En directe, el Congrés vota la llei per concedir la nacionalitat als sahrauís

La proposició de llei per concedir la nacionalitat espanyola a les persones sahrauís nascudes sota l'administració espanyola es troba actualment al Congrés dels Diputats, en fase de Ple pendent de debat i votació final de l'informe de la Comissió de Justícia. Encara no ha passat al Senat. Per tant, no està aprovada definitivament i manté diversos tràmits pendents abans de convertir-se en llei.

1. Identificació de la iniciativa i antecedents

La iniciativa a la qual et refereixes és la Proposició de Llei sobre concessió de nacionalitat espanyola a les i els sahrauís nascuts sota l'administració espanyola, del Grup Parlamentari Plurinacional SUMAR, amb número d'expedient 122/000072 al Congrés.

En aquesta mateixa legislatura hi va haver una versió anterior de la proposició, amb expedient 122/000023, també de SUMAR, que va ser retirada al març de 2024, per la qual cosa aquest primer intent està conclòs i la tramitació viva és la de la nova proposició (122/000072).

2. Fases ja superades al Congrés

Segons l'estat de tramitació oficial al Congrés i les notes de premsa institucionals i de premsa especialitzada:

• Publicació i admissió a tràmit: el text es va publicar al Butlletí de les Corts Generals el 22 de març de 2024 i va ser admès a tràmit, amb trasllat al Govern per a informe.
• Prendre en consideració en Ple: el 25 de febrer de 2025 el Ple del Congrés va prendre en consideració la proposició de llei. La votació va ser de 195 sí, 116 no i 33 abstencions, la qual cosa va permetre que continués la seva tramitació.
• Termini d'esmenes: es va obrir i ampliar en diverses ocasions el termini de presentació d'esmenes a l'articulat durant 2025. El període d'esmenes es va tancar el 4 de juny de 2025 i el 12 de juny es van publicar les esmenes a l'articulat.
• Avocació a Ple: l' 11 de desembre de 2025 el Ple va acordar per 347 vots a favor i cap en contra que la votació final del text no es resolgués en comissió amb competència legislativa plena, sinó que fos debatuda i votada al Ple del Congrés. Aquest acord es va publicar el 18 de desembre de 2025.
• Ponència: el 2026 es va constituir la ponència designada per la Comissió de Justícia, que va elaborar un informe incorporant diverses esmenes transaccionals pactades entre SUMAR, PSOE i altres grups.
• Procediment d'urgència: el 17 de juliol de 2026 es va acordar tramitar la proposició per procediment d'urgència, escurçant els terminis.
• Informe de ponència i dictamen de comissió: aquest mateix 17 de juliol es va publicar l'informe de la ponència i, després d'un debat el 23 de juliol a la Comissió de Justícia, el dictamen de la comissió es va aprovar i va ser publicat el 7 d'agost de 2026.

Les notes de premsa del Congrés i de Demòcrata assenyalen que la Comissió de Justícia ha aprovat el dictamen i que, en coherència amb l'avocació, el text ha de debatre's i votar-se ara en Ple abans de remetre'l al Senat.

3. Fase actual

Amb aquesta informació oficial, a data de 10 de setembre de 2026, la proposició de llei:

• Ha superat la presa en consideració, el termini d'esmenes, la ponència i el dictamen de la Comissió de Justícia.
• Està en tramitació al Congrés, amb el dictamen ja aprovat i publicat, i amb la iniciativa pendent d'inclusió en l'ordre del dia del Ple per al seu debat i votació final.
• No ha estat encara remesa al Senat, ja que aquest enviament només es produeix un cop aprovat el text pel Ple del Congrés.

