La Comissió Europea marca un gol i blinda els plans nacionals en el proper pressupost europeu

Situació actual del proper Marc Financer Pluriennal (MFP) de la UE

A 17 de juny de 2026, el futur Marc Financer Pluriennal 2028‑2034 està políticament encarrilat però encara lluny de la seva aprovació definitiva. La Comissió Europea ja ha presentat la seva proposta global, el Parlament Europeu ha fixat el seu mandat negociador reclamant més ambició i el Consell continua intentant tancar una posició unànime entre els 27 Estats. Jurídicament, el MFP segueix en fase de negociació interinstitucional: no hi ha encara reglament adoptat ni consentiment final del Parlament. L’objectiu polític compartit és que tot el paquet estigui tancat durant 2027 per poder aplicar-se des de l’1 de gener de 2028.

1. Què han fet ja Comissió, Parlament i Consell

En primer lloc, la Comissió Europea va presentar la proposta del MFP 2028‑2034 el 16 de juliol de 2025, acompanyada posteriorment de propostes sectorials per als grans programes (PAC, cohesió, recerca, etc.). Aquest paquet fixa els sostres de despesa, l’estructura per rúbriques i diverses reformes de la lògica pressupostària, integrant prioritats com clima, digitalització, defensa o migracions. La informació de conjunt sobre aquest paquet es recull a la pàgina específica de la Comissió per al pressupost 2028‑2034: EU budget 2028‑2034.

En segon lloc, el Parlament Europeu va aprovar el 28 d’abril de 2026 un informe intermedi que funciona com el seu mandat per negociar amb el Consell. Segons l’anàlisi del servei d’estudis del propi Parlament, l’informe reclama un MFP “significativament més ambiciós”, amb un volum al voltant de l’1,27 % de la RNB de la UE i un 0,11 % addicional per al reemborsament del deute de NextGenerationEU per sobre dels sostres del MFP. També demana més flexibilitat i reforç de partides de clima, transició digital, defensa, migració i joventut, així com una arquitectura d’ingressos que inclogui nous recursos propis. Aquest mandat es resumeix en l’anàlisi del Think Tank del PE.

En tercer lloc, en el Consell Europeu i el Consell de la UE s’han succeït debats d’orientació política sobre mida global, prioritats i repartiment entre rúbriques, però encara no hi ha una posició unànime tancada. Persistixen diferències entre Estats “frugals” (reticents a augmentar el volum del pressupost) i països com Espanya, que empenyen per un marc més expansiu per a competitivitat, seguretat, transició verda i cohesió, com recull el seguiment polític de A la sala de decisions (II): Brussel·les fixa posicions davant la propera cimera del Consell. El MFP, per Tractat, requereix unanimitat en el Consell (art. 312 TFUE) i consentiment del Parlament, tal com explica la fitxa del Parlament Europeu sobre el MFP.

2. Fase processal exacta en què es troba

Des del punt de vista jurídic-procedimental, el MFP 2028‑2034 està en la fase en què: (1) la Comissió ja ha exercit la seva iniciativa legislativa amb una proposta de reglament del MFP i legislació connexa; (2) el Parlament Europeu ha fixat la seva posició preliminar (mandat de negociació) però encara no ha estat cridat a donar el seu consentiment sobre un text final; (3) el Consell debateix internament per assolir un acord unànime sobre la seva posició formal.

No s’ha obert encara el tram decisiu de trílegs formals (negociacions Consell‑Parlament‑Comissió) sobre un text de compromís global. Per tant, el procés es situa en un moment “pre‑tríleg”: el Parlament està llest per negociar, però el Consell no ha acabat de tancar la seva oferta comuna. La web de la Comissió sobre el pressupost a llarg termini i la documentació de seguiment nacional, com la del Ministeri d’Hisenda espanyol (informació sobre el MFP i relacions pressupostàries UE), coincideixen que el reglament encara no ha estat adoptat.

3. Passos formals que resten fins a l’aprovació definitiva

El procediment d’aprovació està definit a l’article 312 TFUE i, a partir de la situació actual, els passos pendents són essencialment els següents:

1) Acord polític i posició formal del Consell (unanimitat)
Els 27 han d’assolir un compromís sobre el volum total del MFP, la distribució per rúbriques, els marges de flexibilitat i l’arquitectura d’instruments especials. Aquest acord sol afirmar-se primer com a “acord polític” del Consell Europeu i, després, es formalitza al Consell d’Afers Generals.

