La llei d'eutanàsia torna al primer pla polític, sanitari i social. El motiu immediat no és només jurídic ni tècnic: és també humà. El cas de Noelia Castillo, que es va convertir en tendència nacional i internacional després d'un procés llarguíssim i extremadament exposat, ha reobert el debat sobre el dret a l'eutanàsia i els tràmits, recursos i desigualtats territorials.
En aquest context, El País ha avançat que el Ministeri de Sanitat ja té a punt un nou Manual de Bones Pràctiques en Eutanàsia amb un objectiu molt concret: fer el procediment més àgil en situacions urgents, reforçar el paper de la Infermeria i ordenar millor la seva aplicació a tot el país. El document s'havia de votar aquest divendres al Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut, tot i que finalment ha quedat ajornat al 9 d'abril per l'impacte de la vaga mèdica en la reunió.
L'important aquí és que no es tracta, almenys formalment, d'una reacció improvisada d'última hora. Segons la informació avançada per El País, Sanitat sosté que el manual és fruit d'anys de feina dins de la direcció de Salut Pública, tot i que la seva arribada coincideix inevitablement amb el terratrèmol mediàtic i polític provocat per la mort de Noelia Castillo.
La gran novetat: menys espera en els casos urgents
La principal modificació que introdueix el nou text afecta el cor mateix del procediment. En la llei vigent, la persona sol·licitant ha de demanar l'eutanàsia dues vegades i entre ambdues sol·licituds ha de mediar un termini d'almenys 15 dies.
El nou manual planteja que aquest interval es pugui escurçar en els casos urgents en què la vida del pacient o les seves capacitats corrin un risc imminent, sempre que el metge ho justifiqui en un informe.
Aquest canvi no elimina garanties ni converteix el procés en una cosa automàtica. L'esquema continua sent, segons la mateixa informació avançada, molt garantista: el vistiplau del metge responsable, la intervenció d'un segon facultatiu aliè al cas i la supervisió del comitè de garanties continuen sent peces centrals del sistema.
Aquí hi ha un dels punts més delicats del debat. Perquè una part del problema no ha estat l'existència de controls, sinó la manera en què aquests controls, sumats a la disparitat territorial i a la judicialització d'alguns casos, han acabat per dilatar procediments fins a l'extrem per als defensors d'aquest dret. El País subratlla que aproximadament un terç dels qui sol·liciten l'eutanàsia moren abans d'accedir-hi, una dada que per si sola explica per què Sanitat vol tocar els temps sense tocar l'arquitectura de garanties.
Més protagonisme per a la Infermeria i menys desordre territorial
L'altra gran pota de la reforma pràctica passa pel paper de la Infermeria. El nou manual la converteix en una figura de referència molt més visible dins del procés, amb funcions de suport informatiu, acompanyament a la persona sol·licitant, preparació de l'entorn i del material, realització de cures i orientació a familiars i cuidadors, fins i tot en recursos lligats al dol.
No és un detall menor. En una prestació tan sensible, tan emocionalment dura i tan dependent de la coordinació clínica, l'acompanyament pesa gairebé tant com la tramitació. I aquí Sanitat sembla assumir que no n'hi ha prou que el procediment estigui reconegut en la llei; cal també una estructura més sòlida i més homogènia per fer-lo realment accessible.
Per això el manual incorpora a més una nova organització basada en unitats administratives de suport, ja presents en algunes autonomies, amb la idea d'oferir informació a la ciutadania, suport operatiu als professionals i coordinació amb els serveis de salut. L'objectiu declarat és combatre la inequitat territorial, un dels grans forats del sistema des que va entrar en vigor la llei.
La diferència entre comunitats és, segons la informació avançada, enorme: hi ha territoris que realitzen proporcionalment moltes més eutanàsies que altres sense que existeixi una explicació demogràfica suficient. El País parla d'una distància de fins a 20 vegades entre el País Basc i Extremadura. Aquesta disparitat és just la classe de dada que converteix una llei estatal en una experiència profundament desigual segons el codi postal.
El cas de Noelia Castillo
El nou manual no neix oficialment per Noelia Castillo, però seria ingenu fingir que el seu cas no ha alterat completament el clima polític i social al voltant de l'eutanàsia.
Noelia va morir després d'una batalla judicial llarguíssima, amb una exposició pública enorme i després que el seu pare i l'organització Abogados Cristianos intentessin frenar reiteradament el procés. La seva història va reactivar el xoc entre el dret individual a decidir i la capacitat de tercers per bloquejar o almenys endarrerir aquest dret als tribunals.
De fet, el Tribunal Suprem portarà al ple del 19 de maig un debat clau per fixar doctrina sobre si els familiars de pacients que sol·liciten l'eutanàsia estan legitimats per oposar-se judicialment a aquesta decisió. Aquest moviment de l'alt tribunal deixa clar que la qüestió ja no és només sanitària: és també jurisprudencial i d'enorme abast per a futurs casos.
En paral·lel, el Parlament de Catalunya tramita una iniciativa per reduir els terminis dels recursos judicials i mirar d'evitar dilacions com les que va patir la Noelia, que va haver d'esperar 20 mesos des que es va aprovar la seva eutanàsia. És a dir, el cas no només ha generat conversa: està començant a moure peces concretes en diversos nivells del sistema.
Sanitat mou l'eutanàsia i també els pal·liatius
La reunió del Consell Interterritorial no només tenia sobre la taula el nou manual d'eutanàsia. També incloïa l'Estratègia de Cures Pal·liatives 2026-2030, un altre document rellevant perquè intenta blindar aquesta atenció com un dret a tot el territori, amb independència del lloc de residència o de la malaltia.
Aquest encreuament no és casual. A Espanya, el debat públic sobre eutanàsia i pal·liatius sol plantejar-se com si fossin dos blocs enfrontats, quan el mateix sistema sanitari els està revisant alhora.