Hantavirus: què és i per què torna a ser tendència després de diverses morts a Veneçuela

La declaració d'una alerta sanitària internacional, tècnicament una “emergència de salut pública d'importància internacional” (ESPII), no és un acte legislatiu espanyol sinó una decisió de l'OMS en el marc del Reglament Sanitari Internacional (RSI 2005), publicat a Espanya mitjançant la revisió del RSI (2005). Espanya l'aplica a través de la seva normativa de salut pública, de vigilància epidemiològica i de coordinació interadministrativa, especialment la Llei 33/2011, General de Salut Pública, el Reial Decret 2210/1995, de Xarxa Nacional de Vigilància Epidemiològica i normes específiques com l'Ordre SCO/3870/2006 i la Resolució de 25 de març de 2014 sobre punts d'entrada. Un brot d'hantavirus seguiria aquest mateix esquema: detecció i notificació per Espanya, avaluació i eventual declaració per l'OMS, i desplegament intern de plans i mesures basats en aquesta normativa.

1. Marc internacional: Reglament Sanitari Internacional (RSI 2005)

El RSI (2005), adoptat per la 58a Assemblea Mundial de la Salut, és l'instrument jurídic central de l'OMS per gestionar riscos sanitaris globals. Segons el propi text, la seva finalitat és “prevenir la propagació internacional de malalties, protegir contra aquesta propagació, controlar-la i donar-hi una resposta de salut pública proporcional”, evitant interferències innecessàries amb el trànsit i el comerç internacionals.

Procedimentalment, el RSI estableix:

• Obligacions dels Estats Part de detectar, avaluar i notificar esdeveniments inusuals que puguin constituir una emergència de salut pública d'importància internacional (ESPII).
• L'existència d'un Centre Nacional d'Enllaç, que a Espanya es designa per l'Ordre SCO/3870/2006, encarregada de la comunicació urgent amb l'OMS sobre aquests esdeveniments.
• L'ús de l’“instrument de decisió” de l'annex 2 per valorar si un esdeveniment (com un brot de malaltia infecciosa emergent) ha de notificar-se com a possible ESPII.

La decisió de declarar una ESPII és competència del Director General de l'OMS, després de consultar l'Estat afectat i un Comitè d'Emergències del RSI. No és, per tant, una decisió legislativa espanyola, encara que Espanya queda jurídicament vinculada a les recomanacions temporals que s'adoptin.

2. Articulació a Espanya: normativa interna clau

Espanya ha “internalitzat” el RSI a través de diverses normes:

• Xarxa Nacional de Vigilància Epidemiològica: creada pel Reial Decret 2210/1995, recull i analitza informació epidemiològica per detectar problemes de salut d'interès nacional o internacional i donar suport a decisions de control.
• Centre Nacional d'Enllaç per al RSI: l'Ordre SCO/3870/2006 designa la Direcció General de Salut Pública com a autoritat responsable d'actuar com a Centre d'Enllaç amb l'OMS i amb el sistema europeu d'alerta precoç i resposta.
• Punts d'entrada per a emergències internacionals: la Resolució de 25 de març de 2014 publica l'Acord del Consell de Ministres que designa ports i aeroports espanyols com a “punts d'entrada amb capacitat d'atenció a emergències de salut pública d'importància internacional”, en aplicació de l'article 20 i annex 1 del RSI.
• Llei 33/2011, General de Salut Pública: reforça els sistemes de vigilància i crea la Xarxa de Vigilància en Salut Pública amb sistema d'alerta precoç i resposta ràpida. Segons el fragment consultat, es preveu un Pla estatal de preparació i resposta davant amenaces per a la salut pública, aprovat per reial decret, que ha d'incloure els mecanismes de declaració d'una situació d'emergència de salut pública d'importància estatal i la seva governança.

A més, l'experiència de la COVID‑19 es va regular mitjançant la Llei 2/2021 i la declaració i successives pròrrogues de l'estat d'alarma, i el seu tancament es va formalitzar amb l'Acord del Consell de Ministres publicat a la Ordre SND/726/2023, que declara la fi de la “situació de crisi sanitària ocasionada per la COVID‑19”.

