El Parlament Europeu valida… allò que no acaba de creure

La Unió Europea (UE) ha aconseguit, una vegada més, el que semblava improbable: transformar una decisió estratègica d'enorme calat en un exercici d'enginyeria semàntica. El Parlament Europeu ha aprovat recentment un acord comercial amb els Estats Units que molts dels seus propis defensors consideren, en privat, profundament problemàtic.

Negociat, per Maroš Šefčovič i tancat Ursula von der Leyen en tot just vuit mesos entre 2025 i 2026, sota la pressió de noves amenaces aranzelàries de Washington i com a substitut del fallit TTIP, el pacte inclou compromisos europeus d'inversió massiva als Estats Units, compres energètiques a gran escala i l'acceptació d'aranzels en sectors clau, a canvi de concessions limitades, parcials i, en alguns casos, condicionades.

No és només una ratificació política. És, sobretot, una sofisticada operació d'autoconvenciment col·lectiu.

Perquè si alguna cosa defineix aquest acord no és tant el seu contingut com l'esforç retòric desplegat per fer-lo digerible. I en aquest esforç, el Parlament Europeu ha jugat un paper clau: no tant com a contrapès, sinó com a notari d'una decisió ja presa… amb alguns matisos acuradament introduïts per salvar la consciència.

El Parlament com a notari… amb notes a peu de pàgina

L'aprovació es va recolzar en la ja clàssica coalició d'estabilitat: el Partit Popular Europeu (PPE), els socialdemòcrates i els liberals. Una majoria suficient, funcional i, sobretot, previsible.

El PPE, com a principal sostenidor de la Comissió, va actuar amb disciplina estructural: quan un lidera el projecte, no sol dinamitar-lo en fase d'execució. Els liberals de Renew van aportar convicció ideològica: comerç, obertura, transatlanticisme… fins i tot quan l'asimetria comença a ser difícil de maquillar.

Però l'element més interessant va ser el paper de els socialdemòcrates (S&D), que van optar per aquest art tan europeu de dir “sí, però”. Un “sí” acompanyat d’una sèrie de cauteles semàntiques que, més que alterar l’acord, busquen domesticar-lo.

Així neixen tres joies del dret polític contemporani: la clàusula de suspensió, que permetria anul·lar el pacte si Washington “socava els objectius de l'acord, discrimina operadors europeus o recorre a coerció econòmica”; la clàusula de caducitat, que fixa la seva expiració al març de 2028 llevat de renegociació; i la clàusula d'entrada en vigor, que condiciona la seva aplicació al fet que els Estats Units compleixin certs compromisos, com reduir determinats aranzels del 50% al 15%.

És un mecanisme fascinant: la UE signa un acord que considera problemàtic… però introdueix clàusules per protegir-se d'aquest mateix acord. Una espècie de contracte amb un mateix en què la desconfiança s'eleva a categoria jurídica. Mentre l'acord amb Mercosur es protegeix amb salvaguardes tècnic-comercials per evitar sobresalts en el mercat, el pacte amb els Estats Units es blinda amb clàusules gairebé terapèutiques, dissenyades no per regular el comerç, sinó per amortir el previsible moment en què Washington decideixi que complir-lo és, en realitat, opcional.

De potència global a potència condicional

Fa tot just dues dècades, la Unió Europea aspirava a ser un actor autònom. Avui sembla més aviat un actor condicional: actua, sempre que les condicions ho permetin; negocia, sempre que el marge ho autoritzi; i ratifica, sempre que pugui explicar-ho després.

L'acord amb els Estats Units il·lustra aquesta transformació. Sota l'argument d'evitar una guerra comercial i mantenir la tutela en seguretat, la UE ha acceptat un marc que inclou concessions significatives en inversió, energia i accés de mercat, mentre les contrapartides nord-americanes romanen limitades i subjectes a condicions.

Però més enllà del contingut, hi ha una dada que ho resumeix tot: la velocitat. L'acord es va negociar en tot just vuit mesos. Vuit mesos! En contrast, el pacte amb l'Índia acumula prop de dues dècades de converses, el de Mercosur més de vint-i-vuit anys, i el recent acord amb Austràlia ha necessitat vuit anys per tancar-se.

La Unió Europea triga dècades a construir alternatives… i mesos a consolidar dependències.

El realisme com a doctrina… i com a excusa

Els defensors de l'acord insisteixen en l'argument clàssic: el realisme. Evitar una escalada comercial amb els Estats Units és essencial. Mantenir l'estabilitat transatlàntica és prioritari. I en un món de blocs, triar soci és inevitable.

