En directe, el Senat vota la reforma de la Llei de Dependència

La reforma de la Llei de Dependència que acaba de passar pel Senat no està encara definitivament aprovada. El Senat l'ha aprovada amb modificacions el 9 de setembre de 2026, de manera que el projecte de llei ha de tornar ara al Congrés dels Diputats, que tindrà l'última paraula sobre les esmenes introduïdes a la Cambra Alta. Fins que el Congrés no es pronunciï de nou i el text resultant no es publiqui al BOE, la reforma no haurà culminat la seva tramitació parlamentària.

La iniciativa en qüestió és el Projecte de Llei pel qual es modifiquen el text refundit de la Llei General de drets de les persones amb discapacitat i la Llei 39/2006 de Promoció de l'Autonomia Personal i Atenció a les Persones en situació de Dependència, impulsat pel Ministeri de Drets Socials, Consum i Agenda 2030. És la gran reforma estructural de discapacitat i dependència de la legislatura, que ve precedida de consultes públiques, audiència i acords del Consell de Ministres, i que es tramita pel procediment d'urgència.

Al Congrés, el projecte es va registrar i es va admetre a tràmit el 2025. Després d'un llarg període de presentació i ampliacions del termini d'esmenes, es va celebrar un debat de totalitat al Ple el desembre de 2025, en què es va rebutjar l'esmena a la totalitat de Junts, fet que va permetre que la iniciativa seguís el seu curs. Posteriorment, el Ple va acordar reservar-se la votació final (avocació a Ple), de manera que la reforma no es tancaria en comissió sinó a l'hemicicle. Al juliol de 2026, el Ple del Congrés va aprovar l'informe del projecte de llei i va remetre el text al Senat per a la segona lectura.

Al Senat, la tramitació ha estat intensa. La Comissió de Drets Socials, Consum i Agenda 2030 va aprovar l'informe amb els vots del PP i l'abstenció de la resta de grups, pas que es recull a la crònica de Demòcrata sobre com “la reforma de la dependència avança al Senat” (article de Demòcrata). A partir d'aquí, el text va passar al Ple de la Cambra Alta, que el va debatre i votar el 9 de setembre de 2026.

Segons el registre parlamentari i el confirmat per la notícia “El Senat aprova la Llei de Dependència i Discapacitat”, el Ple del Senat va aprovar el projecte de llei amb esmenes. La majoria absoluta del PP va introduir canvis substancials respecte al text remès pel Congrés, en àmbits com educació inclusiva, llibertat d'elecció de prestacions, fiscalitat, adaptació d'habitatges, finançament del sistema i altres ajustos tècnics. A més, durant la tramitació es van votar nombroses esmenes d'altres grups, moltes de les quals van ser rebutjades. Paral·lelament, el Govern ha manifestat la seva disconformitat amb determinades esmenes, fet que implica que aquestes concretes modificacions no podran tramitar-se.

Des del punt de vista estrictament procedimental, l'estat actual es pot resumir així:

• El Congrés ja ha aprovat el projecte de llei i l'ha remès al Senat.
• El Senat ha aprovat el text el 9 de setembre de 2026, introduint esmenes recolzades sobretot pel PP.
• En haver estat modificat a la Cambra Alta, el text ha de tornar ara al Congrés, que decidirà quines esmenes del Senat accepta, quines rebutja i quin serà el text definitiu.
• Només un cop el Congrés tanqui aquesta segona lectura i la norma sigui sancionada i publicada al BOE, la reforma passarà a estar plenament en vigor.

En conseqüència, avui dia la reforma de la Llei de Dependència es troba en la fase final de la seva tramitació parlamentària, després d'haver estat aprovada amb canvis al Senat però encara pendent del pronunciament definitiu del Congrés sobre aquestes modificacions. No és encara una llei en vigor, sinó un projecte en fase de retorn a la Cambra Baixa per a l'aprovació final del text que, posteriorment, es remetrà per a la seva promulgació i publicació oficial.

Convé tenir en compte, a més, que existeixen altres iniciatives paral·leles lligades a la Llei 39/2006 (com una proposició de llei de finançament del sistema de dependència o una iniciativa popular sobre copagaments i participació en el cost de les prestacions), però la “reforma de la Llei de Dependència” que s'associa al seu pas pel Senat fa referència precisament a aquest projecte de llei governamental sobre discapacitat i dependència. És aquesta iniciativa la que avui està en el punt de “tornada al Congrés” després d'haver completat la seva tramitació a la Cambra Alta.

El Senat comparteix la funció legislativa amb el Congrés, però la seva posició és clarament de Cambra de segona lectura: revisa, esmena o veta, mentre que l'última paraula recau gairebé sempre en el Congrés. Les seves competències es regulen principalment a la Constitució Espanyola (arts. 66, 69, 74, 75, 81, 87, 90, 166‑168 CE) i al Reglament del Senat (especialment el Títol sobre l'elaboració de les lleis: terminis, esmenes i vetos).

