El soft power, la diplomàcia silenciosa o poder tou -com popularment es coneix aquest terme anglosaxó- podria tenir serioses conseqüències per a les empreses espanyoles.
Els nord-americans -explica a Demòcrata l'economista Javier Santacruz- són molt donats a aquest tipus de diplomàcia. De fet, el Departament del Tresor la practica tots els dies. Es tracta, en essència, d'una forma de pressió que no busca tant tallar definitivament les relacions comercials com advertir al país afectat de les conseqüències que pot tenir no alinear-se amb la Casa Blanca.
Des d'aquest punt de vista, i sempre amb aquest criteri, la cortesia de l'Administració estatunidenca passa també per suggerir a les empreses exportadores del país que vagin buscant altres proveïdors i que, en el nostre cas, ignorin Espanya.
La capacitat discrecional de la Casa Blanca
Es tracta de posar obstacles en procediments, normatives, duanes, fusions o adquisicions. En definitiva, endurir tot tipus de regulacions: fitosanitàries, mediambientals o sanitàries, a més de permisos i llicències.
“La capacitat discrecional de l'Administració nord-americana -explica Santacruz al nostre mitjà- és enorme”.
Aquesta pràctica -recorda l'economista- ja es va donar amb l'oliva negra, quan es van imposar aranzels específics cap al 2017 i 2018. "Aleshores, les conseqüències van ser clares: el comerç d'aquest producte va quedar pràcticament paralitzat".
Situacions com aquella podrien repetir-se ara. Companyies com Santander, Grifols o les grans empreses d'oli estarien exposades, en algunes de les seves operacions, a les decisions que en aquests moments pugui prendre Donald Trump respecte a les relacions comercials amb Espanya.
Recentment, Santander ha comprat als Estats Units Webster Bank per 12.200 milions de dòlars amb l'objectiu de créixer en el mercat nord-americà. En circumstàncies normals, el procediment regulador podria durar al voltant de set mesos, afirmen fonts econòmiques. Tanmateix, amb la mà menys flexible de l'Administració Trump, aquest termini podria allargar-se fins als dotze.
En definitiva, aquesta seria una manera de posar obstacles i que les empreses i, sobretot, els països, s'ho pensin dues vegades abans de fer determinades manifestacions públiques.
“En el cas concret de Banco Santander, l'entitat estaria pendent que li autoritzin aquesta compra i de conèixer quines condicions li imposen”, apunta Santacruz. Per a aquest economista, la raó d'un hipotètic soft power, no va perquè sigui una filial americana, "n'hi ha prou que sigui la principal entitat espanyola perquè li posin traves".
La compra d'una societat dels Estats Units a un banc americà
Altres fonts econòmiques consultades asseguren, no obstant això, que aquesta casuística, envoltada en part d'especulació, difícilment es produiria. En aquesta operació comercial ha estat la societat que Santander té als Estats Units, i que per tant posseeix nacionalitat estatunidenca, la que compra un altre banc americà.
A més -expliquen a Demócrata- aquestes operacions estan molt estandarditzades per l'Oficina Supervisora i el Departament de Justícia, que vigila les pràctiques de competència. Per això, resulta complicat imaginar que Trump vagi a posar-li les coses difícils a una empresa nord-americana.
Més encara -afegeix una altra font econòmica-, quan la relació entre Ana Botín i Donald Trump és bona, com ja es va poder comprovar al fòrum de Davos.
D'altra banda, la bona relació entre el CEO de Repsol, Josu Jon Imaz, també sembla una garantia de tranquil·litat per a aquesta companyia energètica amb interessos als EUA, més encara quan les aliances s'han reforçat a Veneçuela després de la sortida de Nicolás Maduro.
Barreres i preus més cars
Grifols també està en el punt de mira. La companyia té divisions tant als Estats Units com a Espanya.
Respecte a les grans productores d'oli, va ser el mateix president de la Junta d'Andalusia qui, dilluns passat, a El Hormiguero d'Antena 3, va anticipar que si Trump decideix imposar barreres a l'oli -el 80 % de l'oli d'oliva espanyol procedeix d'Andalusia- aquesta mesura acabaria perjudicant unes 250.000 famílies que viuen directament o indirectament d'aquest producte clau per a l'economia espanyola.
