Europa com a escenari, Espanya com a silenci

Als passadissos de Brussel·les -aquest ecosistema híbrid entre tecnocràcia, cafè car i diplomàcia amb somriure mesurat- els periodistes parlen. Sempre parlen. I quan abaixen la veu en els corrillos, lluny de micròfons i càmeres, el to sol ser més revelador que qualsevol roda de premsa oficial.

No cal ser periodista per percebre el murmuri. N'hi ha prou amb escoltar. Els corresponsals, tant espanyols com estrangers, coincideixen en una impressió que ja no s'expressa amb sorpresa, sinó amb una barreja de resignació i befa: amb el Govern espanyol, informar-se s'ha convertit en un exercici d'arqueologia. Cal excavar, interpretar fragments, reconstruir contextos… i encara així, el resultat sol assemblar-se més a una hipòtesi que a una explicació.

Alguns ho resumeixen amb ironia: “quan Espanya parla a Brussel·les, ho fa millor en anglès que en espanyol… i millor per a fora que per a dins”. Altres, més directes, ho descriuen com una estratègia perfectament calibrada: màxima exposició internacional, mínima rendició de comptes domèstica. En qualsevol cas, la conclusió és compartida: la relació amb la premsa no passa pel seu millor moment.

I això es nota especialment on més s'hauria de cuidar: a Europa.

Fora de la M30

Hi governs que compareixen, expliquen i responen. I després hi ha el Govern espanyol quan travessa els Pirineus: parla molt, però no necessàriament a qui hauria.

A Brussel·les -aquest lloc on, en teoria, es decideix una part creixent de la política nacional- la informació flueix amb una peculiar lògica inversa. Com més important és la reunió, menys explicacions arriben a casa. Com més rellevant és la decisió, més sofisticat és el silenci.

El resultat és un model que podria definir-se com a tancament informatiu tou: no es prohibeix preguntar, simplement es fa cada cop més difícil fer-ho en condicions útils. No hi ha censura explícita; hi ha alguna cosa més eficaç: control de l'accés, dels temps i del context. És una mena de dieta informativa: no s'elimina el menjar, però es redueix tant la ració que un acaba desnodrit sense adonar-se'n. 

Mentre altres governs europeus detallen posicions, anticipen debats i retorcin comptes davant els seus parlaments, l'Executiu espanyol sembla haver optat per una estratègia diferent: comunicar cap a fora i dosificar cap a dins. Cartes a diaris internacionals, tribunes acuradament dirigides a l'opinió pública estrangera, presència en fòrums globals… tot això contrasta amb una relació cada cop més distant -quan no directament aspra- amb la premsa nacional i amb els mecanismes de control intern.

Més Europa?

La paradoxa és evident: mai no hi ha hagut tanta retòrica europeista i, al mateix temps, tan poca pedagogia política sobre Europa dins d'Espanya. S'invoca Brussel·les constantment, però s'explica Brussel·les el just. Com si la Unió Europea fos un decorat útil, però no un espai que requereixi transparència.

Els cims de caps d'Estat i de Govern són l'exemple perfecte d'aquesta coreografia. En teoria, es tracta de moments clau: decisions econòmiques, acords estratègics, negociacions que afecten directament milions de ciutadans. En la pràctica, l'escena s'assembla cada cop més a una representació teatral de durada limitada i guió tancat.

El president compareix -sobretot quan bufa el vent a favor i pot presentar-se com a referent d'una decisió europea-, s'embolica en l'acord, el nacionalitza i l'exhibeix com a propi. Però quan aquest protagonisme es dilueix -cada vegada amb més freqüència-, quan el seu marge a Brussel·les s'estreny per un estil unilateral, escassament comunicatiu i basat en fets consumats pensats més per al consum electoral intern que per al consens amb els seus socis europeus, aleshores la presència es torna més esquiva. Compareix -quan ho fa-, declara, resumeix i marxa. Les preguntes -quan les hi ha- semblen de vegades un element ornamental, una concessió protocol·lària més que un exercici real de control. És l'equivalent polític a aquests restaurants on el cambrer et recomana el menú del dia… però no admet canvis ni preguntes sobre els ingredients.

Europa, en aquest sentit, s'ha convertit en un escenari perfecte: prou lluny per diluir la pressió mediàtica nacional, prou complex per justificar l'opacitat. Una combinació ideal per practicar el que podria anomenar-se transparència selectiva: es mostra el que convé, s'omet el que és incòmode i s'embolica tot en un llenguatge tècnic que desactiva l'interès del ciutadà mitjà.