2) Trílegs interinstitucionals
Amb posició del Consell i mandat del Parlament, s’obre la negociació a tres bandes (Consell‑Parlament‑Comissió) per ajustar sostres, prioritats, reserves, clàusules de revisió i coherència amb la normativa sectorial. Aquí s’intenta quadrar l’ambició reivindicada pel Parlament —com la que Demòcrata recull a “El Parlament Europeu es planta contra la centralització de fons”— amb les línies vermelles de diversos Estats.

3) Consentiment del Parlament Europeu
Un cop tancat un text de compromís, el Parlament el sotmet a votació en ple. No pot esmenar el Reglament del MFP, només atorgar o denegar el seu consentiment. Si dóna el seu vistiplau, el procediment avança; si el rebutja, caldria renegociar.

4) Adopció del Reglament del MFP pel Consell
Amb el consentiment parlamentari, el Consell adopta el Reglament del MFP per unanimitat. A partir d’aquí, es publica al DOUE i fixa els sostres de despesa anuals per rúbrica per a 2028‑2034, els marges de flexibilitat i els mecanismes de revisió.

5) Tancament de la legislació sectorial i, si escau, recursos propis
Paral·lelament es tanquen les negociacions dels reglaments de programes (cohesió, PAC, I+D, Erasmus+, etc.), normalment pel procediment legislatiu ordinari. Si el paquet inclou una nova Decisió de recursos propis per finançar part de la despesa o el reemborsament del deute, aquesta exigirà a més unanimitat al Consell i ratificació per tots els parlaments nacionals, fet que pot prolongar-se més enllà de 2027.

4. Calendari polític i institucional esperat

El calendari és indicatiu, però les institucions treballen sobre la base que el nou MFP ha d’estar operatiu l’1 de gener de 2028. Documents de referència com la fitxa del Parlament Europeu sobre el MFP (Multiannual financial framework) i diversos anàlisis especialitzats apunten a un tancament de l’acord durant 2026‑2027.

Políticament, s’espera que durant el segon semestre de 2026 el Consell Europeu intenti fixar un acord d’alt nivell sobre xifres i prioritats, permetent llançar ja els trílegs. Al llarg de 2027 es desenvoluparien les negociacions més intenses, amb l’objectiu que el Parlament pugui donar el seu consentiment i el Consell adoptar el Reglament abans de final d’aquell any. Només aleshores el MFP 2028‑2034 estaria definitivament aprovat i en condicions d’aplicar-se des de l’inici de 2028.

Resposta breu

El secretari d’Estat per a la Unió Europea és l’òrgan superior del Ministeri d’Afers Exteriors, Unió Europea i Cooperació encarregat de formular, coordinar i executar la política d’Espanya davant la UE, així com d’articular la posició espanyola a les institucions europees i amb les comunitats autònomes. Entre les seves funcions centrals hi ha coordinar l’acció de tota l’Administració espanyola en assumptes europeus, assistir el ministre en les relacions amb els països de la UE i candidats, i impartir instruccions a la Representació Permanent d’Espanya davant la UE. L’actual titular és Fernando Mariano Sampedro Marcos, nomenat el 19 de desembre de 2023. Pel que fa al seu partit polític, les fonts consultades no permeten confirmar amb rigor una afiliació formal, tot i que alguns mitjans locals el vinculen a l’entorn del PSOE de Palència; per prudència jurídica i de veracitat, no es pot afirmar categòricament a quin partit pertany.

Competències del secretari d’Estat per a la Unió Europea

La Secretaria d’Estat per a la Unió Europea (SEUE) és l’òrgan superior del Ministeri d’Afers Exteriors responsable de la política nacional en matèria de UE. Segons la informació institucional recopilada, la seva missió és formular i executar la política d’Espanya en l’àmbit europeu, sota la direcció del ministre, i coordinar la posició nacional a les institucions de la Unió. Aquesta funció s’exerceix sempre dins del principi d’unitat de l’acció exterior de l’Estat i de les directrius del Govern.

En concret, les fonts descriuen diverses línies de competència:

Primer, la SEUE formula i executa la política nacional en matèria d’Unió Europea. Això inclou preparar la posició del Govern en els grans expedients europeus (pressupostos, legislació sectorial, reformes institucionals, etc.) i assegurar-se que aquesta posició sigui coherent amb les prioritats generals de l’Executiu. Per exemple, en el seguiment del proper Marc Financer Pluriennal 2028‑2034, el secretari d’Estat intervé per defensar una política de cohesió forta, una PAC robusta i la protecció de les regions ultraperifèriques, d’acord amb la posició expressada per les comunitats autònomes.