4. Tràmits pendents fins a l'aprovació definitiva

D'acord amb el procediment legislatiu ordinari aplicable a una proposició de llei d'iniciativa parlamentària, i a la vista del punt exacte en què es troba, els passos pendents són:

• Ple del Congrés: debat de les esmenes que els grups mantinguin vives per al Ple i votació final del conjunt del text. Si el Ple l'aprova, la proposició es converteix en “proposició de llei remesa pel Congrés”.
• Remissió al Senat: un cop aprovada al Congrés, el text s'envia al Senat, on s'obre un nou termini d'esmenes i la iniciativa passa per comissió i Ple de la Cambra Alta. El Senat pot:
  • Aprovar el text sense canvis (en aquest cas quedaria ja definitivament aprovat).
  • Aprovar-lo amb esmenes (el text tornaria al Congrés perquè aquest decideixi si accepta o rebutja cada esmena).
  • Aprovar un veto. En aquest cas, el Congrés podria aixecar-lo amb majoria absoluta en una primera votació, o per majoria simple transcorreguts dos mesos.
• Segona lectura al Congrés (si procedeix): si el Senat introdueix esmenes o aprova un veto, el Congrés ha de pronunciar-se en darrer terme.
• Sanció, promulgació i publicació: un cop superat el tràmit en ambdues Càmeres, la llei passarà a sanció i promulgació pel Rei i es publicarà al Butlletí Oficial de l'Estat. Entrarà en vigor en la data que fixi la seva disposició final (el text pactat preveu una entrada en vigor diferida després d'un període de mesos des de la publicació).

En síntesi, la proposició està molt avançada al Congrés —amb dictamen aprovat—, però encara necessita la votació final del Ple, tota la tramitació al Senat i la fase de sanció i publicació abans de convertir-se en llei vigent.

El Consell General del Poder Judicial (CGPJ) és l'òrgan de govern de jutges i magistrats a Espanya. La seva configuració bàsica, competències essencials i el règim general d'elecció dels seus membres es recullen a la Constitució espanyola, principalment a l'article 122, que es completa després mitjançant la Llei Orgànica del Poder Judicial.

Competències i funcions segons la Constitució

La Constitució no enumera de forma exhaustiva totes les funcions del CGPJ, però sí fixa els seus trets essencials i el seu paper en el sistema constitucional:

• Òrgan de govern del Poder Judicial: el CGPJ és l'òrgan que governa jutges i magistrats, diferent del Tribunal Suprem i de la resta d'òrgans jurisdiccionals. Amb això es pretén garantir la independència dels jutges davant dels altres poders de l'Estat, especialment davant del Govern.
• Garantia de la independència judicial: la Constitució atribueix al CGPJ la missió de vetllar per la independència de jutges i tribunals. Això es tradueix, en el seu desenvolupament orgànic, en decisions sobre nomenaments, ascensos, inspecció i règim disciplinari dels membres de la carrera judicial, evitant que aquestes facultats depenguin del poder executiu.
• Regulació per llei orgànica: l'article 122 estableix que una Llei Orgànica determinarà la composició, organització i funcions del CGPJ. És a dir, la Constitució fixa el marc i el principi que existeixi aquest òrgan, però remet a la llei orgànica la concreció funcional (quins nomenaments fa, com inspecciona jutjats, quines sancions pot imposar, etc.).
• Relació amb el Tribunal Suprem: la Constitució situa el CGPJ en connexió amb el Tribunal Suprem, que és l'òrgan jurisdiccional superior en tots els ordres excepte les garanties constitucionals. El president del Tribunal Suprem és, alhora, president del CGPJ, la qual cosa vincula orgànicament el cap del poder judicial amb el seu òrgan de govern.

A partir d'aquest marc, la Llei Orgànica del Poder Judicial atribueix al CGPJ funcions concretes com:

• Nomenar determinats alts càrrecs judicials (per exemple, magistrats del Tribunal Suprem i presidents d'Audiències i Tribunals Superiors).
• Gestionar els destinataris, ascensos i situacions administratives de jutges i magistrats.
• Exercir la potestat disciplinària sobre els integrants de la carrera judicial.
• Inspeccionar jutjats i tribunals i aprovar plans d'actuació i mesures de reforç.
• Informar projectes normatius que afectin l'organització i funcionament de la Justícia.