3. Seqüència pràctica davant un brot com l'hantavirus

Aplicat aquest marc, el recorregut institucional seria, de forma simplificada:

• Detecció i notificació interna: la Xarxa Nacional de Vigilància Epidemiològica (RD 2210/1995) recull els casos sospitosos o confirmats d'hantavirus a través dels metges i laboratoris.
• Avaluació per les autoritats espanyoles: els serveis de Salut Pública (autonòmics i estatal) valoren si l'esdeveniment és inusual o greu i si pot constituir una amenaça més enllà de les nostres fronteres.
• Comunicació a l'OMS: el Centre Nacional d'Enllaç (Ordre SCO/3870/2006) transmet amb caràcter urgent la informació al Punt de Contacte del RSI a l'OMS, d'acord amb els articles 5 a 7 del RSI citats a l'ordre.
• Avaluació i possible declaració d'ESPII per l'OMS: l'OMS, aplicant l'instrument de decisió del RSI, determina si el brot d'hantavirus és una “emergència de salut pública d'importància internacional” i emet recomanacions temporals.
• Resposta normativa i de coordinació a Espanya: en funció de la gravetat, Espanya activa plans de preparació i resposta (Llei 33/2011), utilitza la xarxa de punts d'entrada designats (Resolució de 2014) i, si fos necessari, podria recórrer a instruments extraordinaris com l'estat d'alarma (configurat en la pràctica durant la COVID‑19 segons la Llei 2/2021 i els reials decrets d'alarma).

4. Diferència entre alerta internacional i mesures internes

En resum, la declaració de l'emergència internacional és un acte de l'OMS sota el RSI (no una “llei espanyola”), mentre que el “procés legislatiu” rellevant a Espanya es refereix a:

• Les lleis marc (Llei 33/2011, Llei 2/2021 durant la COVID‑19) i reials decrets que estableixen plans, xarxes de vigilància i mecanismes de declaració d'emergències de salut pública d'importància estatal.
• Els acords del Consell de Ministres i ordres ministerials que concreten situacions de crisi (com l'Ordre SND/726/2023 sobre la fi de la crisi COVID‑19) o designen punts d'entrada (Resolució de 2014).

Tot això s'articula amb les obligacions del RSI, de manera que un brot d'hantavirus a Espanya seria gestionat internament amb aquestes eines mentre, en paral·lel, l'OMS decideix si eleva l'esdeveniment a emergència de salut pública d'importància internacional.

El detall concret i actualitzat de les competències del Ministeri del Poder Popular per a la Salut de Veneçuela en la gestió de brots epidemiològics no figura en les fonts amb les quals treballo, centrades en el context institucional i normatiu d'Espanya. Només puc fer una referència genèrica, basada en com solen organitzar-se aquests ministeris en sistemes llatinoamericans, però sense assegurar que coincideixi exactament amb el marc jurídic veneçolà vigent. Per tant, qualsevol menció a funcions típiques s'ha de prendre només com a orientació general i no com una descripció precisa del cas de Veneçuela.

Abast de la informació disponible

La meva especialització és la política, l'activitat parlamentària i la normativa a Espanya (Govern central, Corts Generals i, en menor mesura, àmbit europeu quan es connecta directament amb Espanya). No es disposa de normativa veneçolana, ni de decrets ni lleis orgàniques del sector salut d'aquest país, ni d'informació oficial detallada sobre la seva estructura administrativa. Això impedeix descriure amb rigor jurídic quins articles legals defineixen les competències del ministeri veneçolà de salut davant brots epidèmics.

Per això, no puc indicar, per exemple, quina llei orgànica, decret presidencial o reglament intern estableix exactament les atribucions sobre vigilància epidemiològica a Veneçuela, ni com es distribueixen funcions entre administració central, estats i municipis, ni quins són els procediments formals de declaració d'emergències sanitàries pròpies d'aquest ordenament.

