Etiquetes de la roba: per què costa tant llegir-les i com seran en el futur

Les etiquetes de la roba no sempre es llegeixen. I el que és encara pitjor: moltes vegades no s'entenen. Encara que la seva funció és oferir informació bàsica per cuidar millor la roba i conèixer els seus materials, diferents estudis i normes europees mostren que bona part dels consumidors troba dificultats per interpretar-les o, directament, acaba retirant-les per incòmodes.

De fet, un estudi de GINETEX assenyala que el 70% dels europeus segueix les instruccions de cura representades pels símbols, mentre un 62% admet tallar les etiquetes. El problema, per tant, no sembla ser només si es llegeixen o no, sinó com estan dissenyades i quant es comprenen.

A eixe debat se suma ara un altre més ampli: el futur de l'etiquetatge tèxtil. La Unió Europea impulsa noves eines digitals com el Passaport de Producte Digital i el sector explora etiquetes intel·ligents o codis QR que podrien suposar un notable canvi de paradigma.

Quina informació ha d'aparèixer en l'etiquetatge tèxtil

Segons la normativa de la Unió Europea, tot producte tèxtil comercialitzat a la UE ha d'incorporar un etiquetatge o marcatge que indiqui la composició en fibres del producte. Aquesta obligació s'aplica a productes el pes dels quals estigui compost en almenys un 80% per fibres tèxtils, com ara peces de vestir, recobriment de mobles, revestiments de matalassos o tendes de campanya.

L'etiqueta ha d'anar fixada al producte de forma segura i la informació sobre composició s'ha d'expressar en percentatges i per ordre decreixent, separar-se clarament d'altres dades com instruccions de cura i presentar-se amb text clar i llegible.

La regulació europea també estableix que només es poden usar mencions com ara “100%”, “pur” o “tot” quan la peça està exclusivament composta per un sol tipus de fibra. A més, les denominacions de fibres tèxtils estan limitades a les recollides en el reglament europeu aplicable.

Si un producte es ven en diversos països de la UE, l'etiquetatge s'ha de traduir a les llengües oficials dels països on es comercialitza. Al costat d'aquestes exigències, també es preveu la possibilitat de recórrer a l'etiqueta ecològica de la UE per distingir productes amb excel·lència mediambiental.

Què fa el consumidor amb les etiquetes

L'estudi elaborat per GINETEX i IPSOS en sis països europeus reflecteix que les etiquetes tenen més pes entre els consumidors del que podria semblar. El 70% afirma seguir les instruccions de cura i, entre els principals motius, un 38% diu fer-ho per evitar problemes de rentat com l'encongriment i un 31% per conservar millor la roba i prolongar-ne la durada.

Al mateix temps, l'informe mostra que moltes etiquetes generen rebuig físic o pràctic: un 62% admet tallar-les, i, entre els qui ho fan, un 74% afirma que piquen o irriten la pell i un 55% que resulten massa llargues o incòmodes. Malgrat això, el 80% d'europeus assegura que mai o rarament compraria una peça sense etiqueta.

L'estudi també assenyala que el problema està moltes vegades en la comprensió dels símbols. Els de rentat i planxat són els més entesos, però altres generen més confusió: un 45% no entén els símbols d'assecat, un 39% no identifica correctament els de blanqueig i el símbol de neteja professional és el pitjor interpretat.

Quan sorgeix un dubte, molts consumidors busquen respostes. Segons el mateix estudi, un 53% consulta a internet el significat de símbols que no comprèn. L'informe afegeix a més que el 84% es mostra preocupat per l'estalvi d'aigua i energia, i que molts ja apliquen hàbits com l'assecat natural o el rentat a baixa temperatura.

Les etiquetes del futur: el Passaport Digital de Producte

Un dels canvis que més pot transformar l'etiquetatge tèxtil és el Passaport de Producte Digital, impulsat des de l'estratègia d'economia circular de la Comissió Europea. En el sector tèxtil, aquest sistema permetria conèixer amb més detall l'origen de les peces, els materials utilitzats i les condicions de fabricació.

Aquest model va més enllà de l'etiquetatge tradicional. Segons els plantejaments europeus sobre el Digital Product Passport, la informació podria incloure també dades sobre durabilitat, reparabilitat, reutilització o reciclatge, ampliant el paper de l'etiqueta cap a una identitat digital de la peça.

Com ja ha explicat l'Associació Retail Tèxtil Espanya (ARTE) i l'Observatori del Sector Tèxtil i de la Moda, la seva implantació en tèxtil es planteja en fases i podria començar al voltant del 2027, amb un desplegament progressiu posterior. Entre els efectes assenyalats figuren major transparència en la cadena de subministrament, decisions de consum més informades i suport al compliment normatiu.

A això se sumen projectes pilot i desenvolupaments del sector que exploren funcionalitats similars, com traçabilitat de matèries primeres o anàlisi d'impacte ambiental. En conjunt, el canvi apunta a un etiquetatge més digital, més verificable i més vinculat a la sostenibilitat.

Del paper al QR

Al costat del passaport digital, el futur de les etiquetes de la roba també s'està explorant a través d'etiquetes intel·ligents, codis QR o tecnologies com NFC. Iniciatives i estàndards impulsats per GS1 plantegen que part de la informació d'una peça pugui consultar-se des del mòbil.

Eixe model permetria ampliar molt el que hui cap en una etiqueta cosida: instruccions de cura ampliades, informació sobre autenticitat, composició detallada o recomanacions per a prolongar la vida útil de la peça.

En paral·lel, informes com els de la Ellen MacArthur Foundation vinculen aquest tipus de solucions amb models de moda circular, on la informació digital acompanya la peça també en processos de reparació, revenda o reciclatge.

Així, el futur de l'etiquetatge tèxtil sembla apuntar menys a etiquetes més llargues i més a etiquetes més útils. Dels símbols cosits als codis escanejables, el canvi que es perfila no és només tecnològic: també canvia quina informació rep el consumidor i com la utilitza.