Les intencions són una cosa. Les conclusions reals, una altra. A Brussel·les abunden més les primeres. Alguna cosa semblava canviar fins a l'inici de la guerra a l'Iran, quan els vint-i-set mandataris europeus van tornar a les seves capitals després d'una reunió informal al febrer amb una idea compartida: trobar la recepta perquè la competitivitat del continent es despertés de la seva letargia.
Aquest era l'objectiu. Reindustrialitzar, simplificar, accelerar decisions. No obstant això, l'escalada de tensió a l'Orient Mitjà ha tornat a alterar l'ordre de prioritats. Diplomàtics, estrategs i funcionaris comunitaris esperaven una cimera còmoda, gairebé tècnica, centrada en assumptes monetaris. La realitat, una vegada més, ha imposat un altre guió.
Ara, els europeus arriben aquest dijous a la cimera de l'EUCO amb la principal missió de “respondre” a una decisió en la qual no han participat i davant la qual tampoc aconsegueixen articular una posició única. Com va passar després de les tensions a Groenlàndia, els Estats Units marquen el pas i la Unió Europea reacciona, atrapada entre la prudència estratègica i la seva limitada capacitat d'influència directa. “No és la nostra guerra”, repeteixen en privat diversos diplomàtics.
Parlar de competitivitat entre míssils
Al gabinet de l'amfitrió, el president del Consell Europeu, són plenament conscients que la crisi envairà l'agenda. Antonio Costa intenta evitar que la Unió torni a situar-se en un paper merament reactiu. La seva intenció és empènyer la discussió cap a una posició més activa, “proactiva”, en termes de desescalada, segons fonts properes. No serà fàcil: la fragmentació d'interessos entre Estats membres i la dependència d'actors externs limiten el marge de maniobra.
El portuguès aprofitarà a més aquest context per ampliar el focus cap a altres escenaris inestables. Líban, Gaza i Cisjordània apareixeran inevitablement en la discussió, amb l'expectativa de llançar un missatge de suport institucional a l'estabilitat regional. Tanmateix, fins i tot en aquest terreny, el consens europeu sol construir-se més sobre declaracions que sobre accions concretes.
Mesures concretes. Terminis curts. Aquesta era l'ambició inicial de Costa per reactivar el mercat únic. La Comissió Europea preparava una estratègia pròpia que ara corre el risc de quedar relegada. No obstant això, el debat estructural continua allà: simplificar normatives, reduir càrregues burocràtiques i millorar l'entorn empresarial.
Simplificar la simplificació
Les converses no parteixen de zero. Després d'una desena de paquets òmnibus, Brussel·les vol aprofundir en la simplificació legislativa, identificant nous obstacles que frenen la competitivitat. El diagnòstic és compartit; les solucions, no tant. Persisteixen diferències entre els països del nord i del sud, així com entre economies més industrialitzades i altres més dependents de serveis.
Però si hi ha un punt que concentra totes les mirades, aquest és l'energia. Tot apunta que la cimera s'enroscarà en aquest assumpte. En els últims dies, la volatilitat dels preus i el seu impacte en la indústria europea han dominat cada conversa als passadissos comunitaris. Des dels encontres informals fins als contactes diplomàtics, la qüestió energètica ha eclipsat pràcticament qualsevol altre debat.
Costa defensa que la resposta estructural passa per accelerar la descarbonització. No només com a estratègia climàtica, sinó com a eina d’autonomia estratègica. Europa importa el 90% dels combustibles fòssils que consumeix, una dependència que es tradueix en vulnerabilitat cada vegada que es produeix una crisi geopolítica.
Energia al centre del debat
En aquest context, Ursula von der Leyen arribarà amb propostes orientades a reforçar l'electrificació de les economies europees, especialment a través d'inversions en xarxes i infraestructures. La idea és clara: reduir exposició externa i estabilitzar preus a mitjà termini. El problema és el curt termini, on els governs continuen lluitant amb costos elevats i pressió social.
