Les pensions tornen a marcar sostre a Espanya. La Seguretat Social va abonar al març 10.463.537 pensions a prop de 9,5 milions de persones i va elevar la nòmina mensual fins als 14.307,7 milions d'euros. És un 6% més que fa un any, un salt que mostra fins a quin punt el sistema segueix tensionat per una barreja molt coneguda: cada vegada hi ha més pensionistes, les carreres de cotització dels nous jubilats són en general millors i, a més, les prestacions s'han revaloritzat enguany.
La xifra té un pes simbòlic i un altre de molt pràctic. El simbòlic és obvi: mai abans el sistema havia dedicat tants diners al pagament mensual de les pensions contributives. El pràctic és encara més clar: la despesa creix a un ritme que ja no pot entendre's només com una anomalia puntual, sinó com la nova normalitat d'una societat més envellida i amb jubilacions de major quantia mitjana.
La pensió mitjana de jubilació s'acosta a una barrera psicològica
Dins d'aquesta foto general hi ha una dada que explica per què el tema interessa tant a milions de lectors: la pensió mitjana de jubilació s'ha situat en 1.568,5 euros mensuals, un 4,4% més que al març de 2025. La pensió mitjana del sistema, que inclou també viduïtat, incapacitat permanent, orfandat i prestacions a favor de familiars, ja arriba als 1.367,4 euros mensuals.
La barrera dels 1.600 euros encara no s'ha creuat de manera oficial en la mitjana de jubilació, però ja és a la vista. La resposta, és clar, no és única. Però la tendència sí que ho és: les noves altes són més elevades que les antigues, i això empeny la mitjana cap amunt mes rere mes. La quantia mensual mitjana de les noves altes de jubilació es va situar en 1.726,3 euros, per sobre de la pensió mitjana ja en vigor.
El gran motor de la despesa continua sent la jubilació
Tres de cada quatre euros de la nòmina contributiva es destinen a pensions de jubilació. En concret, 10.474,4 milions d'euros, el 73,2% del total. Molt per darrere queden les pensions de viduïtat, amb 2.280,4 milions; les d'incapacitat permanent, amb 1.329,8 milions; les d'orfandat, amb 184,7 milions; i les prestacions en favor de familiars, amb 38,3 milions.
Aquest repartiment diu molt sobre el cor del sistema. Quan es parla de “despesa en pensions” gairebé sempre s'està parlant, sobretot, de jubilació. I per això cada petit moviment en edat de jubilació, quantia mitjana o nombre de nous pensionistes té un impacte directe sobre els comptes de l'Estat.
Més pensionistes, millors carreres i pujada per IPC
Hi ha tres raons de fons darrere del rècord. La primera és demogràfica: el nombre de jubilats continua creixent i només les pensions de jubilació sumen ja 6,7 milions. La segona és estructural: les noves generacions que accedeixen a la jubilació arriben amb bases de cotització i carreres laborals que empenyen la quantia mitjana a l'alça.
La tercera és normativa: el 2026 les pensions contributives i de classes passives s'han revaloritzat un 2,7% i les mínimes i no contributives han pujat més, en alguns casos per sobre del 7% i de l'11%.
Tot això explica per què la despesa no deixa de créixer. I també per què el debat sobre la sostenibilitat del sistema ja no gira només entorn de si les pensions pugen o no pugen, sinó a com es finança una factura que cada any és més alta.
La dada que ve darrere de la dada
La notícia no és només que les pensions baten un rècord. La notícia de veritat és que el sistema ha entrat en una fase en què trencar rècords s'ha tornat gairebé rutinari.
Això té una lectura positiva per als pensionistes, que mantenen poder adquisitiu i veuen com el sistema sosté millor les prestacions més baixes. Però també té una lectura política i fiscal molt seriosa: cada dècima d'augment en la pensió mitjana i cada nova alta de jubilació empenyen la factura estructural de l'Estat.