El Govern informarà a Ceuta als migrants al carrer sobre com protegir els seus ulls durant l'eclipsi

A Espanya, les polítiques de protecció sanitària per a persones migrants en situació de carrer s'estan configurant sobretot a través de la recuperació de la sanitat universal per a migrants en situació irregular i d'algunes estratègies específiques (vacunació, salut mental, campanyes d'autocura), més que mitjançant una norma estatal específica sobre “sense sostre migrant”. El nucli jurídic ja està en vigor (Reial Decret 180/2026 i desenvolupament de la Llei 16/2003), mentre que la gran reforma estructural —el Projecte de Llei d'Universalitat del SNS— segueix encallada al Congrés. A nivell pràctic, l'aplicació depèn de comunitats autònomes i ajuntaments, on es concentren els conflictes polítics i les desigualtats territorials.

Marc estatal: de l'exclusió a la sanitat universal

El gran canvi recent és el Reial Decret 180/2026, que regula el reconeixement del dret a la protecció de la salut i a l'atenció sanitària de persones estrangeres sense residència legal, publicat al BOE el 12 de març de 2026 (Reial Decret 180/2026). Desenvolupa el Reial Decret‑llei 7/2018 i busca corregir les exclusions derivades del RDL 16/2012.

Segons la cobertura parlamentària i de mitjans, el decret:

• Permet l'accés en les mateixes condicions que a la població espanyola si s'acredita residència efectiva (preferentment empadronament, però també factures, certificats escolars o informes socials) i absència d'una altra cobertura sanitària (article de Demócrata i anàlisi sobre “turisme sanitari”).
• Introdueix una declaració responsable i un document provisional que dóna accés immediat mentre es tramita la sol·licitud, amb silenci administratiu positiu als tres mesos (consulta pública prèvia i posterior aprovació).
• Reforça la protecció de menors, embarassades, víctimes de violència de gènere i de tracta, i sol·licitants de protecció internacional (avanç del RD).

Tot això és clau per a persones migrants en situació de carrer: encara que la norma no nomena específicament el sense sostre, elimina l'empadronament com a única via i admet altres documents, quelcom decisiu per a qui viu al carrer i té dificultats per empadronar-se.

En paral·lel segueix en tramitació el Projecte de Llei d'universalitat del Sistema Nacional de Salut (expedient 121/000021), amb termini d'esmenes ampliat fins al 2 de setembre de 2026 (fitxa del Congrés; nota de Sanitat a Projecte de Llei d'Universalitat). Aquest projecte “blinda” en llei el que el decret ja aplica: accés a la sanitat per a tota persona resident a Espanya independentment de la seva situació administrativa.

Mesures sanitàries específiques per a població migrant vulnerable

Sobre aquest tronc universalista s'han anat sumant polítiques més concretes, rellevants per a persones migrants sense llar:

• Estrategia comuna de vacunació per a persones migrants i refugiades arribades per via irregular, aprovada per la Comissió de Salut Pública, amb pautes accelerades de triple vírica, pòlio, tètanus i diftèria a les primeres setmanes d'estada, coordinada amb el Programa d'Atenció Humanitària i els serveis de salut autonòmics (nota de la Moncloa i cobertura a Demócrata).
• Unitats psicosocials ambulatòries per a infància migrant a Canàries, finançades pel Ministeri de Sanitat, que treballen a l'arribada, centres d'emergència i xarxa comunitària (iniciativa UPAIM).
• Campanyes d'autocura i accés a recursos sanitaris dirigides a persones sense llar, com la de Solidaritat Infermera i Creu Roja, amb materials sobre higiene, vacunació i ús del sistema (campanya “El teu benestar importa”).

Els estudis oficials mostren que la població migrant fa servir menys el sistema sanitari i arriba més tard, amb barreres legals, administratives i culturals (informe de Sanitat; anàlisi a Infosalus). Això s'agreuja quan hi ha exclusió residencial.