Funcions típiques d'un ministeri de salut en brots epidemiològics

Encara que no pugui entrar en el cas veneçolà amb precisió, sí que es pot explicar, a mode analògic, quines competències solen assumir els ministeris de salut a Amèrica Llatina i a Espanya quan s'enfronten a brots epidemiològics. Això pot servir com a marc general per entendre quin tipus de responsabilitats és raonable esperar, encara que caldria contrastar-ho amb la normativa pròpia de Veneçuela:

• Vigilància epidemiològica: disseny i coordinació dels sistemes de notificació de malalties de declaració obligatòria, consolidació de dades d'hospitals i centres de salut i anàlisi de l'evolució dels brots.
• Declaració d'alertes i nivells de risc: emissió d'alertes sanitàries, instruccions als serveis assistencials i, en ocasions, recomanació de declarar estats d'emergència sanitària a les autoritats competents.
• Protocols clínics i de salut pública: elaboració de guies per al diagnòstic, tractament i aïllament de casos, així com per al rastreig de contactes i mesures de prevenció comunitària.
• Coordinació interinstitucional: relació amb altres ministeris (interior, educació, transport, defensa), amb autoritats regionals i locals i amb organismes internacionals com l'OPS/OMS.
• Gestió de recursos sanitaris: planificació de llits, unitats de cures intensives, recursos humans, compra i distribució de medicaments, vacunes i equips de protecció individual.
• Comunicació pública: informació a la ciutadania sobre riscos, recomanacions de prevenció, campanyes informatives i combat a la desinformació sanitària.

Diferències entre països i necessitat de contrastar fonts oficials

Encara que aquestes funcions són comunes en molts sistemes de salut, la distribució concreta de competències pot variar significativament entre països centralitzats i federals, o entre aquells amb sistemes molt descentralitzats. A Espanya, per exemple, el Ministeri de Sanitat comparteix moltes responsabilitats amb les comunitats autònomes, que gestionen directament l'assistència sanitària i apliquen moltes de les mesures de control epidemiològic.

A Veneçuela podria existir una divisió de funcions entre el nivell central (ministeri), les governacions dels estats i els municipis, o la participació d'instituts especialitzats d'investigació i control de malalties. Sense accés directe a la legislació veneçolana i a documents oficials com lleis de salut, reglaments sanitaris o plans nacionals de resposta davant emergències epidemiològiques, no és possible descriure aquesta distribució amb exactitud.

Quina informació sí que puc aportar i com es podria aprofundir

Dins del meu àmbit, podria ajudar-te a:

• Comparar, de forma conceptual, com s'organitzen les competències a Espanya davant brots epidemiològics (Ministeri de Sanitat i comunitats autònomes) amb el que es conegui d'altres països.
• Explicar marcs normatius espanyols sobre emergències sanitàries, com lleis de salut pública o decrets d'estats d'alarma, que poden servir de referència comparativa.
• Aportar context sobre la cooperació internacional en salut en què participa Espanya i com es coordinen alertes amb altres països i amb l'OMS.

Per conèixer amb rigor les competències específiques del Ministeri de Salut de Veneçuela seria necessari consultar directament la legislació veneçolana vigent, la pàgina oficial del propi ministeri, així com documents d'organismes internacionals que descriguin l'arquitectura institucional del sistema de salut d'aquest país.

En epidemiologia, les autoritats sanitàries parlen que una malaltia ha passat a ser de transmissió comunitària quan deixa d'estar limitada a casos importats o a uns pocs brots clarament localitzables i apareix una circulació sostinguda dins de la població, amb molts casos l'origen dels quals de contagi ja no es pot reconstruir. OMS, ECDC i el Ministeri de Sanitat manejen la mateixa idea bàsica: és un estadi més avançat que els casos esporàdics o els petits clústers. No és una figura jurídica, sinó un diagnòstic de situació epidemiològica que guia decisions de vigilància i control.

Idea central de “transmissió comunitària”

La definició operativa que recullen l'OMS i l'ECDC, i que ha fet servir Espanya durant la covid-19, es pot resumir així: hi ha transmissió comunitària quan la majoria dels nous casos ja no pot vincular-se a viatges a zones afectades, a un focus importat o a cadenes de contagi ben delimitades, i quan s'observen múltiples brots no relacionats en diferents punts d'un territori. Aquesta lògica apareix reflectida en anàlisis divulgatius basats en documents oficials, com els de Maldita o la premsa generalista, per exemple Diari de Sevilla.

