El pròxim 15 de maig es compliran quinze anys des que el moviment dels indignats va ocupar places i carrers com la Puerta del Sol. Aquell 15M va canalitzar el malestar d'una generació castigada per la crisi econòmica i es va convertir en l'origen del que després es va denominar la 'nova política', que va acabar prenent forma en projectes com Podemos o en iniciatives municipalistes com Ahora Madrid.
En l'arrencada d'aquest cicle de protesta va jugar un paper clau la coneguda com a 'Bíblia indignada', un breu assaig signat per Stéphane Hessel. L'escriptor i activista, membre de la Resistència francesa, supervivent de Buchenwald i diplomàtic que va participar en la redacció de la Declaració Universal de Drets Humans, va contribuir a articular la ràbia d'una societat colpejada per la crisi global.
"Indigneu-vos!" és un "al·legat contra la indiferència i a favor de la insurrecció pacífica" que Hessel va escriure amb 93 anys. El text va veure la llum el 2010, en paral·lel a la Primavera Àrab, un any abans que el 15M omplís de protestes les places espanyoles.
El llibre connectava amb un clima social que s'anava gestant des del 2008, quan va esclatar la gran recessió després de la caiguda del gegant Lehman Brothers en una Espanya marcada pel totxo i la bombolla immobiliària. La primera gran sacsejada ciutadana va arribar des d'Islàndia: entre el 2008 i el 2011 es van encadenar protestes contra el Govern per la gestió de la crisi, organitzades de manera assembleària, un model que després replicarien el 15M i altres moviments 'indignats'.
A Islàndia, les mobilitzacions no només van forçar la dimissió de l'Executiu conservador, sinó que van aconseguir allò que semblava inabastable: penes de presó per a diversos banquers i el processament de l'ex primer ministre Geir Haarde per negligència greu.
La Primavera Àrab i el clima previ al 15M
Una altra de les fites que va alimentar l'onada d'indignació va ser la Primavera Àrab, iniciada el 2010 després de la immolació d'un venedor ambulant, Mohamed Bouazizi, que es va calar foc davant d'una comissaria a Tunísia com a denúncia de la corrupció i els abusos policials. Les protestes van aconseguir enderrocar el Govern tunisià.
El seu gest es va convertir en l'espurna que va encendre el 2011 una cadena de revoltes coneguda com a Primavera Àrab, l'epicentre simbòlic de la qual va ser la plaça Tahrir del Caire i que va culminar amb la dimissió de Hosni Mubarak després de 30 anys de poder autoritari.
Grècia també va resultar determinant a l'hora d'estendre un sentiment de rebuig social davant els durs programes d'austeritat imposats després de l'ensorrament del sistema financer lligat a la crisi del 2008.
Un 15 de maig que va canviar la política
En aquest context global, la protesta es va viralitzar i va acabar per estendre's per tot el planeta. Espanya no va ser una excepció. El diumenge 15 de maig de 2011, Madrid celebrava Sant Isidre, però també es va convertir en escenari de la convocatòria de la plataforma Democracia Real Ya (DRY) que, juntament amb col·lectius com la PAH i Juventud sin Futuro, va cridar a "tota la ciutadania descontenta amb el sistema" a manifestar-se des de Cibeles fins a Sol.
La marxa denunciava la situació econòmica, social i política i es va celebrar tot just una setmana abans de les eleccions municipals i autonòmiques, que tornaria a guanyar el PP amb Alberto Ruiz-Gallardón i Esperanza Aguirre al capdavant de les candidatures.
DRY, sorgida a l'escalf de les xarxes socials, agrupava més d'un centenar d'associacions ciutadanes i havia impulsat convocatòries en prop de mig centenar de ciutats espanyoles. Convidava la població a "prendre els carrers" sota el lema 'No som mercaderia en mans de polítics i banquers' i fixava una línia vermella: no s'admetia l'adhesió directa de partits o sindicats, tot i que qualsevol persona podia participar a títol individual.
Seguint l'esperit de "Indigneu-vos!" de Stéphane Hessel, les organitzacions promotores es definien com un "moviment pacífic", amb la desobediència civil com a eix. Centenars de persones es van sumar a la manifestació a Madrid, que va acabar amb 80 joves passant la nit acampats a la Puerta del Sol. Van ser desallotjats, però l'endemà milers de persones van tornar al mateix lloc.
Acampada Sol i l'extensió del 15M
Les acampades espontànies es van consolidar a la Puerta del Sol, convertida en símbol de la lluita contra la corrupció, l'austeritat que asfixiava les llars, les retallades i la precarietat. També cristal·litzaven el rebuig a la 'vella política' del bipartidisme PP-PSOE.
Aviat, les places d'altres ciutats van començar a omplir-se de tendes de campanya i assemblees obertes. L'exemple de Madrid es va replicar en espais com la plaça de Catalunya de Barcelona, la plaça de l'Ajuntament de València, el passeig del Saló de Granada, la plaça de la Candelaria a Tenerife, la plaça de la Constitució a Màlaga, la plaça del Pilar a Saragossa, la de l'Obradoiro a Santiago de Compostel·la, la Porticada de Santander, la plaça d'Espanya de Palma de Mallorca o l'Obelisc dels Cantons a la Corunya.
L'Acampada Sol es va aixecar el 12 de juny, seguint el mandat de l'assemblea general, amb la premissa que la fi de l'acampada no suposava el tancament de les reivindicacions. Durant quatre setmanes, el moviment assembleari es va organitzar en comissions i grups de treball oberts encarregats d'elaborar propostes que donessin contingut polític i social a la protesta.
"Dormíem/despertàrem": lemes i imatges per a la història
Aquelles quatre setmanes van quedar gravades en la memòria col·lectiva i en la història recent, amb un Quilòmetre Zero atapeït de ciutadans que se sentien estafats pel sistema, envoltats de tendes de campanya i pancartes.
Entre les imatges icòniques figura la gran lona publicitària d'una firma cosmètica a la confluència de Carmen i Preciados, protagonitzada per l'actriu Paz Vega, que va ser coberta per una pancarta amb un Heinrich Himmler, cap de les SS nazis, amb orelles de Mickey Mouse i el lema 'No ens representen', una de les consignes més repetides del 15M.
Altres lemes que es van fer cèlebres van ser 'Dormíem/despertem'; 'En diuen democràcia i no ho és'; 'Mans enlaire, això és un contracte'; 'Si no ens deixeu somiar, no us deixarem dormir' o 'Anem a poc a poc perquè anem lluny'.
Una placa a Sol per no oblidar el 15M
En el mateix entorn on va penjar la pancarta de Himmler amb orelles de ratolí i el lema 'No ens representen', l'Ajuntament de Madrid presidit per Manuela Carmena va instal·lar el 2018 una placa commemorativa a la Porta del Sol per recordar un esdeveniment col·lectiu que va transformar el país.
L'aleshores regidor-president del districte Centre, Jorge García Castaño (Ahora Madrid), va explicar que amb aquesta placa es "reconeixia el moviment 15M i totes les persones participants en aquest aportant el seu treball i intel·ligència col·lectiva en favor de la transformació d'aquesta societat i d'aquesta ciutat".
La placa, amb l'escut municipal, es va col·locar a la façana del número 10 de la Puerta del Sol amb el text 'El poble de Madrid, en reconeixement al moviment 15M que va tenir el seu origen en aquesta Puerta del Sol. Dormíem, vam despertar'.