Tot i que aquestes funcions concretes procedeixen de la Llei Orgànica, deriven directament de la funció constitucional de govern del poder judicial i protecció de la seva independència.

Composició del CGPJ i qui pot ser vocal

La Constitució fixa l'estructura i els requisits bàsics dels membres del CGPJ:

• Nombre de membres: el CGPJ està compost pel president (que és el president del Tribunal Suprem) i per vint vocals.
• Dues grans categories de vocals:
  • Vocals procedents de la carrera judicial: segons la Constitució, dotze dels vocals han de ser jutges i magistrats de totes les categories judicials. És a dir, han de pertànyer a la carrera judicial i poden procedir de diferents nivells (jutjats, audiències, tribunals superiors, Tribunal Suprem).
  • Vocals juristes: els altres vuit vocals han de ser advocats i altres juristes de reconeguda competència, amb més de quinze anys d'exercici efectiu en la seva professió. Poden ser, per exemple, advocats en exercici, catedràtics de Dret o altres professionals jurídics que compleixin aquest requisit de trajectòria.
• Elecció per les Corts Generals: la Constitució disposa que aquests vint vocals siguin elegits per les Corts Generals (Congrés dels Diputats i Senat) en els termes que estableixi la Llei Orgànica. Per als juristes, s'exigeix expressament l'elecció per una majoria qualificada a les Cambres; per als jutges i magistrats, la Constitució remet a la Llei Orgànica el sistema concret de designació.
• Requisit de “juristes de reconeguda competència”: a més de l'exigència de quinze anys d'exercici per als vuit juristes, la Constitució subratlla la idea de “reconeguda competència”, que apunta a un alt nivell de prestigi i solvència professional dins l'àmbit jurídic.

En síntesi, segons la Constitució espanyola el CGPJ és l'òrgan de govern de jutges i magistrats, cridat a garantir la independència judicial, la qual estructura bàsica s'integra per un president i vint vocals: dotze pertanyents a la carrera judicial i vuit juristes de reconegut prestigi amb àmplia experiència professional, tots ells elegits per les Corts Generals en la forma que concreta la Llei Orgànica del Poder Judicial.

A Espanya, el reconeixement d'una professió com a sanitària i els requisits que han de complir els seus professionals s'articulen principalment a través de la Llei 44/2003, de 21 de novembre, d'ordenació de les professions sanitàries, complementada per altres normes (com les que regulen els títols habilitants i el Registre Estatal de Professionals Sanitaris). A partir d'aquesta normativa es poden distingir, d'una banda, els requisits perquè una activitat sigui considerada professió sanitària i, d'altra banda, les condicions perquè cada professional pugui exercir-la legalment.

1. Requisits perquè una activitat sigui reconeguda com a professió sanitària

La Llei 44/2003 defineix les professions sanitàries i fixa els elements mínims que han de concórrer perquè una professió sigui reconeguda com a tal:

