El 25 d'abril de 1986, el rei Joan Carles I va sancionar la Llei General de Sanitat. Ara que es compleixen 40 anys d'aquest moment, en declaracions a Demòcrata, la ministra de Sanitat, Mónica García es mostra taxativa: "Hi ha poques lleis la utilitat de les quals pugui mesurar-se amb tanta claredat al llarg del temps. Aquesta és una d'elles".
Aprovada en els últims coletazos de la primera legislatura del govern socialista, la Llei General de Sanitat va introduir la llibertat d'elecció mèdica, va adequar el sistema al mapa autonòmic i va concretar noves formes de finançament. A més, va codificar una nova visió sanitària: el model preventiu cimentat en els centres d'atenció primària, per una banda, i l'assistència especialitzada, per l'altra.
La tramitació parlamentària d'aquesta norma, que celebra el seu 40è aniversari, es va produir de forma paral·lela a altres qüestions de gran calat com la Llei Orgànica del Règim Electoral (LOREG) o als treballs de l'Estatut del Diputat. Malgrat la seva transcendència, cal precisar que, mentre la Llei General de Sanitat afrontava les seves últimes votacions, l'opinió pública hi romania aliena. Era el març de 1986 i la societat espanyola només tenia veu i ulls per al referèndum de l'OTAN.
Notícia destacada
40 anys del referèndum de l'OTAN: entre la temeritat i el respecte a la paraula del candidat González
4 minuts
Salt al futur
Ernest Lluch va ser el ministre del ram a qui li va tocar emprendre la reforma. Espanya feia ja una dècada que havia deixat enrere la dictadura i actualitzar el model sanitari era, a aquelles alçades, la gran assignatura pendent.
"Era imprescindible desenvolupar aquest dret i fer-lo efectiu. Fins aleshores teníem un model fragmentat, basat en l'assegurament, que deixava fora molta gent. La llei permet fer el salt a un sistema nacional de salut: públic, universal i amb l'atenció primària com a columna vertebral", apunta l'actual ministra de Sanitat en recordar l'aprovació d'aquesta fita.
Com el propi Lluch va reconèixer a finals de 1985, s'havien viscut "molts intents" sense èxit. El temor que havia acompanyat els seus antecessors i que ell també tenia era aconseguir aquests canvis sense alterar l'activitat. És a dir, evitant tensions que portessin els treballadors sanitaris a interrompre la seva feina o a anar a la vaga.
Hi ha poques lleis la utilitat de les quals pugui mesurar-se amb tanta claredat al llarg del temps. Aquesta és una d'elles
En el debat de totalitat, Lluch va insistir en la importància que la norma tirés endavant per acabar amb un "marc molt antiquat". El 1986 el nostre país ja estava dins de la Comunitat Econòmica Europea (CEE), però la sanitat seguia regulada per una norma aprovada el 1944. La proposta del Govern socialista apostava per introduir més educació sanitària, incorporar els avenços informàtics del moment, reconèixer la salut laboral i donar-li una volta a la cartera psiquiàtrica per introduir les prestacions de salut mental.
La seva aprovació va suposar la creació de l'Institut de Salut Carlos III i del Sistema Nacional de Salut (SNS). L'SNS va ser una fita fonamental que va universalitzar l'assistència sanitària i va unificar els serveis de salut sota la responsabilitat dels poders públics. Aquest sistema va transformar l'anterior model d'assegurança obligatòria (1963) del franquisme, basat en cotitzacions, cap a un finançat per impostos generals, garantint l'atenció universal i equitativa.
INSTITUT DE SALUT CARLOS III
L'Institut de Salut Carlos III va ser concebut el 1986 com el gran referent estatal en investigació biomèdica i salut pública, encara que el seu desenvolupament es va produir durant la dècada dels noranta. Entre els seus fins destaquen la investigació científica en salut, la vigilància i el control de malalties.
Segons les seves pròpies dades, el 2025 van dedicar 192 milions en ajudes a la R+D+I. Formen part de 27 programes de vigilància microbiològica i participen en vuit infraestructures europees d'investigació. A més, tenen acreditats 36 Instituts d'Investigació Sanitària (IIS).
En l'actualitat, és un dels pilars de la salut pública a Espanya. Per exemple, durant la crisi de la COVID-19, l'Institut va liderar la detecció i confirmació dels primers casos, va coordinar la vigilància epidemiològica a nivell estatal i va proporcionar dades clau per a la presa de decisions.
CCAA de primeres i de segones
Durant els debats, Lluch també va apremiar els grups parlamentaris a tirar endavant la reforma sota la premissa d'adequar la llei al nou mapa. La norma de 1944 responia a una concessió centralitzada de l'Estat que va primar en la dictadura, però que distava molt de l'organització territorial de 1986.
El text que finalment va publicar el BOE establia un sistema a dos nivells en funció del tipus d'autonomia: les que tenien competències en matèria de Seguretat Social (com Catalunya o el País Basc) van passar a tenir una xarxa única i integrada, i les que mancaven d'aquestes competències, van haver de "conformar-se" amb una coordinació entre els recursos sanitaris propis i els de l'Institut Nacional de la Salut (INSALUD).
El Grup Socialista comptava amb una majoria més que absoluta per aprovar la norma sense sobresalts, encara així, des de l'Executiu es va tendir el braç a l'oposició. Aliança Popular (AP) va criticar tant la forma, "via llei ordinària, quan conté preceptes de llei orgànica", com el fons. Per als de Manuel Fraga, la descentralització suposava un problema que minvaria la qualitat dels serveis. Tampoc veien lògic que es liberalitzés l'elecció mèdica per al servei, però no en relació al professional. Els populares van acabar decantant-se pel no.
40 anys després, la ministra de Sanitat insisteix en Demòcrata en la necessitat d'"empènyer aquest llegat i respectar-ne els principis: que el seu accés estigui garantit per a tots i totes, com hem fet recuperant la universalitat, i que el sistema estigui blindat enfront del negoci. Perquè quan el lucre entra per la porta, la salut surt per la finestra i acaba allunyant la nostra sanitat d'allò per al que va ser creada".