França reuneix els líders del G7 en una segona jornada centrada en Ucraïna i Orient Mitjà

Situació general i resposta breu

No existeix, a dia d'avui, constància oficial d’un “acord tancat” i plenament definit entre els Estats Units i l’Iran específicament “per posar fi a la guerra a l’Orient Mitjà” en el seu conjunt, entès com un pacte global i formal ja en fase de tramitació institucional. El que hi ha són contactes diplomàtics, propostes de cessament del foc i marcs de negociació que s’articulen principalment a través de Nacions Unides, potències regionals i les cancelleries implicades, però sense un text únic i tancat la tramitació jurídica del qual pugui detallar-se pas a pas. Per tant, només es poden explicar els passos típics i previsibles en un procés d’aquest tipus, no un calendari concret ja aprovat. En conseqüència, els “propers passos” reals dependran de si aquestes converses es plasmen en un acord formal multilateral o en compromisos bilaterals subjectes a la política interna de cada país.

1. De contactes informals a un marc negociador formal

En aquest tipus de processos, el primer pas després d’un enteniment polític preliminar entre Washington i Teheran sol ser consolidar un marc de negociació reconegut. Això acostuma a traduir-se en rondes discretes de diplomàcia indirecta (a través de mediadors, com països europeus o actors regionals) que després s’eleven a un format formal auspiciat per Nacions Unides o un altre fòrum internacional. A la pràctica, que existeixi un marc formal és indispensable perquè els compromisos passin de ser meres declaracions polítiques a un esborrany d’acord amb contingut verificable: cessament del foc, garanties de seguretat, desarmament de determinades milícies, intercanvis de presoners, etc.

Si els Estats Units i l’Iran aconsegueixen un enteniment bàsic, el següent pas esperable és que aquest marc es plasmi en un document de principis (per exemple, un “framework agreement” o una declaració conjunta) que fixi paràmetres generals: respecte a la integritat territorial de determinats Estats, compromís amb la reducció d’hostilitats, i mecanismes per limitar el suport militar a actors armats no estatals a la regió.

2. Redacció i negociació d’un text jurídic

Un cop fixats els principis polítics, el següent tram és la redacció detallada d’un text. En un cas tan sensible com el de l’Orient Mitjà, i tenint en compte la relació històrica entre els Estats Units i l’Iran, és previsible que aquest text:

Inclogui clàusules sobre seguretat regional (míssils, drons, presència de forces i assessorament militar), possibles mesures humanitàries (accés d’ajuda a zones en guerra, protecció de població civil) i, potencialment, components vinculats a sancions econòmiques o alleujament d’aquestes a canvi de compromisos verificables. Aquesta fase és complexa i pot requerir múltiples rondes, tant directes com mediades, abans de tenir un document prou madur com per ser sotmès a aprovació política a cada capital.

3. Internalització en la política dels Estats Units

En el cas dels Estats Units, la tramitació d’un futur acord amb l’Iran depèn de la seva forma jurídica:

Si es configura com un tractat internacional formal, la Constitució nord-americana exigeix la participació del Senat, que ha de donar el seu consentiment per majoria qualificada. Això implica audiències, debat públic i un alt grau de polarització partidista, sobretot quan l’acord afecta la seguretat, l’Orient Mitjà o el programa nuclear iranià. Si, en canvi, es plasma com un “executive agreement” (acord executiu), la seva tramitació és més ràpida, però també més vulnerable a canvis amb un relleu a la Casa Blanca. En qualsevol cas, un pas clau és l’alineament amb el Congrés, tant en matèria de sancions com en dotació pressupostària per a missions diplomàtiques, humanitàries o de verificació.

4. Internalització en la política de l’Iran

A l’Iran, qualsevol compromís d’abast regional ha de passar pel complex equilibri entre el Govern, el Parlament (Majlis) i, sobretot, el Líder Suprem i el Consell de Seguretat Nacional. El següent pas després d’un enteniment amb els Estats Units seria l’aprovació política interna, que pot implicar:

Validació pel Consell Superior de Seguretat Nacional, revisió per òrgans com el Consell de Guardians si hi ha implicacions jurídiques internes, i gestió de la contestació de sectors conservadors que puguin veure l’acord com una cessió estratègica. Sense aquesta validació, l’acord difícilment tindrà efectes reals sobre el terreny, fins i tot si s’anuncia externament.

