Examen del Congrés a la nova cúpula de la CNMC: Qui són, quants vots necessiten i què votarà la Comissió

La renovació del Consell de la CNMC és un procediment mixt: el Govern proposa i nomena per Reial Decret, però el Congrés té un poder de veto limitat en el temps sobre cada persona candidata. La Llei 3/2013 fixa amb força detall la composició, durada del mandat i el paper del Congrés, però pràcticament no estableix terminis perquè el Govern iniciï la renovació ni per a les fases internes a les Corts, excepte el termini d’un mes per vetar. No intervé el Senat en el nomenament individual dels consellers, i si el Congrés guarda silenci, la llei preveu que el nomenament quedi tàcitament acceptat.

Marc legal bàsic

El règim del Consell de la CNMC està a la Llei 3/2013 de creació de la CNMC, parcialment modificada per la Llei 13/2022 General de Comunicació Audiovisual, i desenvolupat pel Reial Decret 657/2013 (Estatut Orgànic de la CNMC). Pel que fa al funcionament del Govern, és de referència la Llei 50/1997 del Govern. Les regles internes del Congrés estan al Reglament aprovat per Resolució de 24 de febrer de 1982, reformada en diverses ocasions, inclosa la reforma de 2025 (reforma del Reglament del Congrés i reforma addicional). Pel Senat només hi ha mencions generals a les seves reformes reglamentàries, com les de 2017 i 2023 (reforma 2008, RD 945/2017, reforma 2023, reforma 2025), però cap atribueix un paper específic al Senat en aquests nomenaments.

Composició, mandat i règim de renovació

Segons la Llei 3/2013, el Consell és l’òrgan col·legiat de decisió de la CNMC, compost per deu membres: un President, un Vicepresident i vuit consellers. Tots són alts càrrecs, amb dedicació exclusiva, sotmesos al règim d’incompatibilitats de la Llei 5/2006 (citada en el propi text de la Llei 3/2013).

La llei estableix expressament que:

• Mandat: sis anys, sense possibilitat de reelecció.
• Renovació: parcial cada dos anys, “de manera que cap membre del Consell romangui en el seu càrrec per un temps superior a sis anys”.

Tanmateix, no es fixa un termini concret perquè el Govern iniciï el procediment de renovació quan expira un mandat, ni conseqüències jurídiques específiques si es retarda. A la pràctica, els consellers continuen en funcions fins que es nomeni substitut, però això no està detallat en els fragments de llei disponibles. No es disposa de més informació a les fonts consultades sobre sancions o límits al retard.

Fase governamental prèvia

El procediment arrenca sempre a l’Executiu:

• El Ministre competent (actualment Economia) proposa les persones candidates, de “reconegut prestigi i competència professional en l’àmbit d’actuació de la Comissió”.
• El Consell de Ministres aprova la proposta i acorda remetre-la al Congrés per a la preceptiva compareixença i eventual veto.

Ni la Llei 3/2013 ni la Llei 50/1997 fixen un termini objectiu perquè el Govern enviï les propostes un cop es produeixi la vacant; és una decisió política.

Fase parlamentària al Congrés

La Llei 3/2013 descriu amb precisió el “filtre” parlamentari:

• La persona proposada ha de realitzar una compareixença davant la comissió competent del Congrés (normalment la d’Afers Econòmics o similar). El detall del format (torns, preguntes, etc.) ve del Reglament del Congrés, però en els extractes consultats no apareixen articles específics per a la CNMC.
• Després de la compareixença, el Congrés pot vetar el nomenament “per acord adoptat per majoria absoluta” de la comissió competent.
• La llei estableix un termini màxim d’un mes natural des de la recepció de la comunicació del Govern perquè el Congrés exerceixi aquest veto.
• Si transcorre aquest mes “sense manifestació expressa del Congrés, s’entendran acceptats els corresponents nomenaments”. És a dir, el silenci equival a acceptació.

Aquest és l’únic termini explícit a la norma per a la fase parlamentària. No es preveuen conseqüències addicionals si la comissió no convoca la compareixença o no vota: regeix el silenci positiu.