Tot això és cert. Però també ho és que el realisme europeu ha mutat en alguna cosa més semblant a l'anticipació de la derrota. No es negocia des de la força, sinó des de la por a les conseqüències de no cedir. I això es tradueix en acords on l'equilibri és més narratiu que real.

La rendició amb salvaguardes

Les clàusules introduïdes pels socialdemòcrates són, en aquest sentit, profundament reveladores. No corregeixen l'acord: l'envolten. No alteren la seva lògica: la condicionen… en teoria.

Funcionen com airbags polítics: dissenyats per activar-se en cas de col·lisió, però sense evitar l'accident. Perquè, en la pràctica, la seva aplicació dependrà de la voluntat política futura. I si alguna cosa demostra aquest episodi és que aquesta voluntat tendeix a alinear-se amb la inèrcia, no amb la confrontació.

El resultat final és una majoria que no reflecteix entusiasme, sinó convergència d'interessos distints: el PPE vota per responsabilitat institucional, els socialdemòcrates per cautela política i els liberals per convicció econòmica.

Tres camins diferents que porten al mateix destí: la ratificació.

Mentrestant, l’extrema esquerra vota en contra denunciant l’asimetria, i part de la dreta radical s’incomoda davant un acord que, fins i tot per a ells, resulta difícil de justificar. I aquí apareix un dels girs més reveladors del guió: alguns dels partits més propers ideològicament a Donald Trump -habitualment entusiastes de l’unilateralisme nord-americà- descobreixen de cop que l’admiració té límits quan les conseqüències aterren a casa.

L'escena voreja el surrealista: els anomenats “patriotes” europeus dubtant, quan no la majoria contraris, davant un acord impulsat pel seu referent polític. No és un sobtat rampell d'europeisme. És alguna cosa molt més terrenal: instint de supervivència política.

És, en definitiva, el tipus de votació que defineix una època: ningú no està completament satisfet, però el sistema avança igualment.

Mentrestant, el món negocia

El contrast amb altres acords comercials és especialment revelador. El pacte amb Austràlia, tancat després de vuit anys de negociació, ja comença a generar crítiques en sectors agraris europeus preocupats per la competència i l'obertura del mercat. És a dir, fins i tot els acords equilibrats generen resistències internes. El del Mercosur segueix atrapat en debats jurídics i el de l'Índia avança amb la cautela de qui sap que està jugant una partida estratègica a llarg termini.

En eixe context, la rapidesa de l'acord amb Estats Units no transmet eficiència. Transmet urgència. O, més precisament, prioritat.

La UE pot trigar dècades a definir la seva relació amb la resta del món. Però quan es tracta de Washington, el rellotge corre que se les pela.

Autonomia estratègica: anatomia d'un concepte buit

Durant anys, l'"autonomia estratègica" ha estat el mantra europeu. Una idea elegant: cooperar quan convé, actuar sols quan cal.

El problema és que l'acord amb els Estats Units no la reforça. La redueix: compromet inversions fora, incrementa dependències energètiques i limita el marge de maniobra futur. És, en essència, un pas en direcció contrària al discurs oficial.

Europa no està construint independència. Està gestionant la seva interdependència… des d'una posició cada cop més asimètrica.

El problema no és econòmic, és polític

Com assenyalava en un anterior article en aquest mateix mitjà, el verdader cost no és econòmic. És polític. La UE perd credibilitat quan parla de sobirania, decepciona socis que esperaven un tercer pol global i reforça la narrativa d'un Occident fragmentat i feble.

I ho fa, a més, amb legitimitat democràtica. Perquè aquest acord no ha estat imposat. Ha estat votat.

Epíleg: clàusules, majoria… i resignació

L'aprovació pel Parlament Europeu tanca el cercle. El que va començar com una negociació qüestionable acaba com a política oficial. Però no sense matisos. No sense clàusules. No sense condicions.

La UE ha signat… però amb reserves. Ha ratificat… però amb advertències. Ha acceptat… però amb mecanismes de fuita.

És una forma molt europea de fer política: avançar sense convicció plena, protegir-se sense confrontar, i confiar que el futur permeti reinterpretar el present. El problema és que el món no sol esperar a les reinterpretacions.

La Unió segueix a la taula. Ha votat, ha ratificat, ha matisat. Fet, fet està i democràticament, però la pregunta ja no és si participa, la pregunta és si encara decideix o se sotmet. Acceptar l'acord tal com està no era inevitable. Retrasar-ne l'aprovació, exigir més reciprocitat o fins i tot assumir el cost d'una negociació més llarga haurien estat opcions políticament incòmodes, però estratègicament més coherents.

Perquè el problema no és acordar amb els Estats Units. És fer-ho sense negociar com si Europa encara fos el que diu ser.