5. Eventual pas per Nacions Unides i actors regionals

Atès que es parla de “posar fi a la guerra a l’Orient Mitjà” en un sentit ampli, un pas gairebé inevitable seria la multilateralització de l’enteniment. Això sol adoptar dues formes:

D’una banda, la possible adopció d’una resolució del Consell de Seguretat de l’ONU que endossi o incorpori l’acord, li doni cobertura jurídica internacional i fixi mecanismes de verificació i seguiment. De l’altra, la implicació directa d’actors regionals (Estats àrabs, Turquia, Israel, etc.), sense la participació efectiva dels quals qualsevol text entre Washington i Teheran quedaria molt limitat. Els propers passos, per tant, inclourien conferències internacionals, comitès de seguiment i possibles missions d’observació o verificació sobre el terreny.

6. Desplegament pràctic: cessament del foc i verificació

Si s’arriba a un acord operatiu, els últims passos clau serien ja d’implementació: declaracions coordinades de cessament del foc als fronts implicats, instruccions a milícies i forces aliades per reduir hostilitats, obertura de corredors humanitaris i posada en marxa de mecanismes de verificació (observadors, informes periòdics, inspeccions tècniques). L’èxit o fracàs real de l’acord dependria, en última instància, de la capacitat dels Estats Units i l’Iran per influir sobre els seus respectius aliats i de la pressió combinada de la comunitat internacional per sostenir el cessament del foc en el temps.

Resposta sintètica

La Constitució francesa de 1958 atribueix al president de la República un paper central en política exterior: és el cap de l’Estat, encarna la continuïtat de l’Estat i dirigeix, juntament amb el Govern, l’acció internacional de França. De forma expressa, signa i ratifica tractats, nomena ambaixadors, presideix els consells i comitès de defensa nacional, i ostenta el comandament de les forces armades, fet que té una dimensió exterior evident. Tanmateix, la política exterior no és una competència exclusiva: el Govern, dirigit pel primer ministre, “determina i condueix la política de la Nació”, inclosa l’exterior, i el Parlament participa en la ratificació de certs tractats. A la pràctica, el president domina les grans orientacions estratègiques i de defensa, mentre que el Govern gestiona la negociació quotidiana i l’execució d’aquesta política.

Fonaments constitucionals del paper internacional del president

La base del rol del president en política exterior està, sobretot, en els articles 5, 14, 15 i 52 de la Constitució de la V República. L’article 5 estableix que el president “vetlla pel respecte de la Constitució, assegura, pel seu arbitratge, el funcionament regular dels poders públics i la continuïtat de l’Estat” i “és el garant de la independència nacional, de la integritat del territori i del respecte dels tractats”. Aquest últim incís té especial rellevància exterior: el situa com a garant últim del compromís internacional de França, encara que no converteix el president en únic actor de la política exterior.

L’article 52 precisa que el president “negocia i ratifica els tractats”. A la pràctica, la negociació es realitza normalment pel Govern i l’administració (sobretot el Ministeri per a Europa i d’Afers Exteriors), però jurídicament la titularitat formal de la negociació i la ratificació recau en el president. A més, “se l’informa de tota negociació que condueixi a la conclusió d’un acord internacional”, la qual cosa constitucionalitza la seva centralitat en la conducció de la diplomàcia.

Competències específiques en matèria de tractats i acords internacionals

En virtut de l’article 52, el president:

1) Negocia i ratifica els tractats internacionals. La signatura d’un tractat en nom de França requereix, en principi, la seva intervenció, encara que pugui delegar-la en plenipotenciaris (per exemple, el ministre d’Afers Exteriors). La ratificació, quan procedeix, es formalitza mitjançant un acte del president, després de l’eventual autorització parlamentària prevista en l’article 53.

