CNI i Ceuta: la "voladura controlada" amb la qual Sánchez assenyala a Intel·ligència

A Espanya, la desclassificació de documents oficials (per exemple, els considerats secrets o reservats per motius de seguretat de l'Estat) és, en essència, una competència del Poder Executiu, mentre que les Corts Generals actuen com a òrgan de control i impuls polític. El Parlament no “obre una clau jurídica” que desclassifiqui directament, però sí que pot pressionar, ordenar el debat i articular peticions formals molt rellevants.

1. Marc general: qui classifica i qui desclassifica

La classificació de documents com a reservats o secrets es realitza per decisions del Govern o altres òrgans administratius competents, normalment en matèries de:

• Defensa i seguretat nacional.
• Intel·ligència i contraintel·ligència.
• Relacions exteriors sensibles.

De forma coherent amb aquest esquema, la desclassificació és també, jurídicament, una decisió de l’Executiu. El Parlament no substitueix el Govern en aquesta potestat; el que fa és:

• Controlar políticament l’ús de la classificació.
• Instar formalment el Govern a desclassificar o, almenys, a facilitar l’accés.
• Crear espais d’informació reservada per als diputats o senadors.

2. Òrgans parlamentaris que intervenen

En termes pràctics, la iniciativa per demanar una desclassificació o per revisar documents classificats pot provenir de:

• Ple del Congrés o del Senat, a través de mocions o proposicions no de llei que insten el Govern a desclassificar.
• Comissions ordinàries o específiques (per exemple, de Defensa, Interior, Exteriors o d’investigació parlamentària) que acorden sol·licitar documentació classificada.
• Grups parlamentaris o un nombre mínim de diputats/senadors, que poden registrar iniciatives perquè es debatin i votin aquestes peticions.

En paral·lel, a cada Cambra existeix una comissió o mecanisme específic per a l’accés d’un nombre reduït de parlamentaris a determinada informació reservada, amb regles pròpies de confidencialitat.

3. Tipus d’iniciatives que es poden plantejar

El Parlament utilitza instruments d’impuls i control que, encara que no siguin normes amb força de llei, tenen un clar efecte polític. Entre ells destaquen:

• Proposicions no de llei (PNL) en Ple o en comissió: segons la informació de procediment general, les PNL són iniciatives que es debaten i voten, però no creen ni modifiquen lleis; la seva finalitat és “instar el Govern” a adoptar una conducta concreta, com podria ser desclassificar determinats documents o revisar la seva classificació.
• Mocions conseqüència d’interpel·lacions al Govern, en les quals es fixa una posició política de la Cambra sobre la conveniència de desclassificar o facilitar informació.
• Sol·licituds de documentació des de comissions o des de la Mesa de la Cambra, dirigides al Govern o a organismes de l’Administració.
• Comissions d’investigació, que poden requerir documentació, també classificada, i plantejar al Govern la desclassificació o l’accés restringit a la mateixa.
• Compareixences de membres del Govern o d’alts càrrecs, on s’exigeix explicació sobre per què es manté la classificació i es sol·licita la seva revisió.

4. Com s’articula la petició formal al Govern

El canal típic és el següent:

• Un grup parlamentari registra una PNL, moció o sol·licitud de documentació.
• La Mesa admet a tràmit i remet la iniciativa a l’òrgan competent (Ple o comissió).
• Es debateix i es vota el text, que sol contenir una fórmula explícita del tipus “instar el Govern a desclassificar…” o “sol·licitar al Govern l’enviament de…”.
• Si s’aprova, la Presidència de la Cambra trasllada l’acord al Govern.

A partir d’aquí, correspon a l’Executiu decidir si accedeix a la petició, desclassificant total o parcialment, o si manté la classificació.

5. Límits materials: seguretat, defensa i exteriors

Fins i tot quan el Parlament demana la desclassificació, existeixen límits materials molt clars:

• Seguretat i defensa: risc per a operacions militars, intel·ligència o forces de seguretat.
• Relacions exteriors: impacte en la confiança d’altres Estats o organitzacions internacionals.
• Protecció de fonts i persones: quan la revelació posi en perill vides, integritat física o drets fonamentals.

Aquests límits condicionen tant la decisió del Govern com, en ocasions, la forma d’accés: es pot permetre que un nombre restringit de diputats o senadors consulti el material en sessió secreta, sense divulgació pública.

6. Què passa si el Govern es nega a desclassificar?

Atès que les PNL i mocions no tenen força jurídica obligatòria, el Govern pot no seguir el mandat polític del Parlament. En aquest cas, les Cambres disposen de mecanismes de pressió política:

• Reiterar la petició mitjançant noves iniciatives.
• Incrementar el control a través de preguntes orals i escrites, interpel·lacions i noves compareixences.
• Orientar els treballs de comissions d’investigació per deixar constància pública de la negativa.
• En darrer terme, elevar el conflicte al terreny de la responsabilitat política del Govern davant la majoria parlamentària.