Competències, conflictes i desigualtats territorials

La sanitat és competència de les comunitats autònomes, i els ajuntaments gestionen serveis socials, albergs i equips de carrer. L'Estat fixa el marc de drets, però l'aplicació és desigual:

• El propi Ministeri reconeix que algunes CCAA venien posant barreres a l'accés malgrat el marc de 2018; el nou RD busca homogeneïtzar criteris (declaracions del secretari d'Estat i respostes sobre “turisme sanitari”).
• Govern autonòmics del PP i Vox vinculen la universalitat i la regularització de migrants amb un “col·lapse” dels serveis, i anuncien recursos contra la regularització extraordinària o contra el propi decret sanitari (amenaça de recursos autonòmics).
• A la Comunitat de Madrid i l'Ajuntament de Madrid, organitzacions cristianes denuncien polítiques “excloents i aporofòbiques” envers persones sense llar i migrants, incloent retirada d'estris al carrer i decisions que dificulten la mobilitat de persones no empadronades (crítiques a Ayuso i Almeida). L'empadronament és clau tant per a l'accés a sanitat com per a altres prestacions.
• Altres municipis, com Bilbao, es comprometen a emetre informes socials per garantir l'accés a la sanitat a estrangers sense recursos (acord a Bilbao), i Barcelona emfatitza la seva inversió contra el sense sostre, encara que centrada sobretot en allotjament i no en una política sanitària diferenciada (referència a recursos contra el sense sostre).

Reformes en curs i llacunes específiques per a “situació de carrer”

A més del Projecte de Llei d'Universalitat, segueixen oberts debats parlamentaris i mocions per restringir o donar suport a la sanitat universal i la regularització extraordinària de migrants (moció de Vox al Congrés; posició de GeSIDA).

No obstant això, a les fonts consultades no hi ha una política sanitària estatal específica per a persones migrants en situació de carrer. La seva protecció descansa en tres pilars:

• El marc de sanitat universal (RD 180/2026 i futura Llei d'Universalitat).
• Les polítiques de sense sostre i serveis socials municipals i autonòmics, que determinen si poden empadronar-se, accedir a albergs o rebre seguiment sociosanitari.
• L'acció d'ONG i dispositius de carrer (Creu Roja, Solidaritat Infermera, etc.) que actuen de pont amb el sistema sanitari.

En síntesi, a l'agost de 2026 el dret formal a la sanitat de migrants sense papers —incloent els que viuen al carrer— està molt més garantit que fa uns anys, però la efectivitat real depèn de polítiques locals d'empadronament, allotjament i acompanyament social, així com de l'evolució del conflicte polític entre el Govern central i diverses comunitats autònomes.

El Ministeri d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions (MISSM) assumeix, en matèria de persones migrants, la planificació i gestió del sistema estatal d'acollida, la coordinació financera amb comunitats autònomes i entitats socials, i bona part de la política de protecció internacional i mobilitat laboral. El seu marc general deriva de l'estructura orgànica bàsica dels departaments ministerials (Reial Decret 139/2020 i les seves modificacions) i es desenvolupa específicament, entre altres, a través del Reial Decret 497/2020 (citats al Reial Decret 1152/2021). Les normes posteriors mostren que el MISSM dirigeix el sistema d'acollida de sol·licitants d'asil, reparteix subvencions directes a comunitats autònomes i entitats per a l'atenció de necessitats bàsiques i regula instruments de cooperació internacional en reasentament, retorn i mobilitat laboral. A més, en situacions de crisi assumeix directament la prestació de serveis bàsics en dispositius d'acollida.

1. Sistema d'acollida i protecció internacional

El paper central del Ministeri en l'acollida de persones sol·licitants de protecció internacional es reflecteix al Reial Decret 220/2022, que aprova el Reglament del sistema d'acollida en matèria de protecció internacional. A partir d'aquest reglament, l'estructura d'acollida (places, fases, tipus de recursos, derivacions) s'articula sota la direcció del MISSM, a través de la Secretaria d'Estat de Migracions i els seus òrgans directius.

Complementàriament, el Reial Decret 590/2022 regula la concessió directa de subvencions a determinades entitats per finançar el Sistema d'Acollida de Protecció Internacional, la qual cosa posa de manifest que el Ministeri no només dissenya, sinó que finança i supervisa la gestió dels recursos d'acollida operats per ONG i altres entitats col·laboradores.

2. Atenció de necessitats bàsiques i coordinació amb comunitats autònomes

En contextos de protecció temporal, el MISSM coordina i finança la cobertura de necessitats bàsiques de persones desplaçades. Així ho mostren el Reial decret 672/2022 i el Reial decret 673/2022, que regulen subvencions directes a comunitats autònomes per a:

• Millorar l'atenció de necessitats bàsiques de persones beneficiàries de protecció temporal afectades per la guerra d'Ucraïna sense recursos suficients.
• Finançar ajudes econòmiques directes a aquestes persones, articulant així un esquema de co-governança en què l'Estat (MISSM) aporta fons i fixa criteris i les comunitats executen l'atenció propera al territori.

