Al llarg del territori comunitari es concentren més de 200 regions. Totes elles amb les seves particularitats, diferències i identitats pròpies. Cada tres mesos es congreguen en conclave a l'epicentre de la política comunitària, Brussel·les, per defensar els interessos dels seus conciutadans sobre tots aquells expedients que els seus “germans grans” estan negociant entre la Comissió, el Parlament i el Consell.
Així, el Comitè de les Regions és testimoni d'acords que en el pla de la política nacional serien difícils d'imaginar. Aquesta mateixa setmana, durant el debat del redisseny de la estratègia hídrica europea, el president de la Junta d'Andalusia, Juanma Moreno, i el líder del Govern de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, van unir esforços per impulsar la veu dels seus territoris “en les institucions comunitàries”.
El dirigent andalús va definir la gestió dels recursos hídrics com una qüestió de seguretat i cohesió, que “només serà eficaç si es dissenya des de les regions i les ciutats”. Per la seva banda, el manxec va ironitzar que “l'abús de l'aigua avui” acabarà per significar “set per a demà”. Un consens que es va estendre també a la líder de l'Executiu navarrès, María Chivite, i al president murcià, Fernando López Miras. Ambdós van incidir en la necessitat de modernitzar les infraestructures “per assegurar l'èxit de la normativa europea”.
Representació espanyola en el Comitè
A dia d'avui, Espanya compta amb vint-i-un membres al Comitè de les Regions, dels quals disset representen les comunitats autònomes i quatre a entitats locals. Els membres de l'organisme han de comptar amb mandat electoral regional o local.
La seva funció es limita a emetre dictàmens preceptius en polítiques amb impacte territorial, com cohesió, medi ambient, ocupació o salut.
A la pràctica, l'organisme està pensat perquè aquests territoris siguin capaços de canalitzar les prioritats sectorials i territorials cap a les institucions europees. Totes elles aspiren —sense que el seu mandat arribi a ser vinculant— a influir en la redacció de directives, reglaments i programes.
En conversar, sense micròfons al davant, amb alguns dels membres de les delegacions autonòmiques es constata ràpidament la seva ambició per tenir més pes en les converses europees, un àmbit en què sovint el seu paper queda relegat a un tercer pla institucional.
De fons emergeix una paradoxa. Malgrat no tenir iniciativa legislativa directa en l'entramat brussel·lès, les regions són en molts casos les responsables de fer complir gran part de les decisions que allà s'adopten.
A Espanya, en tenir les comunitats competències legislatives i d'execució, són les encarregades d'aplicar una part substancial de la normativa europea. D'aquí que alguns dirigents territorials defensin la necessitat de participar en el seu disseny per “assegurar que sigui aplicable i finançable a cada ciutat”.
El paper de la CARUE
A més, la Conferència per a Assumptes Relacionats amb la Unió Europea (CARUE) s'encarrega de coordinar les opinions dels representants territorials perquè la seva participació en la presa de decisions comunitàries sigui més efectiva.
En el cas espanyol, juntament amb la coordinació interna, aquest mecanisme serveix per a formar la posició de l'Estat abans de reunions del Consell de la Unió Europea i decidir quina comunitat autònoma assumeix la representació quan escau.
El cert és que les comunitats autònomes compten amb un altre avantatge addicional per participar en les converses europees. Des de 2004, poden integrar-se en la delegació espanyola en determinades formacions del Consell de la Unió Europea i en alguns grups de treball tècnics.
En la pràctica, aquesta participació s'articula mitjançant un conseller autonòmic que representa al conjunt de comunitats en matèries de la seva competència.
Aliances regionals entorn de l'aigua
Aprofitant la seva presència a la capital europea, aquesta mateixa setmana sis comunitats espanyoles es van unir a més de deu regions de la resta de la Unió en la creació de la nova “Aliança de Regions Europees per la Resiliència Hídrica”.
La iniciativa, impulsada per la regió italiana d'Emília-Romanya, pretén servir com a palanca per impulsar inversions en el sector hídric, “alhora que es comparteixen experiències i coneixements entre les regions europees”, segons va assenyalar Fernando López Miras.
Fonts de la Generalitat Valenciana, consultades per Demòcrata, comparteixen la visió dels qui defensen una major unitat territorial a l'hora de negociar amb les institucions europees. En el cas dels recursos hídrics, el seu vicepresident José Díez considera que aquesta coordinació permet assolir una major atenció institucional davant “un problema hídric molt rellevant”.
Entre la resta de territoris que formen part d'aquesta nova aliança figuren Caríntia (Àustria), Flandes (Bèlgica), la Regió de Macedònia Oriental i Tràcia (Grècia), Hessen, Estíria i Alta Àustria (Alemanya), Baixa Àustria (Àustria), Nova Aquitània i Occitània (França), la regió de Moràvia Meridional (Txèquia) i Gran Polònia (Polònia).
El debat pressupostari: la mare de totes les discussions
Més enllà d'aquests debats sectorials, l'elefant a l'habitació del Comitè de les Regions és el pròxim Marc Financer Plurianual, és a dir, el pressupost europeu a llarg termini.
Al Parlament Europeu hi ha gairebé un rebuig unànime a la idea de fusionar les polítiques europees en un únic pla per Estat membre. Fonts parlamentàries adverteixen que aquest model generaria incertesa per als beneficiaris finals i posaria en risc pilars com la cohesió territorial, els drets socials o programes clau com la Política Agrícola Comuna, especialment rellevants per a moltes regions.
Per això, l'Executiu comunitari està immers en la tasca de tranquil·litzar els territoris que temen perdre part dels fons que reben. Segons el comissari de Pressupost, Piotr Serafin, no es tracta de reformular els marcs pressupostaris perquè no funcionin, sinó perquè “vivim en un context totalment diferent”. “Volem que les regions estiguin al centre de les polítiques de cohesió”, va assegurar davant el Comitè de les Regions.
Les delegacions regionals a Brussel·les
Aquesta picada d'ullet de la Comissió a les regions evidencia una tesi que defensen els qui reclamen més presència territorial als passadissos europeus. La seva participació en aquesta mena de debats permet competir per recursos i defensar particularitats, evitant que decisions excessivament centralitzades ignorin les desigualtats territorials.
Les disset comunitats autònomes espanyoles compten amb delegacions a Brussel·les, oficines que s'utilitzen per seguir la legislació europea, buscar fons comunitaris i participar en xarxes de cooperació regional.
Espanya és un dels Estats membres on les regions tenen més pes polític dins de l'Estat, a causa del sistema constitucional autonòmic. Aquesta realitat reforça la seva activitat institucional a la capital europea.
A més, aquestes oficines també serveixen per orientar organitzacions empresarials, sectorials o civils quan necessiten dirigir-se a les autoritats europees, aprofitant les seves xarxes de contactes i coneixement del funcionament institucional.
El Comitè de les Regions reflecteix una de les característiques més singulars de la governança europea: la convivència entre institucions supranacionals i territoris amb identitats polítiques pròpies. Tot i que el seu paper formal es limita a emetre dictàmens consultius, la seva activitat revela una realitat cada vegada més evident a Brussel·les: les polítiques europees s'apliquen en gran mesura en l'àmbit regional i local.
Per això, la presència de les regions —ja sigui a través del Comitè, de la CARUE o de les seves delegacions permanents a Brussel·les— s'ha convertit en una eina clau per influir en decisions que, encara que es negociïn a escala continental, acaben impactant directament en la vida quotidiana dels ciutadans europeu