En suma, el procés parlamentari a Espanya s’articula al voltant d’instruments d’impuls i control que permeten a Congrés i Senat exigir explicacions i demanar formalment la desclassificació, però la decisió jurídica final continua residint en l’Executiu, amb marges amplis quan invoca seguretat nacional, defensa o relacions exteriors.

En la gestió de crisis migratòries a Espanya, el president del Govern no actua com a “gestor operatiu” directe, sinó com a màxima autoritat política i de coordinació de l’Executiu. Les seves competències deriven de la Constitució, de la Llei 50/1997 del Govern, de la Llei 36/2015 de Seguretat Nacional, de la Llei Orgànica 4/1981 d’estats d’alarma, excepció i setge i de la normativa d’estrangeria i asil.

1. Direcció de la política interior, exterior i d’immigració

La Constitució i la Llei 50/1997 configuren el Govern com a suprem òrgan de direcció de la política interior i exterior, i la pròpia Llei del Govern subratlla el “principi de direcció presidencial”: el president fixa les grans directrius que han de seguir el conjunt del Govern i cada departament ministerial.

En matèria migratòria, la Llei Orgànica 4/2000 sobre drets i llibertats dels estrangers estableix que correspon al Govern la definició, planificació, regulació i desenvolupament de la política d’immigració, en coordinació amb la UE i amb els països d’origen i trànsit. En una crisi migratòria, el president:

• Marca la orientació política general (èmfasi en control de fronteres, acollida, redistribució territorial, cooperació amb tercers països, etc.).
• Arbitra les tensions entre interessos i competències dels diferents ministeris (Interior, Inclusió i Migracions, Afers Exteriors, Defensa, Transports…).
• Decideix la línia política que Espanya defensarà davant la Unió Europea i en les relacions bilaterals.

2. Coordinació del Govern i organització de la resposta

Segons la Llei 50/1997, el president té una posició de supremacia sobre la resta de membres del Govern. Entre les seves facultats, rellevants en una crisi migratòria, destaquen:

• Proposar la creació de Comissions Delegades del Govern o grups de coordinació interministerial específics per gestionar la crisi.
• Decidir l’estructura i repartiment de competències entre ministeris, nomenar i cessar ministres i alts càrrecs clau per a la gestió.
• Dirigir les sessions del Consell de Ministres, on s’aproven reials decrets, reials decrets-llei, acords i plans que articulen la resposta a la crisi.

L’execució material (dispositius policials, gestió de centres d’acollida, tramitació d’expedients d’asil, etc.) correspon als ministeris, però sempre sota les directrius polítiques del president.

3. Seguretat Nacional i gestió de crisis

La Llei 36/2015 de Seguretat Nacional és clau per a situacions complexes, com les grans arribades de persones que puguin afectar la seguretat, serveis essencials o la cohesió social.

• La Política de Seguretat Nacional es concep com una política pública que es desenvolupa sota la direcció del president del Govern i la responsabilitat del Govern.
• La seguretat nacional s’organitza mitjançant un Sistema de Seguretat Nacional, liderat també pel president, que integra totes les Administracions.
• La llei preveu un marc específic de gestió de crisis, en què el president pot activar mecanismes de coordinació reforçada, convocar el Consell de Seguretat Nacional i articular la resposta conjunta de l’Estat, comunitats autònomes i sector privat quan la situació ho requereixi.

En aquest marc, el president no assumeix funcions policials o administratives concretes, però decideix si una crisi migratòria es tracta com a qüestió ordinària de política migratòria o com a situació que compromet la seguretat nacional, cosa que dispara nivells superiors de coordinació i recursos.

4. Estats excepcionals i poders reforçats

La Llei Orgànica 4/1981 permet declarar l’estat d’alarma quan es produeixin, entre altres, “paralització de serveis públics essencials” o “situacions de desabastiment de productes de primera necessitat”, supòsits en què una crisi migratòria massiva podria incidir indirectament.

• L’estat d’alarma es declara mitjançant reial decret acordat en Consell de Ministres, presidit pel president del Govern.
• Els estats d’excepció i setge requereixen autorització prèvia del Congrés, a instància del Govern; el president impulsa i defensa aquesta sol·licitud.
• Un cop declarat un estat excepcional, el Govern (sota lideratge del president) pot acordar mesures extraordinàries de limitació de moviments, requises, intervenció de serveis o mobilització de recursos, sempre amb control parlamentari i judicial.

