exposició i venda al públic inferior a 300 m², amb matisos per a grans grups), que també gaudeixen de plena llibertat horària.

La Llei 1/2004 remet a les comunitats autònomes per fixar el calendari concret de diumenges i festius d'obertura i el sistema sancionador, però si una comunitat decideix no exercir les seves opcions, s'entén que els comerciants disposen de llibertat plena tant per a les hores diàries com per als diumenges i festius d'obertura.

2. Paper de les comunitats autònomes

En la pràctica, la regulació efectiva de quan pot obrir un supermercat en diumenge o festiu depèn de la llei autonòmica de comerç i de les normes que desenvolupen els horaris comercials. Algunes referències il·lustratives:

• Comunitat de Madrid: la Llei 2/2012, de 12 de juny, de Dinamització de l'Activitat Comercial (Llei 2/2012 Madrid) estableix, en el seu capítol III, la plena llibertat d'obertura dels establiments comercials. Cada comerciant determina “amb plena llibertat i sense limitació legal alguna” els festius d'obertura, de manera que els supermercats poden obrir qualsevol diumenge o festiu, sense perjudici de la normativa laboral aplicable a les seves plantilles.
• Comunitat Valenciana: la Llei 3/2011, de comerç de la Comunitat Valenciana (Llei 3/2011) i el seu desenvolupament en matèria d'horaris s'ha reordenat mitjançant el Decret‑llei 1/2015, d'horaris comercials (Decret‑llei 1/2015), posteriorment matisat pel Decret‑llei 1/2016 (Decret‑llei 1/2016). Aquestes normes fixen el nombre de diumenges i festius d'obertura, regulen les zones de gran afluència turística i concreten com poden demanar els ajuntaments obertures addicionals.
• Catalunya: els horaris comercials es regulen a la Llei 18/2017, de comerç, serveis i fires (parcialment modificada per la Llei 12/2025, el seu enllaç oficial és Llei 12/2025). A més, ordres com la ORDRE EMC/127/2017 estableixen concretament el calendari d'obertura en diumenge i festius per a determinats anys (ordre de calendari a Catalunya).
• Andalusia: el règim general està en el Text Refós de la Llei del Comerç Interior d'Andalusia (Decret Legislatiu 1/2012) i en la seva modificació pel Decret‑llei 1/2013 (Decret‑llei 1/2013 Andalusia), complementat per normes específiques sobre zones de gran afluència turística, com el Decret 2/2014.

Cada comunitat aprova a més, normalment cada any, una ordre o decret amb el calendari anual de diumenges i festius d'obertura. Exemple: l'Ordre de 21 de novembre de 2016 a Andalusia fixa els diumenges i festius d'obertura de 2017 (ordre andalusa de calendari); a Catalunya, la citada ORDRE EMC/127/2017 fa el mateix per a 2018‑2019.

3. Supermercats, festius i diferències territorials

En conseqüència, per saber si un supermercat concret pot obrir en un determinat festiu cal mirar tres nivells:

• El marc estatal de la Llei 1/2004, que garanteix un mínim de diumenges/festius i reconeix llibertat total a petits establiments i als situats en zones turístiques.
• La llei autonòmica de comerç i d'horaris comercials (com la Llei 2/2012 de Madrid, la Llei 3/2011 i el Decret‑llei 1/2015 a la Comunitat Valenciana, o la Llei 18/2017 a Catalunya), que fixa el nombre de festius d'obertura, el règim de zones de gran afluència turística i possibles excepcions.
• El calendari autonòmic anual de diumenges i festius d'obertura i, si escau, els acords o declaracions municipals sobre zones turístiques.

No es disposa de més informació a les fonts consultades sobre totes les comunitats autònomes, però l'esquema competencial és el mateix: la Llei 1/2004 marca el terra comú i cada comunitat, mitjançant la seva pròpia llei de comerç i el seu calendari anual, concreta quants festius i en quines condicions poden obrir els supermercats.