Segon, assisteix el ministre en la política exterior respecte dels països de la UE, els Estats candidats, els membres de l’Espai Econòmic Europeu i altres països europeus, així com en les qüestions derivades de la pertinença al Consell d’Europa. Això significa que el seu paper no es limita a la “Brussel·les institucional”, sinó que també abasta el seguiment polític de l’ampliació, les relacions amb l’entorn europeu més ampli i l’articulació de posicions en organismes paneuropeus.

Tercer, la SEUE coordina les actuacions de les administracions públiques espanyoles a la UE. Les fonts subratllen el seu paper en fòrums com la Conferència per a Assumptes Relacionats amb la Unió Europea (CARUE), on Fernando Sampedro ha presidit debats sobre el futur pressupost europeu, la resposta de la UE als aranzels dels Estats Units, la política industrial i la transició justa. En aquest marc, el secretari d’Estat és l’enllaç entre l’Administració General de l’Estat, les comunitats autònomes i, en menor mesura, les entitats locals, per garantir que la posició espanyola reflecteixi la diversitat territorial.

Quart, el secretari d’Estat imparteix instruccions a l’ambaixador representant permanent d’Espanya davant la UE i canalitza la posició institucional espanyola al Consell de la UE, als grups de treball i en la interacció quotidiana amb la Comissió i el Parlament Europeu. El seu paper negociador s’observa, per exemple, quan defensa la posició d’Espanya en les discussions pressupostàries europees, com recullen mitjans especialitzats i premsa política, entre ells Demòcrata.

Finalment, les competències de la SEUE s’insereixen en un marc normatiu definit pel reial decret d’estructura del Ministeri d’Afers Exteriors, Unió Europea i Cooperació i la seva normativa de desenvolupament, tal com recorda la informació de l’administració mateixa. Tot i que les fonts consultades no citen un número concret de reial decret, sí assenyalen que és aquesta norma d’estructura ministerial la que detalla funcions i unitats dependents de la SEUE.

Figura de Fernando Sampedro i la seva adscripció política

Fernando Mariano Sampedro Marcos és l’actual secretari d’Estat per a la Unió Europea des del 19 de desembre de 2023, segons la fitxa oficial del Ministeri d’Afers Exteriors (Secretaria d’Estat per a la Unió Europea). El seu perfil és el d’un alt funcionari i expert en assumptes europeus, amb més de dues dècades d’experiència en institucions comunitàries i en l’administració econòmica exterior espanyola, incloent anys al Parlament Europeu i al gabinet de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen.

Diversos mitjans destaquen el seu arrelament a Palència i la seva proximitat a l’entorn socialista castellà‑lleonès. En particular, una emissora local el presenta com a procedent del “PSOE de Palència” i descriu el seu nomenament com impulsat des de l’àmbit socialista palentí. No obstant això, altres fonts institucionals i de referència —com Exteriors, la seva trajectòria resumida en publicacions professionals com CEOE o la seva participació en fòrums europeus— insisteixen sobretot en el seu caràcter tècnic i europeu, i no recullen una afiliació partidista formal.

Des d’una perspectiva estricta de verificació, amb la informació disponible a les fonts utilitzades no es pot acreditar documentalment que estigui orgànicament afiliat a un partit concret. El que sí es pot afirmar és que el seu nomenament es produeix en un govern presidit pel PSOE i que diverses cròniques locals l’emmarquen en l’entorn socialista de Palència; tanmateix, per cautela i rigor, no és possible presentar com a fet provat a quin partit polític pertany.

Resposta sintètica

Els Estats membres, inclosa Espanya, han d’elaborar els seus plans estratègics nacionals dins del marc jurídic de la UE (reglaments pressupostaris i sectorials) i del propi ordenament intern, especialment en matèria d’estabilitat pressupostària i procediment d’aprovació del pressupost. Jurídicament, el pla ha de ser coherent amb el Marc Financer Pluriennal, amb els reglaments que regulen els fons implicats (p. ex. PAC, cohesió, transició verda o digital) i amb les orientacions macroeconòmiques i fiscals del Consell. A més, han de garantir participació pública mínima, coordinació entre ministeris i nivells territorials, avaluació d’impacte i mecanismes de seguiment i control. Finalment, el pla es sotmet a validació per la Comissió Europea, que verifica la seva compatibilitat amb el Dret de la Unió i la seva contribució a les prioritats polítiques i pressupostàries acordades a nivell europeu.

