Les negociacions entre els EUA i l'Iran per acabar amb l'escalada militar a l'Orient Mitjà de forma definitiva comencen aquest divendres, en territori neutral pakistanès,amb una exigència explícita de Teheran: frenar els atacs d'Israel sobre el Líban. Per a l'Iran, el conflicte no és exclusivament bilateral amb Washington, sinó regional, amb Hezbol·là com a actor central.
Fonts diplomàtiques coincideixen que aquest punt introdueix una línia vermella per a Teheran:
- Considera que els atacs contra Hezbol·là equivalen a una prolongació de la guerra.
- Exigeix coherència: no hi pot haver treva parcial mentre el seu principal aliat regional és objectiu militar.
- Utilitza el Líban com a palanca negociadora per ampliar l'abast de l'alto el foc.
El problema és que Israel no forma part de l'acord bilateral amb Washington, cosa que deixa els estatunidencs amb un marge limitat per garantir el compliment de la condició imposada pel règim iranià. De moment, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha dit aquest dijous que continuarà "atacant Hesbol·là amb força i precisió", després dels més de 1.500 morts provocats per l'última ofensiva llançada.
Interpretacions enfrontades
El segon element que condicionarà les converses és la pròpia naturalesa de l'alto el foc. No existeix un text únic ni vinculant, sinó un marc polític amb lectures divergents i que ha derivat en una ambigüitat que incideix en la feblesa de l'acord:
- Els Estats Units defensa que la treva cobreix els atacs directes amb l'Iran.
- Teheran sosté que s'ha d'estendre a tots els fronts vinculats.
- Israel manté la seva autonomia operativa al Líban.
Així, el risc immediat per a les negociacions al Pakistan se sustenta en una manca de base comuna sobre què significa exactament “alto el foc”, la possibilitat d'incidents al Líban que dinamitzin la taula de diàleg i la dficultat per a transformar una treva tàctica en un acord estructural.
Diplomàticament, el repte serà passar d'un compromís polític flexible a un marc verificable i acceptat per tots els actors rellevants, inclosos els indirectes com Israel.
Ormuz, el termòmetre econòmic de la treva
El tercer factor clau en les converses serà l'evolució del trànsit a l'estret d'Ormuz, el comportament del qual s'ha convertit en indicador immediat de la credibilitat de l'alto el foc.
Si dimecres l'Iran va anunciar el nou tancament de la ruta comercial d'Ormuz en resposta als atacs d'Israel sobre el Líban, dijous del que es dubta és de quin és el tràfic real de vaixells per aquest pas, atès que la Guàrdia Republicana iraniana ha recomanat utilitzar "rutes alternatives" per evitar possibles mines antivaixell a Ormuz, que avui dia és tot menys segur.
En qualsevol cas, el trànsit marítim està lluny de la normalitat, la qual cosa incideix directament en la negociació d'un alto el foc mentre que hi ha pressió internacional perquè es consolidi la treva i es dissipi el risc immediat de crisi energètica global. Ormuz introdueix incentius econòmics per a ambdues parts de cara a un acord durador.
Pakistan, escenari d'una negociació amb múltiples fronts
Les converses d'aquest divendres al Pakistan s'enfronten a una equació complexa:
- Integrar el front libanès sense la presència directa d'Israel a la taula.
- Definir l'abast real de l'alto el foc i els seus mecanismes de verificació.
- Aprofitar l'estabilització a Ormuz com a element de pressió positiva.
El marge d'èxit dependrà de si les parts aconsegueixen alinear aquests tres nivells —militar, polític i econòmic— en un mateix marc. Les dues setmanes de treva funcionaran com un període de prova: si es manté la contenció en tots els fronts, augmentaran les opcions d'acord definitiu, si continuen els atacs al Líban l'Iran podria aixecar-se de la taula; si Ormuz torna a tensar-se el factor energètic accelerarà la pressió internacional per