La declaració d'un municipi o zona com a gran afluència turística a efectes d'horaris comercials és un procediment essencialment autonòmic, però recolzat en una base estatal comuna. En la pràctica, l'ajuntament inicia l'expedient i la comunitat autònoma adopta la resolució final, amb participació d'organitzacions empresarials, sindicals i de consumidors. A més, sol existir un termini màxim per resoldre, passat el qual, en molts casos, opera el silenci positiu.

Base estatal: què exigeix la Llei d'Horaris Comercials

La norma bàsica és la Llei 1/2004, d'Horaris Comercials, que en el seu article 5.4 estableix que les comunitats autònomes, a proposta dels ajuntaments, determinen les zones de gran afluència turística. Defineix, a més, els criteris materials (concentració de places turístiques, declaració de Patrimoni de la Humanitat, grans esdeveniments, ports de creuers, turisme de compres, etc.) i fixa un element clau de procediment:

• La comunitat autònoma ha de resoldre en el termini que marqui la seva legislació i, en defecte d'aquest, en sis mesos.
• Si no resol en aquest termini, s'entén estimada la sol·licitud municipal i, per tant, declarada la zona de gran afluència turística en els termes proposats per l'ajuntament, segons el propi text de la Llei 1/2004 (Llei d'Horaris Comercials).

La regulació posterior (Reial Decret-llei 20/2012 i Llei 18/2014) reforça que les sol·licituds i resolucions han d'estar degudament motivades, i que, si la comunitat autònoma introdueix restriccions injustificades (per exemple, només part del municipi o només alguns mesos), pot imposar-se la llibertat d'horaris per a tot el municipi.

Paper de l'ajuntament: iniciativa i memòria justificativa

Amb caràcter general, el procediment comença en l'àmbit local:

• Acord de l'òrgan municipal competent (ple o òrgan col·legiat equivalent) per sol·licitar la declaració de zona o municipi de gran afluència turística.
• L'acord ha de delimitar l'àmbit territorial (tot el municipi o una part) i els períodes temporals per als quals es demana la declaració.
• S'ha d'elaborar una memòria justificativa que acrediti el compliment dels criteris de la Llei 1/2004 i de la normativa autonòmica (places d'allotjament, pernoctacions, percentatge de segones residències, dades de creuers, visitants, etc.).
• A moltes comunitats s'exigeix o es practica l'audiència al Consell Local de Comerç o òrgan similar, i a les entitats més representatives del sector.

Un exemple detallat d'aquesta fase es pot veure a la Comunitat Valenciana, on el Decret-llei 1/2015 regula que la sol·licitud municipal ha d'anar acompanyada de certificat del secretari sobre l'acord de l'òrgan col·legiat, plànol de delimitació de la zona i estudis que justifiquin les circumstàncies (art. 21 bis), tal com recull el Decret-llei 1/2015 d'horaris comercials.

Paper de la comunitat autònoma: tramitació, informes i resolució

Cada comunitat desenvolupa el procediment, però l'esquema sol ser similar. Prenent com a referència Andalusia i Comunitat Valenciana:

• Òrgan instructor: sol ser la direcció general competent en comerç.
• Revisió de la sol·licitud: comprovació que la documentació està completa; si no ho està, es requereix subsanació (per exemple, a la Comunitat Valenciana s'atorguen 10 dies per subsanar, segons l'art. 21 bis del Decret-llei 1/2015).
• Informes preceptius o facultatius:
  • A Andalusia, el procediment ha d'incorporar informes de les organitzacions més representatives d'empresaris, treballadors i consumidors, de la Delegació Territorial i dictamen del Consell Andalús de Comerç, segons el Decret 2/2014.
  • A la Comunitat Valenciana pot recollir-se informe de l'Agència Valenciana del Turisme i de la Cambra de Comerç, a més de l'audiència al Consell Local de Comerç, segons el mateix Decret-llei 1/2015.
• Informació pública: algunes normes autonòmiques inclouen o permeten una fase d'informació pública, especialment quan es tracta de declaracions àmplies o revisions generals.
• Resolució: l'adopta el titular de la conselleria o de la direcció general de comerç, fixant:
  • L'àmbit territorial exacte.
  • Els períodes de l'any en què regeix la condició de gran afluència turística.
  • La vigència: a Andalusia, per exemple, màxim 4 anys, amb necessitat de nova declaració després d'aquest termini, segons el Decret 2/2014; a la Comunitat Valenciana, la vigència es manté mentre persisteixin les circumstàncies (art. 21 ter del Decret-llei 1/2015).
• Publicació i publicitat: a més de la notificació a l'ajuntament, la resolució sol publicar-se al diari oficial autonòmic i, almenys, al tauler d'edictes i la web municipal.