Nomenament pel Govern i presa de possessió

Un cop superat el control del Congrés (sense veto exprés en el termini d’un mes), el Govern procedeix al nomenament mitjançant Reial Decret, publicat al BOE, en aplicació de la Llei 3/2013 i de la Llei del Govern. La Llei 3/2013 indica també que el President de la CNMC ha d’informar el Ministeri d’adscripció de les vacants que es produeixin, però sense termini tasat en el text disponible.

La presa de possessió i l’inici efectiu del mandat es regulen a l’Estatut Orgànic aprovat pel Reial Decret 657/2013, però en els fragments manejats no apareixen terminis concrets entre publicació al BOE i possessió; es remet al funcionament intern de l’organisme.

Control parlamentari posterior

A més del filtre de nomenament, la Llei 3/2013 dedica un capítol a “Transparència i responsabilitat”, on explicita que la CNMC està sotmesa a control parlamentari, principalment a través de les compareixences periòdiques del seu President davant el Congrés, “com a mínim amb periodicitat anual”. Aquestes compareixences permeten als grups supervisar el funcionament del Consell i, políticament, pressionar per renovacions quan hi hagi mandats vençuts.

La Comissió d’Economia del Congrés (actualment denominada Comissió d’Economia, Comerç i Transformació Digital) exerceix, en matèria de supervisió d’òrgans reguladors, les mateixes competències generals que el Reglament del Congrés atribueix a totes les Comissions permanents legislatives, aplicades a l’àmbit econòmic i financer. No té un “poder jeràrquic” sobre els reguladors, però sí rellevants facultats legislatives i de control polític: tramita lleis que defineixen el seu estatut, exigeix informació, organitza compareixences i canalitza el debat parlamentari sobre la seva actuació. La relació amb el Ple és de col·laboració i repartiment de funcions, i els seus controls estan acotats per l’autonomia i independència que reconeixen les lleis a cada regulador.

Marc reglamentari general de la Comissió d’Economia

El Reglament del Congrés dels Diputats, publicat per Resolució de 24 de febrer de 1982 i successivament reformat, és la norma bàsica que defineix el règim de les Comissions (reglament al BOE; text consolidat a la web del Congrés: Reglament del Congrés).

En aquest Reglament:

• L’article 46 (segons redacció consolidada) enumera les Comissions Permanents Legislatives i inclou expressament la Comissió d’Economia, Comerç i Transformació Digital entre elles.
• Els articles 40 a 45 (Capítol tercer, “De les Comissions”) estableixen el règim comú de totes les comissions: composició, funcionament, competències i relacions amb el Govern i altres òrgans de la Cambra.

Tipus de competències rellevants per a la supervisió de reguladors

1. Competències legislatives

Conforme a l’article 43 del Reglament, “les Comissions coneixeran dels projectes, proposicions o assumptes que els encomani, d’acord amb la seva respectiva competència, la Mesa del Congrés”. Això significa que la Comissió d’Economia:

• És l’encarregada ordinària de tramitar projectes i proposicions de llei que afectin òrgans reguladors econòmics (Banc d’Espanya, CNMC, CNMV, etc.).
• Pot arribar a exercir competència legislativa plena quan el Ple delega a les Comissions, d’acord amb l’article 148 del Reglament, debatent i aprovant el text definitiu que després s’eleva al Senat.

A través d’aquesta funció, la Comissió no “supervisa” executivament el regulador, però sí defineix i modifica el seu marc normatiu, el seu estatut d’independència i les seves obligacions de rendició de comptes.

2. Competències de control i informació

El nucli de la funció de supervisió política es concreta a l’article 44 del Reglament, aplicable a qualsevol Comissió permanent:

• Pot recollir, “per conducte de la Presidència del Congrés”, la informació i documentació que precisi del Govern i de les Administracions Públiques (núm. 1.º).
• Pot sol·licitar la presència de membres del Govern per informar sobre assumptes del seu departament (núm. 2.º), cosa que inclou la política respecte als reguladors.
• Pot requerir la compareixença d’autoritats i personal funcionari competents per raó de la matèria (núm. 3.º) i d’“altres persones competents” (núm. 4.º).