Criteris tècnics que solen valorar-se

Els documents de l'OMS i l'ECDC (citats en peces com la de Maldita) no donen una definició legal única, però sí que descriuen un conjunt de senyals que, combinades, porten a parlar de transmissió comunitària:

• Gran nombre de casos no relacionats entre si, sense vincle clar amb un cas índex conegut o amb viatges a zones on la malaltia és endèmica.
• Múltiples brots independents en diferents àrees del país o d'una regió, sense que es pugui demostrar connexió epidemiològica entre ells.
• Transmissió local sostinguda en el temps, amb creixement o manteniment de casos durant diverses setmanes, més enllà del que s'esperaria per importacions puntuals.
• Deteccions en sistemes de vigilància sentinella (per exemple, en mostres de pacients amb síndrome gripal) sense traçabilitat individual clara, cosa que indica que el virus circula de forma difosa a la comunitat.
• Proporció creixent de casos en què, després de la investigació de contactes, s'ha classificat l'origen com a “desconegut” o “no determinable”.

L'ECDC, a més, diferencia entre casos importats, transmissió local i transmissió comunitària, i a efectes de notificació a la UE es recolza en la Decisió d'Execució 2012/506/UE, que fixa les definicions de cas clínic, de laboratori i epidemiològic per a les malalties transmissibles (Decisió 2012/506/UE).

Com ho aplica Espanya

El Ministeri de Sanitat utilitza aquest mateix marc conceptual en el seu Sistema de Vigilància de Malalties Transmissibles del SNS, coordinat amb l'Institut de Salut Carlos III i l'ECDC, tal com recull l'informe oficial de vigilància (informe del sistema de vigilància 2023). A la pràctica, es distingeixen tres grans situacions:

• Casos importats o molt vinculats a un focus concret (viatge, exposició ocupacional, animal, etc.). Exemple: a la grip porcina A(H1N1)v detectada a Catalunya s'ha assenyalat que “no s'han detectat altres casos ni evidència de transmissió comunitària”, malgrat la sospita de contagi entre persones (Demòcrata i [enllaç]).
• Transmissió local limitada o per clústers, quan hi ha brots al voltant de casos importats però les cadenes encara són rastrejables. Això s'ha vist, per exemple, en els anàlisis sobre brots d'èbola o MERS recollits per l'OMS ([enllaç], [enllaç]).
• Transmissió comunitària, quan es perd aquest control de les cadenes i es documenta circulació sostinguda. Un exemple proper és la decisió del Comitè Regional Europeu de Verificació de considerar restablerta la transmissió del xarampió a Espanya en no poder descartar “circulació sostinguda del virus al país” (Demòcrata).

Comparació amb altres escenaris recents

Les notícies sobre mpox il·lustren bé la diferència entre països amb i sense transmissió comunitària. A Espanya, el Centre de Coordinació d'Alertes i Emergències Sanitàries ha subratllat que els casos de mpox clade Ib són importats i que el risc de transmissió sostinguda es considera baix, mentre que l'OMS enumera diversos països africans on sí que s'ha confirmat transmissió comunitària d'aquest clade (Gaceta Mèdica, Infosalus, [enllaç]).

Alguna cosa similar passa amb el hantavirus: tant el Ministeri com l'ECDC i l'OMS insisteixen que “no existeix evidència de transmissió comunitària sostinguda ni d'un risc elevat per a la població general a Espanya o Europa”, i que els casos descrits són cadenes molt limitades associades a contactes estrets ([enllaç], [enllaç], Infosalus, Redacció Mèdica, Gaceta Mèdica, [enllaç], [enllaç], [enllaç]).

Claus finals

En síntesi, les autoritats sanitàries assumeixen que una malaltia és de transmissió comunitària quan hi ha circulació sostinguda, difosa i difícil de rastrejar dins del territori, amb nombrosos casos no vinculables a importacions ni a focus concrets. Aquest canvi de categoria sol implicar reforç de la vigilància, adaptació de les estratègies de testatge i, si escau, mesures de salut pública més àmplies sobre la població general.