Hi ha una realitat que ja no admet discussió: la desinversió estructural de l'Estat a Catalunya. No és una percepció, és un fet que la ciutadania pateix cada dia. Rodalies col·lapsades, projectes estratègics com la Sagrera acumulant retards, carreteres saturades com la N260, l'AP7 o l'A2 i connexions deficients que frenen el desenvolupament econòmic.
No parlem d'un problema puntual. Parlem de dècades de promeses incomplertes i de pressupostos que, massa sovint, ni tan sols s'executen. Però el problema no és només quant s'inverteix, sinó com es decideix. Durant anys, les prioritats s'han marcat des de despatxos llunyans, sense suficient coneixement del territori. I així, les decisions no responen a les necessitats reals del país. Davant d'aquesta situació hi ha dues maneres de fer política.
La d'Esquerra Republicana és clara: construir. Pensar en el conjunt del país, no en el bloqueig ni en el titular fàcil. Treballar per posar solucions damunt la taula i generar eines útils que millorin la vida de la ciutadania. No ens resignem ni ens instal·lem en la queixa permanent. Actuem.
Parlem de més capacitat de decisió, de millor governança i d’execució real
Per això hem impulsat el Consorci d’inversions de Catalunya. Una eina concreta per canviar les coses: per planificar millor, per assegurar que el que s’aprova s’executa i perquè la Generalitat tingui una participació real en decisions que afecten directament al dia a dia de la gent.
Parlem de més capacitat de decisió, de millor governança i d'execució real. De decidir des de casa i no des de fora. De passar de les promeses als fets.
Ho resol tot? No. L'objectiu de fons continua sent la plena sobirania fiscal. Però els avenços no arriben amb discursos buits, sinó amb passos concrets. I aquest és un pas necessari per guanyar capacitat, per desbloquejar inversions i per millorar la vida de la majoria social. Davant d'aquesta proposta, ens hem trobat el de sempre: el “no”.
Un “no” sense alternativa, sense proposta i sense voluntat de construir. Però el més greu no és només la manca de propostes. És que aquest “no” constant acaba bloquejant i destruint solucions que podrien beneficiar al conjunt del país.
Votar en contra del Consorci d'inversions no és votar contra una iniciativa d'un partit. És anar contra decidir recursos, contra l'execució dels pressupostos i contra oportunitats per a la ciutadania.
Catalunya no es pot permetre més bloqueig ni més política de trinxeres
Mentre Esquerra treballa perquè hi hagi més inversió, més capacitat de decisió i millors condicions de vida, Junts es limita a vetar. I amb vetos, el país no avança. Vetar el Consorci, és treure recursos a la Generalitat, és vetar que el país avanci
Catalunya no es pot permetre més bloqueig ni més política de trinxeres. La ciutadania no pot seguir esperant mentre les infraestructures es degraden i les oportunitats es perden.
Fer política és assumir responsabilitats. És aprofitar cada oportunitat per avançar. És pensar en qui agafa cada dia el tren, en la petita empresa que necessita bones connexions, en els joves que volen construir el seu futur sense marxar.
La diferència és clara. Hi ha qui s'instal·la en el “no” i en l'enuig permanent. I hi ha qui treballem, proposem i construïm. Perquè la política va de ser-hi sempre. Va de fer que les coses passin.
sobre la firma
Inés Granollers és la portaveu del Grup Republicà a la Comissió de Transports del Congrés