A la pràctica, això habilita la Comissió d’Economia per organitzar compareixences del Governador del Banc d’Espanya, del president de la CNMC o d’altres reguladors, bé directament si són autoritats administratives, bé a través del ministre competent quan així ho exigeixi la llei sectorial.

Relació amb el Ple i amb altres Comissions

El Reglament estableix que la Mesa del Congrés pot demanar que, sobre una qüestió la competència principal de la qual sigui d’una Comissió, “informi prèviament una altra o altres Comissions” (art. 43.2). D’aquesta manera:

• La Comissió d’Economia sol ser la comissió principal en assumptes econòmics i de supervisió financera.
• Pot rebre informes d’altres Comissions (per exemple, Pressupostos, Hisenda o Transició Ecològica, segons el sector regulat).
• El Ple conserva la última paraula política: pot reclamar per a si el debat final, aprovar mocions, resolucions o fins i tot lleis que modifiquin el marc dels reguladors.

Límits i encaix amb la independència dels reguladors

Les lleis sectorials reforcen la idea d’independència funcional combinada amb rendició de comptes parlamentària:

• La Llei 13/1994, d’Autonomia del Banc d’Espanya, estableix una “obligació específica d’informació a les Corts Generals i al Govern en matèria de política monetària”, perquè “tals institucions puguin controlar i debatre regularment la política monetària seguida”, i preveu que l’accés de les Corts a informació subjecta a secret es realitzi “a través del Governador del Banc d’Espanya, d’acord amb el previst en els Reglaments parlamentaris” (Llei 13/1994).
• La Llei 3/2013, de creació de la CNMC, indica en el seu preàmbul que regula “el control que el Congrés i el Senat exerciran sobre la Comissió” i explicita que “el control parlamentari s’efectua a través de les compareixences del President davant el Congrés, que tindran com a mínim una periodicitat anual” (Llei 3/2013).

En tots aquests casos, la Comissió d’Economia actua com a òrgan especialitzat del Congrés que vehicula aquesta rendició de comptes: organitza compareixences, analitza memòries i informes, impulsa iniciatives legislatives i debats. Però:

• No pot donar ordres executives al regulador ni substituir les seves decisions tècniques.
• El seu poder és polític i normatiu: control, crítica, sol·licituds d’informació, impuls de reformes legals o d’iniciatives parlamentàries.
• Els límits vénen marcats per la Constitució, que preveu òrgans independents i regula les relacions Govern‑Corts (Constitució Espanyola), i per les pròpies lleis de cada regulador.

Les últimes eleccions generals al Congrés dels Diputats a Espanya van ser les del 23 de juliol de 2023 (23J). En aquests comicis, el PP va ser la força més votada però sense majoria absoluta, seguit pel PSOE; la resta de partits estatals i nacionalistes van completar un Congrés molt fragmentat. Per als partits que preguntes, el repartiment d’escons va ser: PP 137, PSOE 121, Vox 33, Sumar 31, ERC 7 i Junts 7. No hi ha hagut noves eleccions generals des de llavors, de manera que aquests són els últims resultats electorals vigents.

Resultats del 23J 2023 per partit

Segons els resultats oficials del 23J (recollits, entre altres, per RTVE, la premsa generalista i bases de dades electorals com el Ministeri de l’Interior), la distribució d’escons al Congrés per als partits que indiques va ser la següent:

