El futur de les cures de llarga durada, aquelles que garanteixen suport a les persones grans quan perden autonomia, ha tornat al primer pla del debat públic. La recent decisió del Consell de Ministres d'Espanya de crear una comissió específica per abordar aquest repte ha estat rebuda com un avenç necessari per part de la Confederació Espanyola d'Organitzacions de Gent Gran (CEOMA). Tanmateix, "l'optimisme arriba acompanyat d'una advertència clara: no es pot dissenyar el futur de les cures sense escoltar els qui més les necessiten", opina.
Espanya afronta un procés d'envelliment accelerat i cada vegada són més les persones que requereixen ajuda continuada per a activitats quotidianes. En aquest context, la creació d'una Comissió Interministerial que impulsi un model més just, sostenible i centrat en la persona s'interpreta com una oportunitat. Però des de CEOMA lamenten que, en el seu plantejament actual, les associacions de gent gran no formin part directa ni del ple ni dels grups de treball.
El president de l'organització, José Luis Fernández Santillana, insisteix a Demócrata en què l'experiència dels qui viuen aquesta realitat resulta imprescindible. "No es tracta només de participar de forma puntual -assenyala-, sinó de ser presents de manera estable en els espais on es prenen decisions". A parer seu, "excloure aquesta veu pot allunyar les polítiques de les veritables necessitats i debilitar la legitimitat de les reformes".
En dades
El millor país, el més endarrerit
La cura de llarga durada oferta pels sistemes sanitaris per a persones grans varia enormement al món. Mentre alguns països ofereixen serveis integrals i universals, altres depenen gairebé exclusivament de la família i els recursos privats.
A Noruega, el sistema de cures és un exemple mundial. Tots els ciutadans tenen accés a assistència mèdica i social, ja sigui a la llar o en residències, finançada per l'Estat. Els cuidadors estan altament capacitats, i es prioritza l'autonomia i el benestar emocional de la gent gran. El resultat és una alta satisfacció i una menor càrrega per a les famílies.
En contrast, l'Índia reflecteix els reptes dels països amb sistemes fragmentats. La majoria de les cures recau en familiars sense suport institucional significatiu. Els serveis professionals són escassos i costosos, i la qualitat de l'atenció varia enormement. Això genera sobrecàrrega familiar i desigualtat en l'accés a cures dignes.
El cost que recau sobre les famílies
La qüestió cobra encara més rellevància si s'observa com funciona el sistema de cures de llarga durada a Espanya. Avui dia, bona part de l'atenció recau en les famílies, que assumeixen un paper fonamental en la cura diària. Tot i que existeixen serveis com l'ajuda a domicili, els centres de dia o les residències, el seu desenvolupament és desigual i, en molts casos, insuficient per cobrir la demanda creixent.
A més -subratlla Fernández Santillana-, "l'esforç econòmic continua sent limitat en comparació amb altres països europeus. Espanya destina al voltant de l'un per cent de la seva riquesa a aquestes cures, una xifra clarament inferior a la mitjana de la Unió Europea, on la inversió pràcticament es duplica". En països del nord, amb sistemes més consolidats, la despesa és encara més gran i permet oferir una xarxa de serveis més àmplia i professionalitzada.
José Luis Fernández Santillana:“"Donar veu a les persones grans no és només una qüestió de participació, sinó una condició necessària per construir un sistema de cures que respongui de veritat a les seves expectatives”
El cost total d'aquestes cures, tant les prestades per professionals com les que assumeixen les famílies, assoleix xifres molt elevades i no deixa de créixer amb el pas del temps. "Es tracta d'un desafiament no només social, sinó també econòmic, que obligarà a replantejar el model en els pròxims anys si es vol garantir una atenció digna i universal", indica el president de CEOMA.
En aquest escenari, la petició de Confederació Espanyola d'Organitzacions de Gent Gran (CEOMA) adquireix un pes especial: "Donar veu a les persones grans no és només una qüestió de participació, sinó una condició necessària per construir un sistema de cures que respongui de veritat a les seves expectatives. Perquè, al final -afegeix CEOMA-, el debat no gira únicament entorn de recursos o estructures, sinó a una cosa molt més propera: com volem viure i ser cuidats en una etapa decisiva de la vida".