• Formació específicament orientada a l'atenció de la salut: són professions sanitàries, titulades i regulades, aquelles la formació pregraduada o especialitzada de les quals està dirigida “específica i fonamentalment” a dotar els interessats de coneixements, habilitats i actituds pròpies de l'atenció de salut. És a dir, el pla d'estudis ha de tenir una finalitat clarament assistencial o de salut pública.
• Títol oficial habilitant: la professió ha d'estar lligada a un títol universitari oficial (grau/llicenciatura o diplomatura) o a un títol oficial de formació professional de la família professional de sanitat. La llei enumera les professions de nivell Llicenciat (Medicina, Farmàcia, Odontologia, Veterinària i els especialistes en Ciències de la Salut) i de nivell Diplomada (Infermeria, Fisioteràpia, Teràpia Ocupacional, Podologia, Òptica-Optometria, Logopèdia, Nutrició Humana i Dietètica), així com els diferents títols de Formació Professional sanitària.
• Professió “titulada i regulada” per norma amb rang de llei: la consideració de professió sanitària ha de fer-se mitjançant llei. La pròpia Llei 44/2003 preveu que, quan sigui necessari per raons d'eficàcia dels serveis sanitaris o de progrés científic i tecnològic, es pugui declarar formalment el caràcter de professió sanitària d'una determinada activitat no prevista inicialment, però sempre a través d'una norma amb rang de llei que la configuri com a “professió sanitària, titulada i regulada”.
• Colegues professionals oficialment reconeguts: les professions sanitàries s'exerceixen a través de corporacions col·legials reconegudes pels poders públics, d'acord amb la normativa de col·legis professionals. L'existència o previsió d'un col·legi professional sanitari és un tret característic d'aquestes professions.
• Determinació de funcions i competències assistencials: la llei perfila les funcions pròpies de cada professió (per exemple, la direcció de cures d'Infermeria, la rehabilitació mitjançant mitjans físics a Fisioteràpia, la prevenció i tractament de problemes bucodentals a Odontologia, etc.). Quan una nova activitat es declari professió sanitària, la norma que ho faci ha d'enunciar igualment les seves funcions específiques dins del marc general de l'atenció de salut.

A més, la normativa preveu l'existència d'un Registre Estatal de Professionals Sanitaris, regulat pel Reial Decret 640/2014, com a instrument de planificació i garantia de drets dels ciutadans, en el qual s'inscriuen les dades bàsiques de qui exerceix professions sanitàries.

2. Requisits legals per a l'exercici professional

Reconeguda una professió com a sanitària, la Llei 44/2003 estableix una sèrie de condicions mínimes que han de complir els professionals per exercir-la legalment, tant en el sector públic com en el privat:

• Posseir el títol oficial o la certificació habilitant: és imprescindible estar en possessió del títol oficial que habiliti expressament per a l'exercici de la professió sanitària corresponent o, si escau, de la certificació específica que pugui expedir el Ministeri de Sanitat quan així es prevegi en la llei.
• Colegació obligatòria quan ho estableixi la llei: l'exercici d'una professió sanitària pot requerir, segons determini una llei estatal, estar col·legiat en el corresponent col·legi professional. Allà on la col·legiació és obligatòria, no és possible exercir legalment sense complir aquest requisit.
• No estar inhabilitat ni suspès: el professional no pot trobar-se inhabilitat o suspès per a l'exercici de la professió per:
  • Sentència judicial ferma.
  • Resolució sancionadora d'un col·legi professional sanitari, quan la col·legiació sigui obligatòria.
  • Resolució administrativa sancionadora ferma que suposi suspensió, inhabilitació o separació del servei en l'àmbit de l'assistència sanitària pública.
• Assegurança o garantia de responsabilitat professional en l'àmbit privat: quan la professió s'exerceix a la sanitat privada, la llei exigeix disposar d'un assegurança de responsabilitat civil, aval o altra garantia financera que cobreixi les possibles indemnitzacions per danys ocasionats als pacients.
• Formació continuada i acreditació periòdica de la competència: els professionals sanitaris han de realitzar formació continuada al llarg de la seva vida professional i acreditar regularment la seva competència, d'acord amb els sistemes que estableixin les administracions i els serveis de salut.
• Submissió a la deontologia professional i a la bona pràctica: l'actuació ha de guiar-se pel servei a la societat, la protecció de la salut del pacient, el respecte als codis deontològics i l'observança de normes i protocols basats en l'evidència científica.

En síntesi, una professió és reconeguda com a sanitària a Espanya quan la llei estableix que es tracta d'una professió titulada i regulada la formació de la qual s'orienta específicament a la salut, es vincula a un títol oficial i s'organitza en un marc col·legial. A partir d'aquí, els professionals han de complir requisits de titulació, col·legiació (quan correspongui), habilitació jurídica, cobertura de responsabilitat i competència acreditada per poder exercir-la legalment.