Europa no sol despertar-se. Europa es despresa. Consulta un informe, convoca una cimera, redacta un comunicat en tres idiomes i, si la situació es complica molt, encarrega un altre informe per explicar per què no era tan greu. Despertar -de veritat- implica una altra cosa: sobresalt, suor freda i aquella sensació desagradable que fa anys que dorms mentre algú ha canviat els mobles de lloc.
Aquest despertar, incòmode i poc elegant, té nom propi: Donald Trump. Durant dècades, Europa va viure instal·lada en una ficció confortable, gairebé terapèutica: la idea que l'ordre internacional era estable, predictible i, sobretot, gestionat per algú més. Aquest algú era els Estats Units. Europa, amb el seu habitual refinament, va decidir que el seu paper era acompanyar. No liderar, no discutir, no incomodar: acompanyar.
Era una coreografia perfecta. Washington marcava el pas; Brussel·les afinava la música. La famosa Pax Americana funcionava com una assegurança a tot risc que ningú havia llegit, però tots donaven per vàlid. Seguretat, comerç, estabilitat… tot inclòs. Europa aportava valors, normes i tones de retòrica; Els Estats Units aportaven poder real.
I tots encantats. O això semblava.
Perquè, en realitat, allò no era tant una aliança com una externalització amb bones maneres. Europa va delegar la seva seguretat, bona part de la seva estratègia i, amb el temps, fins i tot el seu instint. Es va acostumar a reaccionar en lloc d'anticipar, a alinear-se en lloc de decidir. Una dependència sofisticada, embolicada en discursos nobles, com si posar-li un bon nom a alguna cosa la convertís automàticament en una bona idea.
I aleshores va arribar Trump.
I va decidir -sense tacte, sense complexos i, sobretot, sense cap interès per les formes- deixar de fingir.
Una nova relació transatlàntica
Res de multilateralisme elegant. Res de retòrica compartida. Res d'aquell teatre diplomàtic on tots saben que el guió és fals, però ningú vol ser el primer a admetre-ho. Trump va entrar en escena, va agafar el decorat i el va llançar per la finestra.
De sobte, les aliances eren negocis. L'OTAN semblava una subscripció prèmium amb risc de cancel·lació. I la relació transatlàntica va deixar de sonar a compromís històric per començar a semblar un contracte amb lletra petita. Europa, naturalment, va entrar en pànic.
Primer, estupefacció i incredulitat. Aquesta fase en què un revisa els documents esperant trobar un error administratiu que expliqui la realitat. Després, ansietat i por: ¿i si això anava de debò? ¿i si el paraigua no era permanent? ¿i si la història no havia acabat, com alguns havien proclamat amb entusiasme prematur? ¿I si l'OTAN no era un sagrament sinó un contracte revisable? ¿I si la Pax Americana no era eterna sinó, horror, opcional? I finalment, la reacció més europea de totes: somriure mentre el terra desapareix sota els peus.
Aquí van brillar amb llum pròpia -o amb una docilitat digna d'estudi- figures com Ursula von derLeyen i Kaja Kallas, elevant el seguidisme estratègic a una forma d'art gairebé performatiu. La diplomàcia de l'assentiment preventiu: estar d'acord abans fins i tot de saber amb què. No tant per convicció -siguem justos- com per aquella por gairebé existencial a quedar-se òrfenes d'imperi. Perquè aquesta és la clau que Europa mai va voler admetre: no admirava l'emperador, temia el buit.
Però seria injust aturar-se només en elles. Perquè el veritable espectacle no era a les rodes de premsa, sinó als passadissos. Als Consells Europeus. En aquelles reunions bilaterals on els líders -valents en privat, prudents en públic- murmuraven el que no s'atrevien a dir en veu alta. “Això no pot continuar així”, murmuraven. “Europa necessita autonomia”, concedien. “Tenim interessos propis”, afirmaven amb to greu. I tot seguit sortien davant dels micròfons per oferir declaracions perfectament mel·líflues, calibrades al mil·límetre per no molestar ningú, especialment a Washington. Una coreografia exquisida: coratge en la intimitat, ambigüitat en públic, irrellevància en la pràctica.
Europa va perfeccionar així un art molt seu: dir molt sense dir res mentre feia exactament el que altres esperaven.
Els ulls fora d'Europa
L'ampliació de l'OTAN es va presentar com un triomf estratègic sense entrar en el detall incòmode de qui definia l'estratègia. La guerra d'Ucraïna va consolidar el patró: alineament automàtic, sancions exemplars, finançament sense límits controlables, discursos solemnes… i una absència gairebé quirúrgica de debat sobre els interessos europeus més enllà del guió atlàntic.
Mentrestant, la resta del món quedava en mode pausa. Amèrica Llatina quedava arxivada entre cimeres decoratives. El Magrib es convertia en un problema logístic útil només quan el problema arriba en pastera. La Xina i els BRICS eren tractats com a anomalies passatgeres en lloc de realitats estructurals.
Europa, convençuda que sostenia l'ordre internacional, no semblava adonar-se que aquest ordre ja havia canviat sense avisar.
Estats Units dispara
I aleshores Trump, fidel al seu estil-una barreja d'emperador romà en versió còmica i venedor xarlatà de cotxes usats-, va decidir apujar l'aposta. No tant inventant una política nova com portant fins a l'esperpent una deriva que ja havia començat i que, previsiblement, seguirà -potser amb menys estridències, però amb la mateixa lògica de fons-.