5. Relacions exteriors i comandament sobre forces de seguretat

En la pràctica, les crisis migratòries solen tenir una forta dimensió exterior i de control de fronteres:

• Com a director de la política exterior, el president lidera les posicions d’Espanya al Consell Europeu i a les cimeres amb altres Estats, impulsant acords sobre readmissió, control de rutes i cooperació al desenvolupament.
• En matèria de seguretat, el desplegament concret de Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat i, si escau, de les Forces Armades en tasques de vigilància o suport logístic es decideix formalment pels ministeris competents, però sempre dins de les línies d’actuació fixades pel president i, quan s’activa el sistema de seguretat nacional, sota la seva direcció política directa.

En síntesi, la llei espanyola atribueix al president del Govern un paper de direcció política, coordinació interministerial i lideratge en seguretat nacional. La gestió operativa i administrativa d’una crisi migratòria recau en el Govern en el seu conjunt i en els ministeris sectorials, però sempre sota les directrius i la capacitat d’impuls del president.

Les últimes eleccions a l’Assemblea de la Ciutat Autònoma de Ceuta es van celebrar el 28 de maig de 2023, coincidint amb les eleccions locals a tota Espanya. D’elles va sortir una Assemblea de 25 escons, amb victòria clara del Partit Popular (PP) però sense majoria absoluta. A partir d’aquests comicis es configura el parlament ceutí actual.

Resultats de les últimes eleccions (28M 2023)

Segons les dades oficials de la Junta Electoral Central publicades al BOE i recollides, entre altres, per Demócrata, el repartiment de vots a la Ciutat Autònoma de Ceuta va ser el següent:

• Partit Popular (PP): 11.738 vots, al voltant del 34,4% dels sufragis. Va obtenir 9 escons, sent la llista més votada però sense assolir la majoria absoluta (situada en 13 de 25).
• Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE): 7.158 vots, aproximadament el 21,0% del total. Va aconseguir 6 escons, configurant-se com la principal força de l’oposició estatal a l’Assemblea.
• Vox: 7.050 vots, al voltant del 20,6% dels vots. Va aconseguir 5 escons, convertint-se en tercera força en representació però molt propera al PSOE en vot.
• Moviment per la Dignitat i la Ciutadania (MDyC): 3.839 vots, prop del 11,2%. Va obtenir 3 escons.
• Ceuta Ja!: 3.428 vots, al voltant del 10,0%. Va assolir 2 escons.

L’Assemblea de Ceuta té un total de 25 escons i una barrera electoral del 5% per accedir al repartiment d’actes, de manera que només aquestes cinc formacions van superar el llindar i estan representades a la legislatura actual.

Composició actual de l’Assemblea de Ceuta

Partint d’aquests resultats, la composició política de l’Assemblea de Ceuta a la legislatura 2023‑2027 és:

• PP: 9 diputats.
• PSOE: 6 diputats.
• Vox: 5 diputats.
• MDyC: 3 diputats.
• Ceuta Ja!: 2 diputats.

Cap partit disposa per si sol de la majoria absoluta (13 escons), de manera que el PP, malgrat ser la força clarament hegemònica, governa en minoria i necessita suports puntuals d’altres formacions per aprovar els principals acords, pressupostos i decisions estratègiques de la ciutat.

La Presidència de la Ciutat i de l’Assemblea l’ostenta Juan Jesús Vivas Lara (PP), figura central de la política ceutí des de fa diverses legislatures. Distintes notes institucionals i del Senat destaquen que, a l’actual legislatura, Vivas presideix tant el Govern de la Ciutat Autònoma com la pròpia Assemblea, cosa que reforça el pes institucional del PP en el sistema polític local.

Estructura institucional bàsica

L’Assemblea de Ceuta és un parlament unicameral que compleix una doble funció:

• Actua com a cambra legislativa i de control del Govern de la Ciutat Autònoma, amb competències similars a les d’un parlament autonòmic en els àmbits que l’ordenament atribueix a Ceuta.
• Els seus membres trien el President de la Ciutat, que exerceix alhora funcions de cap de l’executiu local i màxima autoritat política de la ciutat autònoma.

La correlació de forces sortida del 28M 2023 configura, per tant, un escenari en què:

• El PP concentra el major nombre d’escons i lidera el Govern de Ceuta.
• El PSOE manté un pes rellevant però clarament per darrere del PP.
• Vox, MDyC i Ceuta Ja! completen l’arc parlamentari, aportant una pluralitat de sensibilitats ideològiques (dreta nacional, formacions localistes i de base ciutadana) que condicionen les majories necessàries a cada votació.

En conjunt, les eleccions de 2023 consoliden un model de parlament fragmentat, però amb un clar predomini del PP de Juan Jesús Vivas, cosa que li ha permès continuar al capdavant de les institucions ceutíes durant aquesta legislatura.