En situacions de saturació o crisi, el MISSM pot fins i tot assumir directament les competències de gestió. La Resolució de 20 de desembre de 2020 de la Secretaria d'Estat de Migracions avoca competències “per assegurar la prestació dels serveis bàsics en els dispositius d'acollida d'immigrants en situació de vulnerabilitat”, reforçant la idea que el Ministeri és responsable últim de garantir allotjament, manutenció i atenció bàsica.

3. Cooperació internacional i mobilitat laboral

El MISSM també lidera la vessant internacional de la política migratòria vinculada a inclusió i mobilitat legal. L'acord MISSM–OIM de 2024 es signa per a projectes de reasentament, retorn voluntari assistit i reintegració, mobilitat laboral i inclusió social, evidenciant que el Ministeri dissenya i finança programes de:

• Reasentament i reubicació de persones refugiades.
• Retorn voluntari assistit i suport a la reintegració a l'origen.
• Mobilitat laboral internacional i projectes d'inclusió.

En la mateixa línia, el Ministeri signa acords bilaterals per ordenar fluxos migratoris laborals, com l'acord amb Hondures (2021, publicat el 2023) i l'acord amb Guatemala (2023, publicat el 2024). En ambdós casos, s'atribueix al MISSM la funció de regular i gestionar contingents de treballadors migrants, en coordinació amb el país d'origen, amb l'objectiu explícit d'ordenar i protegir la migració laboral.

4. Gestió de centres i altres instruments

Encara que la norma bàsica específica (Reial Decret 497/2020) no es mostra íntegra a les referències disponibles, el fet que sigui el reial decret que “desenvolupa l'estructura orgànica bàsica” del Ministeri, tal com recull el Reial Decret 1152/2021, implica que en ell es distribueixen entre la Secretaria d'Estat de Migracions i les seves direccions generals funcions com:

• Planificació i gestió de dispositius i centres d'acollida.
• Relació amb entitats socials i organismes internacionals en matèria migratòria.
• Supervisió i seguiment dels programes d'inclusió i integració vinculats a la migració.

A més, altres instruments vinculats al MISSM completen aquest marc: la regulació del sistema d'acollida (protecció internacional), les subvencions a entitats i comunitats, i els acords amb OIM, Guatemala i Hondures permeten concloure que les competències del Ministeri en l'atenció a persones migrants abasten des de l'acollida material d'emergència fins a la integració social i laboral i la gestió de vies legals i segures de migració.

5. Altres textos relacionats

Existeixen nombroses normes de caràcter més general o de gestió interna del MISSM (ordres de despesa, comitès, polítiques de seguretat de la informació, etc.) que configuren el marc institucional, com l'Ordre ISM/813/2024, l'Ordre ISM/614/2024, l'Ordre ISM/1245/2024, l'Ordre ISM/55/2024 o la Resolució de 14 de setembre de 2021, entre moltes altres, però no afegeixen contingut material específic sobre drets o serveis per a persones migrants més enllà d'afiançar la capacitat operativa del Ministeri.

A Ceuta, com a la resta d'Espanya, la regla comuna és que tota la informació obligatòria de seguretat i instruccions d'ús de dispositius d'emergència ha d'estar com a mínim en castellà. La normativa estatal de productes sanitaris, defensa de consumidors i senyalització de seguretat fixa aquest mínim, i la Ciutat Autònoma no té (segons el disponible a les normes estatals) requisits lingüístics propis addicionals. Incloure altres llengües (per exemple àrab/dariya, anglès o francès) és voluntari i compatible, sempre que no enfosqueixi la informació en castellà i es respectin els símbols de seguretat normalitzats. Per tant, el material multilingüe està permès i pot ser recomanable per accessibilitat, però l'única llengua jurídicament exigida a Ceuta és el castellà.

1. Obligació general d'usar el castellà en la informació a l'usuari

La peça clau és el text refundit de la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris (TRLGDCU), aprovat pel Reial Decret Legislatiu 1/2007. Aquest estableix que:

• Tota informació essencial sobre béns i serveis (naturalesa, finalitat, instruccions d'ús, advertències, riscos, etc.) ha de ser clara, comprensible i accessible per als consumidors.
• Les indicacions obligatòries de l'etiquetatge i presentació de béns i serveis comercialitzats a Espanya han de figurar, com a mínim, en castellà (article que s'ha vist reformat el 2022).