Terminis, silenci i revisió

La Llei 1/2004 preveu que, si la comunitat autònoma no resol en el termini establert en la seva legislació o, en defecte d'aquest, en sis mesos, la zona s'entén declarada conforme a la proposta municipal. Algunes lleis autonòmiques fixen terminis específics (per exemple, tres mesos a la Comunitat Valenciana per resoldre la sol·licitud) i regulen el règim de les zones ja declarades i la seva revisió periòdica.

Front a la resolució autonòmica cap, en general, recurs administratiu (reposició o alçada, segons el cas) i, en última instància, recurs contenciós-administratiu.

Les comunitats autònomes tenen una competència àmplia per fixar els horaris concrets d'obertura i tancament del comerç en el seu territori i per definir el calendari de diumenges i festius d'obertura, però han de fer-ho dins d'un marc bàsic estatal que fixa uns mínims de llibertat horària i d'obertures en festius. Aquest marc ve donat, principalment, per la Llei 1/2004, d'Horaris Comercials, dictada emparada en l'art. 149.1.13.ª de la Constitució, sobre bases de l'ordenació general de l'economia. La jurisprudència del Tribunal Constitucional ha reiterat que les comunitats poden desenvolupar i concretar la regulació d'horaris comercials, però no restringir la llibertat mínima garantida per la normativa bàsica estatal. A partir d'aquí, cada comunitat configura un model més o menys liberal, amb exemples molt diferents entre Madrid, Catalunya, Andalusia o altres regions.

Marc bàsic estatal

Constitució i lleis estatals

La Llei 1/2004, de 21 de desembre, d'Horaris Comercials, és la norma bàsica de referència. En el seu preàmbul, assenyala que es dicta en exercici de la competència estatal sobre les bases de l'ordenació de l'activitat econòmica (art. 149.1.13.ª CE) i estableix un marc mínim de llibertat d'horaris, que les comunitats no poden restringir més enllà de certs límits, però que sí poden ampliar. El text es pot consultar a la Llei 1/2004 d'Horaris Comercials.

D'acord amb els fragments de la llei recollits a les fonts:

• Horari global setmanal mínim: les comunitats no poden fixar un horari global inferior a 90 hores setmanals d'obertura en dies laborables.
• Decisió del comerciant: dins d'aquest límit global, l'horari diari d'obertura i tancament el decideix lliurement cada comerciant.
• Diumenges i festius: el nombre mínim general d'obertura és de 16 diumenges i festius a l'any, que les comunitats poden augmentar o, si escau, reduir, però mai per sota de 10.
• Determinació dels dies concrets: correspon a cada comunitat autònoma fixar quins diumenges i festius concrets s'obren, atenent a criteris com rebaixes, Nadal, ponts o alta afluència turística.

La Llei 7/1996, d'Ordenació del Comerç Minorista, en la seva redacció vigent després de successives reformes, conté el marc general del comerç interior i ha estat objecte de pronunciaments del Tribunal Constitucional en relació amb horaris i vendes en rebaixes (per exemple, la STC 124/2003). Es pot consultar a la Llei 7/1996 d'Ordenació del Comerç Minorista.