1. Paper general del Senat en el procediment legislatiu ordinari

Conforme a l'art. 66 CE, les Corts Generals —Congrés i Senat— exerceixen conjuntament la potestat legislativa. El Congrés aprova en primera instància els projectes i proposicions de llei, i després remet el text al Senat (art. 90 CE), que actua com a cambra de revisió.

Un cop rep el text, el Senat té, amb caràcter general:

• Termini de dos mesos des de la recepció per pronunciar-se (art. 90.2 CE). El Reglament precisa que aquest termini es computa en període ordinari de sessions i permet ajustos per assegurar-ne l'aprofitament complet, podent convocar sessions extraordinàries.
• En els procediments d'urgència, la Constitució permet reduir el termini a 20 dies naturals (art. 90.3 CE).

2. Iniciativa legislativa pròpia del Senat

El Senat no és només una cambra revisora: té també iniciativa legislativa. L'art. 87.1 CE reconeix la iniciativa al Govern, al Congrés, al Senat i a les Assemblees de les Comunitats Autònomes. El Reglament del Senat desenvolupa aquesta facultat:

• Els senadors i grups poden presentar proposicions de llei, que es tramiten internament i, un cop aprovades pel Ple del Senat, s'envien al Congrés per a la seva presa en consideració i tramitació com qualsevol altra iniciativa.
• Determinades comissions del Senat (per exemple, la Comissió General de les Comunitats Autònomes o la Comissió General de les Entitats Locals) poden, en matèries de la seva competència, exercir la iniciativa mitjançant proposicions de llei, que segueixen la mateixa via.

És a dir, també en la iniciativa pròpia el Senat queda supeditat a que el Congrés tramiti i aprovi la proposició perquè aquesta arribi a convertir-se en llei.

3. Fase d'esmenes i de veto al Senat

Durant el termini de tramitació, el Senat té tres opcions davant el text aprovat pel Congrés (art. 90.1 CE i Reglament):

• Aprovar-lo sense canvis: la llei queda definitivament aprovada i passa a sanció i promulgació.
• Formular esmenes: el Senat pot proposar modificacions parcials a l'articulat. Les esmenes es tramiten en comissió i plenària al Senat, i el text torna després al Congrés, que:
  • Pot acceptar total o parcialment les esmenes per majoria simple, incorporant-les al text definitiu.
  • O rebutjar-les també per majoria simple, mantenint la seva versió inicial. En cas de conflicte preval sempre la decisió del Congrés.
• Exercir el veto: el Senat pot oposar-se a l'aprovació de la llei mitjançant un missatge motivat de veto. No és un bloqueig definitiu:
  • El Congrés pot aixecar el veto per majoria absoluta en una primera votació.
  • Si no l'aconsegueix, transcorreguts dos mesos pot aixecar-lo per majoria simple (més vots a favor que en contra).

El Reglament especifica la presentació de propostes de veto i esmenes (termini ordinari de 10 dies des de la publicació al Senat, amb possible ampliació limitada, justificació escrita, congruència amb el text, etc.).

4. Competències del Senat en la reforma constitucional

La reforma de la Constitució es regeix pels arts. 166‑168 CE, que encaixen el Senat en dos models:

• Procediment ordinari (art. 167 CE):
  • Congrés i Senat han d'aprovar la reforma per majoria de 3/5 en cada Cambra.
  • Si no hi ha acord, es crea una comissió mixta Congrés‑Senat que proposa un text de consens, sotmès de nou a ambdues Cambres.
  • Si persistís el desacord, el Congrés pot aprovar la reforma per 2/3 dels seus membres, encara que no tingui el mateix grau de suport al Senat.
  • Una desena part de diputats o senadors pot sol·licitar referèndum dins dels 15 dies següents a l'aprovació.
• Procediment agreujat (art. 168 CE) —reformes de Títol Preliminar, drets fonamentals de la Secció 1.ª o de la Corona:
  • Primera aprovació per majoria de 2/3 al Congrés i al Senat.
  • Dissolució de les Corts i elecció de noves Cambres.
  • Les noves Corts han de ratificar el text per 2/3 en cada Cambra.
  • La reforma ha de sotmetre's sempre a referèndum.

En ambdós casos, el Senat participa en peu d'igualtat formal en les majories qualificades, encara que la Constitució preveu un mecanisme que permet al Congrés prevaler en el procediment ordinari (167 CE).

5. Diferències clau respecte al Congrés

En síntesi:

• El Congrés és la Cambra decisiva: pot aixecar el veto del Senat i decidir en última instància sobre les esmenes.
• El Senat actua com a Cambra de revisió i territorial: la seva intervenció afegeix control polític i tècnic i dóna veu a la representació autonòmica, però no pot bloquejar indefinidament una llei.
• En la reforma constitucional, el Senat comparteix les majories qualificades, excepte la clàusula de prevalença final del Congrés a l'art. 167 CE.