Després del retir informal al castell d'Alden Biesen, els líders van identificar un consens bàsic: Europa té un problema amb el preu de l'electricitat. Però a partir d'aquí, les posicions divergeixen. Alguns països advoquen per intervencions directes en el mercat; altres defensen mantenir les regles actuals amb ajustos puntuals.
“No és cap secret que hi ha diferents posicions”, admeten fonts properes a Costa. Aquesta divisió complica l'adopció de conclusions sòlides i torna a evidenciar les limitacions del bloc per actuar amb rapidesa en moments de crisi.
La cautela, en qualsevol cas, continua dominant. Els preus del petroli i del gas no han assolit els nivells del 2022, quan la invasió russa d'Ucraïna va desencadenar una crisi energètica sense precedents. Les previsions apunten que, fins i tot en el pitjor escenari, els nivells actuals es mantindrien per sota d'aquell pic. Tot i així, la incertesa és suficient per a tensar els mercats i les decisions polítiques.
L'heterogeneïtat entre Estats membres afegeix una altra capa de complexitat. No tots els països pateixen l'impacte energètic de la mateixa manera, cosa que dificulta tancar posicions comunes. Alguns governs pressionen per adoptar mesures urgents, mentre que altres prefereixen evitar distorsions en el mercat.
En aquest context, la carta enviada per Von der Leyen als líders —obrint la porta a rebaixes fiscals, topalls al gas o subvencions— ha estat interpretada com un intent d'oferir flexibilitat sense trencar el marc comú.
Joc de blocs
Un altre front clau serà el sistema de comerç d'emissions. Itàlia demana directament eliminar el model ETS, en funcionament des del 2005. Alemanya manté una posició ambigua, mentre Espanya es prepara per defensar-lo amb fermesa. Aquest mecanisme, que fixa límits d'emissions i permet comerciar drets de contaminació, s'ha convertit en un dels pilars de la política climàtica europea.
La Comissió tenia previst reformar-lo en els pròxims mesos per ajustar-ne el funcionament, però la crisi ha reobert un debat més profund sobre el conjunt del Pacte Verd Europeu. Alguns països veuen en el context actual una oportunitat per alentir o redefinir la transició energètica.
Per a Espanya, això és una línia vermella. El Govern de Pedro Sánchez vol fer de la defensa de l'agenda verda un dels eixos de la cimera. A la Moncloa sostenen que la descarbonització no només és compatible amb la competitivitat, sinó que la reforça. A més, consideren que el sistema ETS permet esmorteir millor els impactes externs.
Com a argument, Espanya assenyala la seva menor exposició a la crisi energètica gràcies a les renovables. L'aposta per l'energia neta es presenta com un model a seguir dins del bloc. “L'agenda verda ha d'estar al centre”, repeteixen des de l'Executiu.
D'aquí que la delegació espanyola mantingui una defensa “a capa i espasa” de l'acceleració de permisos per a energies renovables, insistint que es tracta de l'instrument més ambiciós de la política climàtica europea.
Malgrat la intensitat del debat, tot indica que no es reobrirà formalment la qüestió del disseny del mercat elèctric. “El Consell no hi és”, assenyalen fonts europees, refredant expectatives de canvis estructurals immediats.
Repensar la unitat
En paral·lel, els governs eviten anticipar el contingut de les propostes que Von der Leyen presentarà aquest dijous. No obstant això, Sánchez espera aprofitar la cimera per recollir idees que alimentin el reial decret anticrisi que el seu Executiu aprovarà l'endemà.
Entre els més optimistes, es parla d'una certa convergència. “Esperem un grau d'unitat elevat”, asseguren. Però l'experiència recent convida a la cautela: la unitat europea sol construir-se més en el llenguatge que en les decisions concretes.
En qualsevol cas, la cita de Brussel·les torna a posar de manifest una constant: la Unió Europea continua definint-se en gran mesura per la seva capacitat de reacció davant de crisis externes. Aquesta serà la segona cimera en tot just tres mesos marcada per un conflicte internacional.
I, una vegada més, el veritable repte no serà respondre, sinó demostrar que pot anticipar-se, influir i actuar com una potència geopolítica amb veu pròpia en un escenari global cada vegada més incert.