El gas natural representa al voltant del 22% del consum d'energia primària a Espanya i és determinant per a la competitivitat d'un teixit industrial que aporta prop del 17% del PIB nacional, especialment en els processos de mitjana i alta temperatura, on no existeix alternativa comparable en termes d'eficiència i cost. A això se sumen fins a 8 milions de llars i un total de 20 milions de consumidors que l'utilitzen per cobrir necessitats bàsiques com la calefacció o l'aigua calenta.
La infraestructura gasista espanyola constitueix un dels principals actius estratègics del país. Amb una xarxa mallada, diversificada i resilient, amb prop de 100.000 quilòmetres de transport i distribució, plantes de regasificació, emmagatzematges subterranis i interconnectors internacionals que la situen entre les més robustes d'Europa. És un actiu que ha demostrat la seva rellevància en situacions de crisi i que, a futur, actuarà com a columna vertebral per al desplegament dels gasos renovables, on Espanya compta amb un dels majors potencials de producció de la Unió Europea.
La infraestructura gasista espanyola constitueix un dels principals actius estratègics del país
El sistema gasista compleix una funció clau dins de la nostra estratègia energètica: garantir la seguretat de subministrament i aportar la flexibilitat cada vegada més requerida per un mix energètic amb fonts renovables creixentment presents. La seva capacitat per gestionar pics de demanda, absorbir variacions estacionals i adaptar l'operació en qüestió d'hores —gràcies a una infraestructura que integra emmagatzematges subterranis, reserves de GNL en tancs i una xarxa mallada amb elevada capacitat de modulació— resulta insubstituïble. En el sistema elèctric, els cicles combinats de gas proporcionen el suport necessari davant la intermitència renovable i els serveis de control de tensió que garanteixen la continuïtat del subministrament amb una capacitat de resposta que cap altra tecnologia ofereix avui a gran escala —una funció encara més crítica en un context d'operació reforçada després de l'apagada elèctrica del passat any—.
A més, les infraestructures gasistes estan cridades a jugar un paper fonamental en la descarbonització de l'economia, permetent integrar gasos renovables com el biometà i l'hidrogen, que aportaran major autonomia energètica a la vegada que garantiran una transició eficient per al consumidor. Transició energètica, competitivitat i sobirania estratègica són tres principis que, en el context geopolític actual, van de la mà en una estratègia europea en la qual les infraestructures gasistes són un pilar fonamental perquè dita estratègia sigui assolible.
Un context macroeconòmic que exigeix rendibilitat raonable
El segon període regulatori 2021-2026 ha coincidit amb un dels majors enduriments financers de l'última dècada. La combinació de crisi energètica i tensions inflacionistes va obligar el BCE a elevar els tipus en 314 punts bàsics des de nivells pròxims al 0%, un gir que es va traslladar de manera íntegra al cost de capital. Amb un increment acumulat de l'índex de preus industrials proper al 40% en cinc anys, els costos operatius de les companyies s'han disparat mentre la retribució del conjunt de les activitats regulades del sector gasista es va reduir en 2.129 milions d'euros en el període. En un context com l'actual, resulta imprescindible que la regulació garanteixi una rendibilitat raonable alineada amb el cost real del capital, principi que no s'ha complert.
Un moment regulatori clau per al futur del sector
Actualment ens trobem en un moment decisiu en què s'estan assentant les bases que determinaran la capacitat d'inversió, l'operació i l'evolució del sistema gasista durant els propers anys. La Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC), després d'un període de consultes públiques, ha publicat els esborranys de circular que establiran la retribució de les activitats regulades de gas —transport, regasificació i distribució— per als propers sis anys. De l'anàlisi preliminar es desprenen elements positius: l'adequació del marc retributiu al nou escenari de demanda, el reconeixement de l'increment de costos en alguns elements i la incorporació d'incentius a la digitalització de xarxes i a la integració de gasos renovables com a grans reptes del sector. No obstant això, el període d'al·legacions ha de servir per incorporar millores addicionals i, especialment, dotar el marc retributiu de suficiència econòmica, de manera que els agents puguin garantir una rendibilitat raonable per afrontar un període ple de reptes, assegurant que les nostres infraestructures estan mantingudes i operades amb total garantia en un context complex i volàtil.
Un escenari geopolític que reforça el valor del sistema gasista
El paper del gas natural es revela especialment determinant en moments de tensió geopolítica com l'actual. La inestabilitat a Orient Mitjà i l'exposició de l'estret d'Ormuz —per on transita aproximadament un terç del GNL mundial— il·lustren com qualsevol pertorbació en les rutes de subministrament es trasllada de forma immediata als mercats en forma de volatilitat de preus i primes de risc a l'alça.
El paper del gas natural es revela especialment determinant en moments de tensió geopolítica com l'actual
En un context tan volàtil i incert, la diversificació de fonts de subministrament i la resiliència del sistema s'erigeixen com a atributs crítics. Ambdós depenen, en última instància, de la infraestructura disponible: la diversificació efectiva només és possible quan existeix una xarxa capaç de combinar GNL i gas per gasoducte, amb múltiples orígens, plantes de regasificació i interconnexions internacionals que permetin respondre amb agilitat davant qualsevol pertorbació. Precisament, el sistema gasista espanyol constitueix un exemple de referència mundial, en comptar amb una de les xarxes més diversificades i robustes d'Europa, capaç d'integrar subministraments globals de GNL amb fluxos per gasoducte, recolzada en una àmplia capacitat de regasificació i una arquitectura mallada que reforça la seva resiliència i flexibilitat operativa.
El gas natural continuarà sent, durant les properes dècades, un component essencial del sistema energètic espanyol. La seva contribució a la competitivitat industrial, el seu paper com a suport del sistema elèctric, la robustesa de les seves infraestructures i la seva capacitat per integrar gasos renovables el converteixen en un element imprescindible per a una transició energètica eficient i equilibrada.
La coincidència d'un entorn financer exigent, un procés regulatori decisiu i un context geopolític incert atorga a les decisions actuals una rellevància que transcendeix al propi sector. El disseny del nou marc retributiu determinarà la capacitat del sistema per garantir la seguretat de subministrament, facilitar la integració de noves fonts energètiques i sostenir la competitivitat de l'economia.
En aquest sentit, resulta fonamental avançar cap a un model que combini estabilitat regulatòria, rendibilitat raonable i una visió basada en la neutralitat tecnològica. Només així serà possible assegurar un sistema energètic segur, competitiu i preparat per afrontar els reptes del futur.