Els termes Orient Pròxim i Orient Mitjà no van sorgir ni remotament de manera orgànica dins de les regions que descriuen, sinó que van ser construccions europees dissenyades per classificar territoris estratègics segons la seva proximitat geogràfica a Europa.
Davant la guerra de l'Iran, Israel i els Estats Units, ambdós conceptes han ocupat les portades de pràcticament tots els mitjans de comunicació nacionals, generant un interrogant en l'opinió pública: A quins països es refereix cada denominació?
El terme Orient Pròxim sorgeix com una categoria geogràfica i lingüística vinculada a la proximitat de la regió a Europa. Tradicionalment, agrupa els països situats a l'est del Mediterrani i propers al continent europeu, incloent-hi:
- Turquia
- Síria
- Líban
- Israel
- Palestina
- Jordània
- Iraq
- Iran
- Kuwait
- Bahrain
- Qatar
- Aràbia Saudita
- Iemen
- Oman
- Emirats Àrabs Units
- Egipte
Per la seva banda, Orient Mitjà amplia l'abast, incloent aquests mateixos països però també altres territoris estratègics com l'Afganistan, el Pakistan o fins i tot l'Índia, en funció d'interessos polítics, militars i econòmics.
Però la diferenciació no és arbitrària, sinó que requereix un repàs de la història recent per comprendre ambdós conceptes.
Alfred Mahan i la construcció geopolítica de l'Orient
La distinció, gairebé exclusiva del castellà, reflecteix la manera com Occident ha concebut aquestes regions. En anglès, Middle East aglutina ambdós conceptes; en francès existeix Moyen-Orient, mentre que Proche-Orient es refereix més a l'espai proper al Mediterrani. L'elecció del terme no és neutral: respon a perspectives estratègiques i al moment històric en què es va popularitzar cada denominació.
L'historiador i estrateg estatunidenc Alfred Mahan, a principis del segle XX, va encunyar el concepte de Middle East per designar l'àrea situada a l'est de l'Imperi Otomà i a l'oest de l'Índia, abastant el golf Pèrsic, l'Iran, l'Afganistan i el Pakistan. La seva definició pretenia ordenar la regió segons la seva rellevància per a la política internacional i la seguretat marítima, connectant la geografia amb interessos estratègics.
Després de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units va començar a popularitzar Middle East per referir-se al que històricament es coneixia com Near East o Orient Pròxim, adaptant la noció al context de la Guerra Freda i la geopolítica energètica.
Amb el temps, es va encunyar també la idea de Gran Orient Pròxim, que incloïa territoris del nord d'Àfrica i altres països estratègics en la lluita contra el terrorisme, especialment després dels atemptats de l'11 de setembre de 2001. Aquest concepte ampliat, tot i que menys popular que l'acrònim MENA (Middle East and North Africa), reflecteix la constant adaptació dels noms a interessos geopolítics i estratègics.
Diversitat i complexitat de la regió
Lluny de ser homogènia, la regió engloba una diversitat ètnica, lingüística i religiosa enorme. Tot i que se l'associa al món àrab i a l'islam, a l'Orient Pròxim també hi conviuen turcs, kurds, perses, hebreus israelians, cristians i minories d'altres religions.
Dins de l'islam coexisteixen corrents sunnites i xiïtes, mentre que Israel és un Estat de majoria jueva. Aquesta pluralitat demostra que les etiquetes geogràfiques no sempre reflecteixen la complexitat social, cultural i política dels territoris que designen.
A més, la regió té un pes estratègic descomunal. La guerra a l'Iran i la inestabilitat al Golf Pèrsic impacten directament en els mercats globals de petroli i gas, elevant els preus i afectant economies dependents d'aquests recursos, com la Unió Europea.
Entendre què s'inclou sota la noció d'Orient Mitjà permet contextualitzar aquestes crisis, mentre que la referència al Pròxim Orient ressalta la proximitat històrica i cultural al Mediterrani.
Noms que reflecteixen història i poder
En última instància, la diferència entre Orient Mitjà i Orient Pròxim no és un joc de paraules: és una finestra a com Occident ha interpretat, cartografiat i gestionat la regió al llarg del temps.
Mentre Orient Pròxim conserva un sentit històric i acadèmic, Orient Mitjà domina les anàlisis polítiques i estratègiques contemporànies. Comprendre aquesta distinció permet llegir amb claredat els conflictes actuals, la política energètica, la diplomàcia internacional i les implicacions de guerres com la de l'Iran, recordant que els noms que fem servir per a regions reflecteixen història, estratègia i poder.