2) Supervisa acords internacionals que no requereixen ratificació formal. Encara que molts acords es conclouen a nivell governamental, la Constitució obliga que el president sigui informat de tota negociació que porti a un acord internacional, assegurant així que les grans línies de la política exterior no escapen al seu control.

3) És garant del respecte dels tractats. De nou, en virtut de l’article 5, el president té la responsabilitat política i simbòlica d’assegurar que França compleixi els compromisos internacionals assumits; això reforça la seva autoritat quan fixa posicions a l’escena internacional o quan intervé en crisis diplomàtiques.

Relació amb la defensa i la dimensió exterior de les forces armades

L’article 15 de la Constitució estableix que el president “és el cap de les Forces Armades”. Encara que les decisions d’ús de la força s’inscriuen en la política de defensa, la seva projecció és essencialment exterior: operacions a l’estranger, participació en missions de l’OTAN, de la UE o de l’ONU, i dissuasió nuclear. La presidència dels consells i comitès de defensa i seguretat nacional (prevista per la Constitució i desenvolupada per normes orgàniques i reglamentàries) situa el president al centre de la definició de l’estratègia internacional de seguretat.

A més, en situacions de crisi greu, el president pot recórrer a l’article 16, que li concedeix poders excepcionals. Encara que no està concebut únicament per a crisis internacionals, a la pràctica pot tenir un fort component exterior (guerra, amenaça a la integritat territorial), reforçant de forma temporal el seu control sobre la conducció de la política exterior i de defensa.

Competències diplomàtiques: representants i relacions exteriors

L’article 14 disposa que “el president de la República acredita els ambaixadors i els enviats extraordinaris davant les potències estrangeres; els ambaixadors i enviats extraordinaris estrangers són acreditats davant seu”. Això significa que:

1) El president nomena i acredita els caps de missió diplomàtica. Encara que els candidats són proposats pel Govern, la signatura presidencial és la que formalitza el seu nomenament i els atorga legitimitat com a representants de l’Estat francès.

2) El president és l’interlocutor dels ambaixadors estrangers. La recepció de cartes credencials davant el president subratlla que les relacions diplomàtiques formals s’articulen al voltant de la capçalera de l’Estat, encara que la negociació quotidiana recaigui en el Ministeri d’Afers Exteriors.

Equilibri amb el Govern i el Parlament

La Constitució no confereix al president un monopoli de la política exterior. L’article 20 assenyala que el Govern “determina i condueix la política de la Nació”, la qual cosa inclou la política exterior, i l’article 21 atribueix al primer ministre la direcció de l’acció del Govern. En conseqüència, el disseny i l’execució quotidiana de la política exterior es comparteixen: el president defineix les grans orientacions estratègiques i pren la iniciativa en els assumptes d’alt nivell (tractats, crisis, defensa), mentre que el Govern negocia, prepara i aplica aquestes decisions.

A més, el Parlament participa en la política exterior a través del control del Govern i de l’autorització per ratificar o aprovar determinats tractats (article 53). El president no pot, per tant, ratificar lliurement tots els compromisos internacionals: en matèries com pau, comerç, organització internacional, finances de l’Estat o modificació de disposicions legals, es necessita una llei d’autorització. Això introdueix un contrapes democràtic a les facultats presidencials en l’àmbit internacional.

Resultats dels partits a les últimes eleccions legislatives a França

Les últimes eleccions legislatives franceses plenament celebrades i proclamades són les de 2024, amb primera volta el 30 de juny i segona volta el 7 de juliol de 2024. En aquestes eleccions cap bloc va assolir la majoria absoluta i la distribució d’escons va quedar molt fragmentada entre el Nou Front Popular, el bloc macronista (Junts), l’Agrupació Nacional (RN) i Els Republicans. Abans d’elles, les legislatives de 2022 ja havien mostrat una pèrdua de la majoria absoluta del president Macron i una forta irrupció de l’esquerra unida i de l’extrema dreta. A continuació es resumeix la composició de l’Assemblea Nacional després de 2022 i 2024, que són les referències clau per entendre l’equilibri de forces actual.