Altres empreses com Navantia, Telefónica o Indra, amb participació pública en el seu capital, no es veurien afectades de la mateixa manera -detalla Santacruz- perquè el seu model de negoci consisteix més a comprar als Estats Units que a vendre-li. En aquest cas, el que podria passar és que acabessin pagant els materials a preus més cars.
Els escenaris d'Espanya
Demócrata ha entrevistat a tres economistes més per analitzar els potencials escenaris econòmics als quals podria enfrontar-se Espanya en aquest nou context de tensió a l'Orient Mitjà.
Per a Rafael Pampillón, catedràtic d'Economia de la Universitat CEU San Pablo, resulta comprensible que el Govern hagi decidit prendre's un temps per analitzar la situació. Espanya ja va viure una experiència similar durant la crisi del petroli dels anys setanta, quan es va decidir abaixar el preu del combustible. Aquella decisió va acabar desencadenant una enorme inflació de la qual al país li va costar molt de temps recuperar-se.
D'aquí que resulti fonamental valorar que, si es deixa de recaptar mitjançant mesures d'estalvi en productes energètics, el cost final pot ser elevat. Les subvencions redueixen els senyals del mercat, augmenta el consum, les empreses redueixen els seus incentius i això acaba generant més demanda amb menys oferta, cosa que es tradueix en taxes d'inflació més elevades.
Una situació que preocupa -subratlla Pampillón- perquè, de perllongar-se el pitjor dels escenaris, la inflació a Espanya podria superar el 3,5 %, amb la consegüent pèrdua de competitivitat.
Escenaris de risc econòmic
Per la seva banda, Lorenzo Bernaldo de Quirós, president de Freemarket Corporate Intelligence i acadèmic del Cato Institute, i expert en geopolítica internacional dibuixa tres escenaris possibles i un d'addicional, encara més preocupant.
El primer -el que manegen moltes institucions i think tanks— contempla una durada del conflicte d'entre dues i cinc setmanes. En aquest cas, l'impacte seria relativament lleu, amb una pèrdua del PIB espanyol d'al voltant del 0,4 %, és a dir, uns 7.000 milions d'euros. La inflació podria augmentar al voltant de mig punt.
El veritable problema apareix quan el conflicte supera la barrera dels quatre mesos. A partir d'aquí, el PIB podria arribar a caure fins a un 1,5 % i la inflació situar-se al voltant del 4 %. Això implicaria seriosos problemes de proveïment energètic i d'altres matèries primeres.
L'escenari més preocupant contempla l'entrada en el conflicte dels houthis, grup armat xiïta conegut per la seva participació en diferents conflictes de l'Orient Mitjà i que podria convertir-se en una vàlvula d'oxigen per a un eventual exèrcit iranià debilitat.
A això s'hi suma un altre factor: Espanya disposa d'un marge de maniobra fiscal molt reduït, cosa que traslladaria bona part de l'impacte als preus i als costos de producció de les empreses.
Un marge fiscal en entredit
Precisament de la fragilitat fiscal parla per a Demòcrata Santiago Calvo, doctor en Economia i professor de la Universitat Hespèrides.
Al seu parer, una crisi com aquesta posaria seriosament a prova les finances públiques espanyoles, en un context de deute proper al 100 % del PIB i amb un dèficit encara considerable.
Calvo insisteix que “Espanya no està preparada per afrontar una crisi energètica amb un deute públic —subratlla— la meitat del qual està en mans d'inversors internacionals, entre ells nord-americans i jueus, cosa que podria precipitar una pujada de la prima de risc”.
Per això, aquest economista recomana -en línia amb el també economista José Carlos Díez- “prudència, pressupostos, certesa i evitar conflictes innecessaris”. A això s'hi sumen Pampillón i Santacruz, que coincideixen en la necessitat de recuperar marge fiscal, cosa que —conclou— “no s'ha fet i, per ara, tampoc sembla que es vagi a fer”.