Així, les competències del Senat en reformes legislatives combinen poder d'iniciativa, revisió, esmena i veto, però sempre dins d'un esquema que constitucionalment atorga la primacia al Congrés dels Diputats.

Al Senat no existeix una “moció de reprovació” regulada com a figura autònoma amb un règim propi. La reprovació de ministres s'articula, en la pràctica, a través de les mocions no legislatives (Títol Setè del Reglament del Senat) i, molt sovint, com a moció conseqüència d'interpel·lació (Títol Sisè). Els requisits perquè prosperi són, per tant, els generals d'aquestes mocions: validesa de la iniciativa, admissió a tràmit per la Mesa, respecte als límits materials i aprovació per majoria simple amb quòrum suficient.

1. Naturalesa i efectes de la reprovació

La reprovació és un acte polític pel qual el Senat expressa una valoració negativa sobre l'actuació d'un ministre concret. Des del punt de vista jurídic:

• No té efectes jurídics vinculants sobre el càrrec del ministre: la Constitució reserva el nomenament i cessament de ministres al Rei, a proposta del president del Govern (arts. 62 i 100 CE). El Senat no pot destituir-lo ni obligar al seu cessament.
• L'acord sol adoptar la forma d'una moció que “reprou” i insta el president del Govern a procedir al cessament o el propi ministre a dimitir, però la decisió final continua sent política, no jurídica.

2. Forma i iniciativa: com es presenta

La reprovació es vehicula mitjançant una moció amb contingut de reprovació, normalment en dues variants:

• Moció ordinària en Ple (arts. 174 i ss. del Reglament): el text proposa que el Senat reprou un ministre i, si escau, que insti el Govern al seu cessament.
• Moció conseqüència d'interpel·lació (art. 173.2 reformat): després d'una interpel·lació a un ministre, l'interpel·lant o el seu grup pot presentar, com a molt tard l'endemà del debat, una moció “conseqüència d'interpel·lació” congruent amb aquesta interpel·lació, que inclogui la reprovació.

Pel que fa a la titularitat de la iniciativa, el Reglament preveu que:

• Les mocions en Ple es presenten per grups parlamentaris (i, en determinats supòsits, per una comissió o un mínim de senadors), mitjançant escrit adreçat a la Mesa per a la seva inclusió a l'ordre del dia.
• Les mocions conseqüència d'interpel·lació les presenta el senador interpel·lant o el seu grup dins del termini previst.

3. Admissió i límits materials

La Mesa del Senat decideix sobre l'admissió a tràmit de les mocions. Conforme a l'art. 174 (en la seva redacció actualitzada) i al règim general:

• Les mocions han d'encaixar en les finalitats previstes: instar el Govern a adoptar mesures, que formuli declaracions, o que la Cambra es pronunciï sobre un text no legislatiu.
• No s'admeten mocions que:
  • Insten directament a actuar òrgans no subjectes al control del Senat (per exemple, al Rei o al Tribunal Constitucional).
  • Vulneren la Constitució o l'ordenament jurídic.
  • Suposen una ingerència en l'autonomia d'altres poders o òrgans.

Per això, una moció que pretengués “cessar” per si mateixa un ministre seria inadmissible; en canvi, és admissible que el Senat el reprou i “insti el president del Govern a procedir al seu cessament”.

4. Debat

El debat d'una moció de reprovació segueix l'esquema general del Títol Setè:

• Intervenció inicial d'un representant del grup autor de la moció.
• Intervencions dels grups que hagin presentat esmenes.
• Torn de l'autor de la moció per acceptar o rebutjar esmenes.
• Torns dels portaveus dels grups que ho sol·licitin.

En les mocions conseqüència d'interpel·lació, el debat s'insereix en la seqüència d'interpel·lació–resposta del ministre–ràpides i, en sessió posterior, discussió i votació de la moció congruent amb aquest debat.

5. Quòrum i majoria exigida perquè prosperi

El Reglament, en regular les votacions (Capítol “De les votacions”), estableix:

• Per adoptar acords ordinaris, l'òrgan (el Ple, en aquest cas) ha de comptar amb la presència d'almenys la meitat més un dels seus membres.
• Excepte que una norma exigeixi majoria qualificada (el que no succeeix per a aquestes mocions), els acords s'adopten per majoria simple dels senadors presents: més vots afirmatius que negatius; les abstencions no compten a favor ni en contra, però sí per al còmput de presents.
• La votació sol ser pública, bé ordinària o nominal electrònica. La votació secreta es reserva a supòsits concrets (designació de càrrecs, qualificació de conductes de senadors, etc.), no específicament a la reprovació de ministres.

En resum, una moció de reprovació a un ministre prospera si: (1) ha estat presentada pel subjecte legitimat (grup/senadors o com a conseqüència d'interpel·lació), (2) és admesa a tràmit i s'ajusta als límits de l'art. 174 i concordants, (3) es debatrà conforme a les regles del Reglament i (4) en la votació obté majoria simple de vots favorables amb la presència d'almenys la meitat més un dels senadors.