• Partit Popular (PP): 137 escons. És la primera força de la Cambra, amb una mica més del 33 % del vot, però lluny de la majoria absoluta de 176 diputats. Aquestes dades es reflecteixen en recopilacions com la de RTVE, en l’anàlisi de premsa de El País o en sèries històriques com les de [enllaç].
• Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE): 121 escons. Segona força en vots i escons, amb al voltant del 31,7 % del sufragi. La suma PP–PSOE concentra la major part de l’hemicicle, però cap dels dos arriba per si sol a la majoria absoluta.
• Vox: 33 escons. Es manté com a tercera força del Congrés, amb una mica més del 12 % dels vots. Diverses notícies posteriors, com anàlisis d’enquestes a Demócrata, prenen explícitament aquests 33 diputats com a referència del “resultat 23J”.
• Sumar: 31 escons. La coalició liderada per Yolanda Díaz va entrar al Congrés amb 31 diputats i un 12,3 % del vot. Diverses peces demoscòpiques posteriors de Demócrata comparen la intenció de vot actual amb aquests 31 escons aconseguits al juliol de 2023.
• Esquerra Republicana de Catalunya (ERC): 7 escons. ERC pateix una pèrdua rellevant respecte a 2019 i queda amb set diputats a la Cambra Baixa; aquests “7 vots” d’ERC són citats com a part del bloc d’investidura en anàlisis parlamentàries com aquesta peça de Demócrata.
• Junts per Catalunya (Junts): 7 escons. Junts torna al Congrés amb set diputats, clau en l’aritmètica d’investidura i en la legislatura actual. Aquest mateix article de Demócrata recull Junts com un dels socis necessaris del Govern amb “7” escons, juntament amb ERC, EH Bildu, PNV, BNG, CC i Podemos.

En total, la Cambra compta amb 350 escons i la majoria absoluta es situa en 176 diputats. La suma de PP (137) + Vox (33) arriba a 170 escons, insuficient per investir un president en solitari, mentre que el bloc que va donar suport a la investidura de Pedro Sánchez s’articula al voltant dels 121 diputats del PSOE i els 31 de Sumar, més els d’ERC, Junts i altres partits nacionalistes i regionalistes.

Composició parlamentària i grups

Convé diferenciar entre resultat electoral i composició dels grups parlamentaris. El 23J fixa quants diputats aporta cada sigla al Congrés, però a la XV Legislatura s’han produït moviments interns (com la sortida dels diputats de Podemos del Grup Plurinacional de Sumar cap al Grup Mixt) que afecten la distribució per grups, no al nombre d’escons que va obtenir cada candidatura la nit electoral.

Així, quan es parla de “els diputats que té cada grup parlamentari esmentat” en clau de resultats de les últimes generals, la referència correcta són els escons aconseguits el 23J:

• Grup Popular (PP): 137 escons
• Grup Socialista (PSOE): 121 escons
• Vox: 33 escons (grup propi)
• Sumar: 31 escons (Grup Plurinacional Sumar en la seva configuració sortida de les urnes)
• ERC: 7 escons (Grup Republicà juntament amb altres sigles sobiranistes)
• Junts: 7 escons (grup propi, després de la cessió temporal de diputats del PSOE i Sumar per constituir-lo, com va explicar Demócrata a aquesta peça)

La Junta Electoral Central i el Ministeri de l’Interior recullen aquests resultats als seus portals oficials, accessibles via la Junta Electoral a [enllaç] i la base infoelectoral a [enllaç]. El propi Congrés ofereix informació estructurada sobre els grups i diputats de la XV Legislatura al seu web, incloent dades de grups com PP, PSOE, Vox, Sumar, ERC o Junts, en seccions consultables a través de [enllaç] i relacionats com el repositori de votacions a [enllaç].

Referències addicionals

A més dels recursos oficials esmentats, diversos anàlisis de Demócrata i altres mitjans han anat prenent el repartiment d’escons del 23J com a base per valorar enquestes i l’equilibri de blocs: l’agregador de sondejos de Demócrata a aquesta peça, els estudis sobre el “bloc d’investidura” ja citats, o cròniques parlamentàries com aquest article i treballs de perfil com aquesta fitxa, entre altres. També pots trobar context general sobre els últims cicles electorals al compendi de processos electorals recents a [enllaç], les sèries històriques de [enllaç] i els resums de la Junta Electoral a [enllaç].

Finalment, diverses peces de Demócrata utilitzen aquests 137–121–33–31–7–7 escons com a referència constant per comparar amb la situació demoscòpica de la legislatura, com les enquestes recollides a aquest anàlisi o les comparatives de blocs en altres enquestes publicades pel diari.