A més, la Llei 20/2013, de 9 de desembre, de garantia de la unitat de mercat, projecta principis de llibertat d'establiment i de circulació que també incideixen en la regulació autonòmica d'horaris comercials, en limitar traves desproporcionades o discriminatòries. El seu text està disponible a la Llei 20/2013 d'unitat de mercat.

Jurisprudència constitucional

El Tribunal Constitucional ha anat perfilant aquest repartiment competencial en múltiples sentències sobre conflictes entre Estat i comunitats. Entre altres:

• La STC 140/2011 valida les disposicions estatals sobre llibertat d'horaris en zones de gran afluència turística front a la normativa balear, destacant el caràcter bàsic de la Llei 1/2004 (STC 140/2011).
• Les SSTC 211/2016 i 25/2017 anul·len preceptes catalans que limitaven per raons espacials o temporals la llibertat d'horaris reconeguda per la normativa bàsica estatal (STC 211/2016 i STC 25/2017).
• Diverses sentències sobre el Reial Decret-llei 20/2012 (per exemple, la STC 37/2016) confirmen la constitucionalitat de l'ampliació estatal de mínims de llibertat horària.

Competències de les comunitats autònomes

Partint d'aquest terra bàsic, les comunitats autònomes exerceixen les seves competències en comerç interior per a:

• Fixar l'horari màxim setmanal (sempre per sobre de les 90 hores mínimes) i, en la pràctica, orientar el model d'obertura (més o menys ampli).
• Determinar, cada any, el calendari de diumenges i festius d'obertura (quins dies concrets s'obren, respectant el mínim estatal).
• Regular les zones de gran afluència turística amb llibertat plena d'horaris i els criteris i procediments per declarar-les, com fa Andalusia en el Decret 2/2014 sobre ZGAT.
• Establir les obligacions d'informació al públic sobre horaris, així com el règim sancionador per incompliments, dins del respecte al marc bàsic estatal.

Els estatuts d'autonomia solen atribuir a les comunitats la competència exclusiva en comerç interior, “sense perjudici” de les bases estatals. Aquesta clàusula és la que permet a l'Estat fixar un mínim de llibertat i a les comunitats desenvolupar el detall.

Exemples de models autonòmics

Comunitat de Madrid

La Comunitat de Madrid ha optat per un model molt liberal. La Llei 2/2012 de Dinamització de l'Activitat Comercial elimina les últimes restriccions autonòmiques i estableix que cada comerciant determinarà “amb plena llibertat i sense limitació legal alguna” els festius d'obertura a tot el territori madrileny. És un exemple de com una comunitat pot ampliar, però no reduir, la llibertat reconeguda per la Llei 1/2004.

Catalunya

Catalunya ha intentat, en diverses ocasions, un model més restrictiu. Les lleis catalanes d'horaris i comerç interior han estat parcialment anul·lades quan retallaven per sota del mínim estatal el nombre de festius d'obertura o imposaven limitacions horàries no compatibles amb la llibertat bàsica. Això es reflecteix, entre altres, en les sentències citades de 2016 i 2017, que declaren nuls diversos preceptes de la normativa catalana d'horaris per envair la competència estatal bàsica.

Andalusia i altres comunitats

Andalusia, a través de normes com el Decret 2/2014 sobre zones de gran afluència turística, es centra a modular la llibertat horària en àrees turístiques i a adaptar el calendari de festius a la seva realitat. Altres comunitats han aprovat les seves pròpies lleis de comerç interior i disposicions sobre calendaris d'obertura, que han estat objecte de control de constitucionalitat quan han intentat rebaixar els nivells de llibertat fixats per la normativa bàsica estatal.

En síntesi, el repartiment competencial s'articula així: l'Estat fixa unes bases que garanteixen un mínim comú de llibertat d'horaris comercials a tot el país, mentre que les comunitats autònomes, en exercici de les seves competències en comerç interior, desenvolupen i adapten aquests marges al seu model econòmic i social, amb la frontera marcada per la jurisprudència constitucional.