1. Marc jurídic europeu del nou esquema pressupostari

Els plans estratègics nacionals s’emmarquen en el Marc Financer Pluriennal (MFP) i en reglaments específics de la UE que defineixen:

a) Base jurídica sectorial: cada gran política (agrícola, cohesió, digital, clima, etc.) té un reglament de base que fixa objectius, tipus d’actuació elegibles, taxes de cofinançament, criteris de selecció i requisits de seguiment. Els Estats han d’adaptar el seu pla nacional a aquests límits, sense poder introduir ajudes o mesures contràries a les normes sobre ajudes d’Estat, contractació pública o competència.

b) Condicionalitat macroeconòmica i fiscal: la normativa pressupostària europea vincula l’accés a determinats fons al respecte dels marcs de governança econòmica de la UE (recomanacions del Semestre Europeu, Pacte d’Estabilitat reformat, etc.). El pla nacional ha de ser coherent amb els compromisos de consolidació fiscal i sostenibilitat del deute assumits per cada Estat.

c) Compatibilitat amb el Dret de la Unió: tot pla ha de respectar la Carta de Drets Fonamentals, la normativa mediambiental i climàtica, les regles d’igualtat i no discriminació, així com el principi de “no causar un perjudici significatiu” en les polítiques verdes, quan el reglament de referència ho exigeix.

2. Requisits procedimentals interns als Estats membres

A nivell nacional, el procés s’articula habitualment a través de:

a) Coordinació interministerial: el Govern central, mitjançant un o diversos ministeris de referència (Hisenda, Economia, Agricultura, Transició Ecològica, etc.), lidera la redacció del pla. S’exigeix coordinació jurídica i pressupostària interna per assegurar que les mesures proposades:

– Encaixen en el sostre de despesa nacional i en la programació plurianual.
– No vulneren la Llei d’Estabilitat Pressupostària i les regles fiscals internes.
– Són executables conforme a les normes administratives i de control existents.

b) Implicació dels nivells territorials: en Estats descentralitzats com Espanya, cal assegurar la participació de comunitats autònomes i, si escau, entitats locals, atès que moltes de les competències d’execució recauen en elles. Això s’articula mitjançant conferències sectorials, acords marc i, en ocasions, convenis bilaterals d’execució.

c) Informació al Parlament: tot i que el pla no sempre tingui rang de llei, és comú que el Govern informi el Parlament i que aquest pugui debatre’l o condicionar-lo a través de resolucions sobre orientació de la política pressupostària. En alguns països, l’aprovació del pla es vincula políticament al cicle pressupostari anual o plurianual.

3. Requisits de contingut del pla estratègic nacional

Més enllà del procediment, els plans han de complir una sèrie d’exigències materials:

a) Diagnòstic i coherència estratègica: es demana una anàlisi de necessitats (econòmiques, socials, territorials) i la seva alineació amb estratègies nacionals i europees (transició verda, digitalització, inclusió social, innovació, etc.). El pla ha de mostrar una lògica clara entre problemes detectats, objectius, mesures i recursos assignats.

b) Programació financera plurianual: el pla fixa imports indicatius per eix, prioritat o mesura, respectant els sostres financers del MFP i les regles de cofinançament. Jurídicament, no pot crear compromisos de despesa que desbordin les autoritzacions pressupostàries nacionals; per això s’emmarca en la planificació financera de l’Estat i, en el cas espanyol, en els Pressupostos Generals de l’Estat aprovats per les Corts.

c) Sistema d’indicadors i control: la normativa de la UE exigeix objectius quantificables, fites (milestones) i metes (targets), així com una arquitectura de seguiment: autoritats de gestió, control i auditoria, sistemes de recollida de dades i de prevenció del frau, i mecanismes de correcció en cas d’incompliment.

d) Avaluació d’impacte: molts reglaments requereixen que el pla integri una avaluació d’impacte ambiental, social i de gènere, i que expliqui com es respecten els principis horitzontals: igualtat, cohesió territorial, accessibilitat, etc.

4. Aprovació i validació per la Comissió Europea

Un cop elaborat el pla, l’Estat membre el remet a la Comissió, que realitza una anàlisi jurídica i de coherència:

– Verifica l’encaix en el MFP i en els reglaments sectorials.
– Comprova la contribució als objectius climàtics, digitals i socials fixats a nivell europeu.
– Avalua la capacitat administrativa i de control per executar els fons.

L’aprovació es formalitza mitjançant una decisió de la Comissió (i, si escau, del Consell, segons l’instrument), que condiciona jurídicament l’ús dels recursos. Qualsevol modificació substancial posterior del pla ha de seguir un procediment similar de revisió i aprovació, mantenint sempre la compatibilitat amb el nou esquema pressupostari europeu i amb les regles fiscals nacionals.