Aranzels desorbitats, amenaces territorials —Grenlàndia convertida en un actiu immobiliari—, coquetejos amb Rússia, abandonament selectiu de compromisos, bravates sobre Cuba o Panamà i actes il·legals com Veneçuela, Gaza o l'Iran, tot això, a més, recolzat per un entorn de fidels tan convençuts -i sovint tan poc donats al dubte- com el mateix Trump. No era només una excentricitat personal: era també l'expressió sorollosa d'un corrent gens marginal en l'opinió pública estatunidenca, profundament escèptica amb aliances i costos globals. El resultat: una política exterior que oscil·lava entre la improvisació i l'impuls, amb declaracions dignes d'un guió escrit amb diverses copes. Geopolítica convertida en reality show i Europa, en el paper incòmode de figurant.
La reacció europea va ser, una vegada més, impecable… en el pitjor sentit. Primer, seducció. Després, contenció. I finalment, desconcert.
Però fins i tot Europa té un límit quan la humiliació es publicita. I quan la relació transatlàntica va començar a assemblar-se a una negociació de mercat amb amenaces incloses, alguna cosa va començar a trencar-se. No de cop, és clar. Aquí les revolucions són discretes, administratives i, si pot ser, acompanyades d'un document de 200 pàgines.
Però van començar.
Les paraules d'Emmanuel Macron i Pedro Sánchez van deixar de ser exercicis retòrics per a convertir-se en quelcom més incòmode: posicionament. Fins i tot els més còmodes a la foto atlàntica, com Giorgia Meloni, van començar a modular el discurs. I des d'Alemanya, Friedrich Merz deixava caure, amb la cautela habitual, que potser el pilot automàtic ja no garantia estabilitat.
Gir a Europa
Però el canvi decisiu no va venir dels grans discursos, sinó de la por més bàsica. Els països bàltics, Polònia, els nòrdics -els més atlàntics entre els atlàntics- van començar a sospitar que el paraigua podia tancar-se sense previ avís.
I aleshores va passar una cosa gairebé revolucionària: Europa va començar a prendre's seriosament a si mateixa. No com a idea. No com a projecte retòric. Sinó com a actor. El procés ha estat incòmode, perquè implicava reconèixer dècades de dependència, falta d'ambició i una certa peresa estratègica. Implicava acceptar que Europa havia estat jugant un paper secundari en una obra que creia protagonitzar.
I tot, paradoxalment, gràcies a Trump. Perquè Trump no ha dissenyat aquest canvi. Ni l'ha entès. Ni probablement li interessa. Però ha fet una cosa més eficaç: trencar la il·lusió d'un amor etern.
Ha actuat com un piròman que, en incendiar el bosc, obliga els veïns a organitzar-se. A coordinar-se. A descobrir, amb certa sorpresa, que potser haurien d'haver comprat extintors abans.
I el més irritant -per als escèptics, per als cínics, per als còmodes- és que alguna cosa ha sortit de tot això. Més unió, no per entusiasme europeu, sinó per pur instint de supervivència.
Més autonomia estratègica, encara incipient, però ja impossible d'ignorar. Més política europea real, especialment en inversions i defensa, on les paraules comencen -lentament-a traduir-se en decisions.
Res d'això és brillant. Res d'això és definitiu. I tot pot ensorrar-se si Europa decideix que l'ensurt ja ha passat i torna a la seva zona de confort: aquesta barreja de dependència elegant i retòrica grandiloqüent.
Però el canvi és aquí. I això, a Europa, és gairebé una revolució.
Gràcies, senyor Trump!
Per això, sí, convé dir-ho -encara que costi-: ¡gràcies, senyor Trump! No per la seva visió -seria massa generós-, no per la seva coherència, seria directament fictici, sinó per haver fet el que ningú a Brussel·les s'atrevia: apagar la música i encendre els llums. Perquè de vegades cal un lideratge erràtic, una megalomania sense límits ni filtres i una comprensió perillosament simple del món per provocar una reacció complexa.
Trump ha estat aquest detonant. L'ensurt que faltava. L'esquerda a la façana. El mirall que Europa feia dècades que evitava.
I ara Europa, encara incòmoda, encara contradictòria, comença a moure's. Sense demanar permís. Sense esperar instruccions. Sense fingir -almenys no tant- que algú més resoldrà els seus problemes.
Tard, sí. Però en geopolítica, arribar tard continua sent millor que no arribar mai. I si per a això ha calgut l'histrionisme de Donald Trump, amb tot el seu repertori d' excentricitats, il·legalitats i excessos, aleshores potser cal reconèixer-li -molt a contracor- un mèrit involuntari: el d'haver despertat Europa, encara que hagi estat a crits. I aquesta potser sigui la ironia més deliciosa de totes: que l'impuls més gran cap a la seva emancipació estratègica no ha vingut dels seus grans visionaris, sinó d'algú que probablement mai va entendre -ni va voler entendre- per a què servia Europa.
Per això, sí: gràcies, senyor Trump. Perquè de vegades cal un incendi perquè algú es recordi d'instal·lar detectors de fum. I Europa, entre el fum, el caos i els tuits, ha començat per fi a construir la seva pròpia sortida d'emergència.
Miracles de la geopolítica.