La guerra entre els Estats Units i l'Iran no es lliura únicament en el terreny militar o en els despatxos. En paral·lel, ambdós països han consolidat un tercer front cada vegada més decisiu: el de la diplomàcia digital, on cada missatge, publicació o vídeo pot influir en la percepció global del conflicte en temps real.
Des dels ultimàtums llançats per Donald Trump fins a la recent ofensiva de mems de les ambaixades iranianes, les xarxes socials —especialment X— s'han convertit en un espai estratègic on es disputa el relat de la guerra.
Diplomàcia digital com a eina de poder
La diplomàcia digital consisteix en l'ús de plataformes online per part de governs i actors estatals per comunicar, influir i posicionar-se internacionalment sense intermediaris i és ja un estàndard operatiu en la política exterior contemporània.
En el cas del conflicte entre els EUA i l'Iran aquesta eina compleix diverses funcions clau:
- Difusió directa de missatges oficials sense passar per mitjans tradicionals
- Construcció de narrativa internacional sobre qui provoca, qui respon i qui guanya
- Mobilització d'audiències globals en qüestió de minuts
- Pressió indirecta en negociacions diplomàtiques
Aquest canvi redueix el paper dels canals clàssics i accelera els temps de la política exterior.
💥 Finalment, l'Iran va permetre als nord-americans passar per l'estret de de Ormuz!🎯 pic.twitter.com/2aE0qFGQR6
— Ambaixada de l'Iran a Espanya (@IraninSpain) 4 d'abril de 2026
Dels comunicats als 'timelines'
La transformació no és menor. Durant dècades, la diplomàcia es basava en comunicats formals, rodes de premsa i contactes discrets. Avui, gran part de l'acció es produeix en obert. Essent el president dels EUA un dels seus exponents, a Trump li ha sortit competència en les autoritats iranianes. Ambdós també lliuren una batalla 'online', important per molt que no hi hagi trets reals en la mateixa i sobre la qual no aplica la treva acordada de dues setmanes.
Els Estats Units ha utilitzat tradicionalment les xarxes per llançar advertiments estratègics, marcar l'agenda mediàtica i enviar senyals a aliats i adversaris.
Iran, en canvi, ha desenvolupat una estratègia més distribuïda i adaptativa: ús d'ambaixades com a altaveus en diferents països, missatges en diversos idiomes segons l'audiència i combinació de to institucional i llenguatge informal o irònic.
El resultat és una comunicació més àgil, però també més imprevisible i amb rèpliques immediates en els timelines de milions d'usuaris arreu del món. Cada publicació, cada resposta i cada mem formen part d'una estratègia més àmplia d'influència.
Qui guanya el relat
En conflictes d'alta intensitat, el control del relat és gairebé tan important com el control del territori. A través de la diplomàcia digital els EUA busquen projectar l'Iran com a amenaça regional, mentre que Teheran intenta presentar-se com a actor resistent davant la pressió externa.
La recent “guerra de mems” després de l’alto el foc il·lustra aquest fenomen: més enllà del que passa sobre el terreny, el que es disputa és com s’interpreta globalment cada moviment.
Una arma asimètrica
Per a l'Iran, la diplomàcia digital representa un avantatge estratègic que permet compensar la seva menor capacitat militar enfront dels EUA i amplifica el seu missatge en audiències internacionals. L'ús d'humor, ironia o missatges virals als quals està recorrent no és anecdòtic, sinó una manera de erosionar l'autoritat de l'adversari sense escalar militarment.
Riscos de la diplomàcia en temps real
No obstant això, aquest nou front també introdueix riscos rellevants:
- Escalada retòrica: missatges públics poden endurir posicions
- Malinterpretacions: el to irònic pot generar tensions reals
- Pèrdua de control: la viralitat pot distorsionar el missatge original
En un conflicte tan sensible com el dels EUA i l'Iran, on les decisions tenen un impacte immediat en la seguretat i en l'economia global, aquests riscos adquireixen una dimensió crítica.
tres nivells de diplomàcia digital en el conflicte
Diplomàcia oficial en obert
Ambdós països utilitzen xarxes per emetre posicions oficials sense intermediaris:
- EUA: anuncis, sancions, advertiments
- Iran: comunicats, desmentiments, missatges de legitimitat
Això redueix el paper de la premsa com a filtre i permet parlar directament a audiències globals.
Guerra de narrativa i legitimitat
Aquí és on s'enquadra l'actual ofensiva iraniana:
- Iran intenta projectar-se com a actor racional davant d'uns EUA imprevisibles
- EUA busca presentar l'Iran com a amenaça regional
Les xarxes permeten construir marcs narratius en temps real:
- qui “cedeix”
- qui “guanya”
- qui “provoca”
La clau no és només el que passa, sinó com s'interpreta globalment en qüestió de minuts.
Influència i desinformació
El tercer nivell —més difús— inclou:
- amplificació de missatges a través de xarxes afins
- ús de comptes no oficials o semioficials
- circulació de continguts emocionals (imatges, vídeos, mems)
Aquí la frontera entre diplomàcia, propaganda i desinformació es torna borrosa.