1. Context general i calendari electoral

En el sistema francès, les eleccions legislatives se celebren en dues voltes en circumscripcions uninominals, triant-se 577 diputats per a l’Assemblea Nacional. Segons la informació recopilada en fonts generals com Viquipèdia sobre les legislatives de 2022 i els resums estadístics de EPData, les dates recents han estat:

• Eleccions legislatives de 2022: primera volta el 12 de juny i segona volta el 19 de juny de 2022.
• Eleccions legislatives de 2024: primera volta el 30 de juny i segona volta el 7 de juliol de 2024.

Aquestes últimes (2024) són les actualment més recents i determinen la composició vigent de l’Assemblea Nacional.

2. Resultats de les eleccions legislatives de 2022

El 2022 es va consolidar un escenari sense majoria absoluta per al president Emmanuel Macron. D’acord amb el balanç recollit a les legislatives de 2022 i en anàlisis com el de Diàleg, la distribució d’escons va ser:

• Junts (Ensemble), coalició presidencial macronista: 244 escons.
• NUPES (Nova Unió Popular Ecològica i Social, aliança de l’esquerra): 127 escons.
• Agrupació Nacional (RN), extrema dreta: 89 escons.
• Els Republicans (LR) i aliats: un grup reduït però decisiu per a la governabilitat (la resta dels escons fins a 577, juntament amb diversos minoritaris i independents).

En termes de vot de segona volta, les fonts situen la coalició presidencial al voltant del 38,6 % del vot, però sense aconseguir els 289 escons necessaris per a la majoria absoluta. La conseqüència va ser una Assemblea molt fragmentada, en la qual el Govern va haver de negociar llei a llei amb altres forces, particularment amb Els Republicans, tal com es recull en el seguiment de RTVE.

3. Resultats de les eleccions legislatives de 2024

El 2024 es van convocar noves legislatives anticipades i, segons les dades agregades per EPData i el seguiment en directe de Cadena SER, el panorama va canviar de forma notable:

• A la primera volta (30 de juny de 2024), l’Agrupació Nacional (RN) va ser el bloc més votat, amb al voltant del 33–33,5 % dels sufragis a escala nacional, situant-se com a força dominant en intenció d’escons.
• Tanmateix, després de la segona volta (7 de juliol de 2024) i la retirada estratègica de candidats en moltes circumscripcions, la distribució final d’escons va quedar així:

• Nou Front Popular (NFP), coalició d’esquerres: 182 escons.
• Bloc macronista / Junts: 168 escons.
• Agrupació Nacional (RN): 143 escons.
• Els Republicans (LR) i aliats: 45 escons.
• La resta fins a 577 es reparteix entre petits grups i diputats diversos, segons la informació resumida a EPData.

La dada clau és que, de nou, cap bloc va assolir la majoria absoluta de 289 escons. El NFP es va situar com a primera força en escons, el bloc macronista va quedar com a segon i RN, malgrat ser primer en vot a la primera volta, va acabar tercer en nombre de diputats a causa de la dinàmica de la segona volta i de les retirades de candidats per frenar l’extrema dreta.

4. Conclusió: equilibri de forces actual

En síntesi, les dues últimes legislatives franceses (2022 i 2024) han produït una Assemblea Nacional sense majories absolutes i amb un tripolarisme clar: bloc presidencial-centrista, esquerra unida i extrema dreta, amb Els Republicans com a força menor però potencialment clau. L’elecció més recent i vigent és la de 2024, celebrada el 30 de juny i 7 de juliol, la distribució d’escons de la qual (NFP 182, Junts 168, RN 143, LR 45) defineix avui el marge de maniobra per formar Govern i aprovar lleis. Les legislatives de 2022 ja havien anticipat aquesta fragmentació, en deixar Macron sense majoria absoluta amb només 244 escons de Junts davant una oposició més nombrosa i diversa.