Durant anys, a Brussel·les es va repetir un mantra: “renovables, renovables, renovables”. I sí: les renovables són imprescindibles. Però aquesta setmana la mateixa presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha verbalitzat una cosa que molts ciutadans, tècnics i empreses fa temps que adverteixen: girar l'esquena a la nuclear va ser un error estratègic per a Europa.
No és una frase menor. Suposa acceptar que la sobirania energètica no es construeix només amb objectius, sinó amb un mix que garanteixi tres coses bàsiques: electricitat disponible, a un preu raonable i amb estabilitat a la xarxa.
Notícia destacada
Von der Leyen avala prorrogar el tancament de les centrals nuclears com Almaraz
4 minuts
La Comissió, a més, ha presentat el seu nou paquet energètic centrat en l'assequibilitat i la seguretat del subministrament. En aquest context, el debat nuclear deixa de ser tabú. Es parla obertament d'inversió, d'allargar vida útil, de nous reactors modulars i de capacitat industrial europea. Si Europa vol competir, descarbonitzar i independitzar-se de tercers, no pot renunciar a una font ferma, baixa en emissions i amb tecnologia europea.
La contradicció espanyola
I aquí apareix la gran contradicció espanyola.
Mentre Europa rectifica, Espanya segueix endavant amb un calendari de tancament total de les seves centrals nuclears que comença per Almaraz el 2027. Escric aquestes línies després de visitar fa unes setmanes la central amb el Comitè de Peticions del Parlament Europeu. Aquest no és un debat teòric. Parlem d'ocupació, de famílies, d'indústria i de la seguretat del sistema elèctric.
El passat dimarts, des de la Delegació espanyola de l'ECR, vam enviar una carta a la vicepresidenta Executiva Teresa Ribera, al Comissari Dan Jørgensen i a la presidenta von der Leyen. La vam acompanyar d'una nota pública, alertant d'una veritat incòmoda: si Espanya s'autoimposa l'apagada nuclear, augmentarà inevitablement la nostra dependència del gas i de les importacions energètiques. I això no només afecta a Espanya, afecta a la Península Ibèrica, a Portugal i a l'estabilitat del sistema interconnectat europeu.
Un debat de realisme
El que està en joc no és un simple debat de “nuclear sí o no”, sinó si Europa es pot permetre perdre capacitat energètica alhora que exigeix reindustrialització, més centres de dades, electrificació del transport, desenvolupament de l'hidrogen i més autonomia estratègica.
L'energia nuclear no competeix amb les renovables: les complementa. Quan no hi ha vent o no hi ha sol, l'economia no pot aturar-se. Els hospitals no poden “esperar a demà”. I una xarxa elèctrica moderna necessita estabilitat física, no només megawatts. Aquest debat és, sobretot, un debat de realisme.
Europa comença a reconèixer-ho. Von der Leyen ha recordat que, des del 1990, el pes de la nuclear a la UE ha caigut d'aproximadament un terç a al voltant del 15%. Al mateix temps, la Comissió calcula que la nuclear avui aporta al voltant del 23% de l'electricitat europea i més de la meitat de l'electricitat baixa en carboni. Si parlem de clima, això importa. Si parlem de preus, també. Si parlem d'independència, encara més.
Per això la Comissió estima necessitats d'inversió de centenars de milers de milions fins al 2050 i ha presentat una estratègia per accelerar els petits reactors modulars (SMR). Europa no vol quedar-se enrere en una tecnologia que la resta del món està impulsant.
Espanya, tanmateix, sembla decidida a fer el contrari: tancar capacitat ferma i substituir-la per més gas quan faltin renovables. És un contrasentit climàtic i un error industrial.
A més, hi ha un factor que s'oculta massa: la fiscalitat. Un informe de PwC conclou que la càrrega fiscal s'ha incrementat més d'un 70% en els últims cinc anys i que, entre 2025 i 2035, impostos i taxes podrien superar el 40% dels costos totals d'operació. Dit de forma senzilla: s'està empenyent una tecnologia estratègica a la inviabilitat econòmica per decisió política.
Com a membre de la comissió ITRE i cap de la delegació espanyola de l'ECR, ho veig cada setmana: qualsevol inversor seriós pregunta pel preu de l'energia, estabilitat de subministrament i capacitat de xarxa. Si tanquem nuclears sense una alternativa ferma, perderem competitivitat, espantarem inversió i frenarem la creació d'ocupació.
Per això, des de l'ECR defensem una via concreta i raonable: revocar el marc normatiu que condueix al tancament programat i substituir-lo per una nova llei que permeti estendre la vida útil de les centrals, amb seguretat, transparència i un calendari realista.
Notícia destacada
Aagesen demana coherència en la resposta europea a l'impacte energètic de la guerra
6 minuts
Existeix, a més, una dimensió europea que no podem ignorar: les decisions energètiques d'Espanya afecten la seguretat de subministrament al sud d'Europa. El que passi a Espanya no es queda dins de les nostres fronteres.
A Almaraz, a més, el rellotge corre. Tardor de 2026 és una data límit de facto. Una vegada avancen certes fites tècniques, revertir el tancament esdevé extremadament difícil i costós. Cal actuar ja.
Europa té ara una oportunitat: coherència. Si la Comissió reconeix que penalitzar la nuclear va ser un error estratègic, no pot mirar cap a una altra banda. La sobirania energètica es construeix amb decisions valentes basades en evidències.
El missatge final és clar: no tanquem energia neta i ferma per obrir més gas i més dependència. Si Europa vol ser lliure, primer ha de ser capaç d'encendre la llum amb els seus propis recursos.
Sobre la signatura...
Diego Solier és eurodiputat del grup dels Conservadors europeus, membre d'ITRE i cap de la Delegació espanyola de l'ECR