Això s'aplica a extintors, senyalització d'emergència, manuals d'equips, fullets d'autoprotecció i, en general, a qualsevol material informatiu que l'usuari rebi com a part de l'ús d'un dispositiu d'emergència.

2. Productes sanitaris: desfibril·ladors externs (DEA/DESA)

Els desfibril·ladors externs són productes sanitaris i es regulen pel Reial Decret 192/2023, de productes sanitaris, que desenvolupa el Reglament (UE) 2017/745. D'aquest reial decret destaquen tres idees:

• En la seva posada en servei a Espanya, els productes han d'incloure les dades i informacions de l'annex I del Reglament (UE) 2017/745 com a mínim en castellà, tant a l'etiquetatge com a les instruccions d'utilització.
• Els agents econòmics (fabricants, importadors, distribuïdors) han de poder facilitar a l'autoritat sanitària la documentació en castellà, encara que l'autoritat pot acceptar una altra llengua.
• L'etiquetatge i instruccions amb què es comercialitzi el producte a Espanya han d'entregar-se a l'AEMPS per al seu registre, la qual cosa en la pràctica consolida el requisit de castellà.

El Reial Decret 365/2009, que fixa les condicions de seguretat i qualitat de l'ús de desfibril·ladors automàtics i semiautomàtics externs fora de l'àmbit sanitari, no entra en el detall lingüístic, però remet a les instruccions del fabricant i s'aplica sobre el marc general anterior. En conseqüència, un DEA instal·lat a Ceuta ha de tenir obligatòriament instruccions i senyalització bàsica en castellà; poden afegir-se altres llengües de forma complementària.

3. Senyalització, extintors i altres equips d'emergència

3.1. Senyalització de seguretat i pictogrames

La senyalització de sortides d'emergència, equips contra incendis, rutes d'evacuació, etc., es regeix pel Reial Decret 485/1997, sobre disposicions mínimes en matèria de senyalització de seguretat i salut en el treball. Aquest reial decret:

• Defineix les senyals de salvament o socors, de prohibició, obligació, advertència, etc., i fixa la seva forma, colors i ús.
• Subratlla que els pictogrames han de ser el més senzills possible, sense detalls inútils, i que el seu significat ha de percebre's clarament.

No estableix una llengua concreta per al text de les senyals, però en tractar-se de centres que presten serveis a usuaris i treballadors, la combinació d'aquesta norma amb el TRLGDCU condueix a què qualsevol text obligatori (p. ex. “Sortida d'emergència”, “Extintor”) hagi, com a mínim, d'aparèixer en castellà. Afegir traduccions a altres llengües és lícit sempre que no resti llegibilitat a la senyal normalitzada.

3.2. Altres equips de seguretat industrial

Determinats equips d'emergència es regulen per normativa de seguretat industrial sectorial. Com a exemple, el Reial Decret 212/2002 (màquines d'ús a l'aire lliure) exigeix que la declaració CE de conformitat estigui redactada o traduïda, com a mínim, a la llengua oficial de l'Estat espanyol en el moment de la seva posada al mercat. Encara que aquest text es refereix a la documentació tècnica, il·lustra el patró general: la documentació essencial ha d'estar, com a mínim, en castellà.

4. Protecció civil, plans d'autoprotecció i àmbit de Ceuta

La Norma Bàsica de Protecció Civil, aprovada pel Reial Decret 524/2023, regula els continguts mínims dels plans de protecció civil i d'autoprotecció, però no introdueix requisits lingüístics específics. Es limita a exigir que es defineixin sistemes d'informació, alerta i mesures d'autoprotecció, deixant la forma concreta de comunicació als plans i directrius bàsiques.

Quant a Ceuta, l'Estatut d'Autonomia (Llei Orgànica 1/1995) atribueix a la ciutat competències d'execució en protecció civil i defensa dels consumidors i usuaris, però tampoc conté regles sobre llengües. No s'ha identificat a les normes estatals referència a disposicions pròpies de la Ciutat Autònoma que imposin l'ús d'altres llengües diferents del castellà en emergències.

Per això, a Ceuta regeix el marc estatal: obligació que la informació obligatòria de seguretat estigui, com a mínim, en castellà; plena possibilitat que les administracions, empreses o titulars d'instal·lacions afegeixin versions en altres llengües per millorar la comprensió de la població, sempre respectant els formats normalitzats de senyalització i la claredat de la informació.