En eixe context, la relació amb els periodistes no només es refreda: es degrada. Ja no es tracta únicament de falta d'informació, sinó d'actitud. Els desplantes, les evasives i, de vegades, les males formes substitueixen la interlocució normal en una democràcia madura.

Albares compareix 

El cas del ministre d'Afers Exteriors, José Manuel Albares, mereix capítol propi, gairebé com un masterclass involuntari de com tensar -fins al límit la relació amb la premsa sense arribar a trencar-la del tot. Les seves trobades amb periodistes han deixat escenes que, en altres països, provocarien alguna cosa més que incomoditat institucional: aixecarien celles, titulars i, probablement, alguna que altra explicació parlamentària, mentre que aquí s'han anat normalitzant com qui s'acostuma a un soroll de fons constant.

Respostes esquives, impaciència a penes dissimulada i una peculiar tendència a tractar la pregunta incòmoda com si fos una impertinència o un error de protocol que defineixen un estil en el qual no és tant el que es diu, sinó aquest art refinat de no dir res mentre s'aparenta el contrari. I, com a complement menys visible però més eloqüent, apareixen les trucades, els tocs discrets, els “suggeriments” sempre oportuns a determinats mitjans per modular la difusió d’informacions o suavitzar enfocaments incòmodes: res explícit, res fàcilment demostrable, però prou clar per a qui el rep. Així, la pregunta incòmoda ja no només s’esquiva en públic, sinó que s’intenta neutralitzar abans fins i tot que existeixi, en una versió de la diplomàcia on gestionar la política exterior sembla incloure, cada cop més, gestionar qui la conta i com.

En els corrillos de Brussel·les, aquest tipus d'actituds no passen desapercebudes. Al contrari: es comenten, es comparen i, en ocasions, es converteixen en objecte d'aquest humor àcid tan característic del ofici. Perquè si alguna cosa té el periodisme europeu és memòria… i una certa inclinació a detectar patrons.

I el patró, en aquest cas, comença a ser clar: menys preguntes, menys respostes i més narrativa controlada.

Lluitant contra la desinformació?

Tot això conviu, a més, amb un discurs oficial centrat en la lluita contra la desinformació. Una causa lloable, sens dubte. Però també perillosament elàstica. Perquè quan el poder s'atorga la capacitat de definir què és informació vàlida i què no ho és, la frontera entre combatre notícies falses i controlar el relat comença a difuminar-se perillosament.

La temptació és evident: si el problema és la desinformació, la solució sembla ser centralitzar la informació. I si es centralitza, inevitablement es filtra. I si es filtra, algú decideix. I quan algú decideix què es conta i què no, ja no estem parlant només de comunicació, sinó de poder.

El més interessant -i preocupant- és que aquest model no necessita grans titulars ni escàndols evidents. No hi ha tancaments de mitjans, no hi ha prohibicions explícites, no hi ha imatges dramàtiques. Hi ha alguna cosa molt més subtil: una erosió progressiva dels mecanismes de control.

És com aquestes filtracions d'aigua que no es detecten fins que el sostre comença a cedir. Tot sembla en ordre, fins que deixa d'estar-ho.

Espanya, convé recordar-ho, no és Hongria ni Polònia. No estem davant d'un model de confrontació oberta amb la premsa. Però tampoc estem en el club dels països on la transparència és gairebé avorrida per rutinària. Ens movem, més aviat, en una zona intermèdia, una mena de penombra democràtica on les formes es mantenen, però el fons comença a diluir-se.

I és aquí on el problema es torna més difícil de assenyalar… i més fàcil d'ignorar.

Perquè el Govern parla. Parla molt. Parla en fòrums internacionals, en entrevistes seleccionades, en tribunes acuradament triades. Però parlar no és el mateix que retre comptes. Comunicar no és el mateix que explicar. I, sobretot, emetre missatges no és el mateix que acceptar preguntes.

Més enllà del sarcasme 

Al final, la qüestió no és si hi ha informació. N'hi ha. La qüestió és qui controla el flux, en quin moment i amb quin marge de rèplica. I en aquest terreny, l'equilibri comença a inclinar-se perillosament cap a un model en què el periodista deixa de ser un interlocutor incòmode però necessari… per a convertir-se en un element prescindible.

Potser per això, als corrillos de Brussel·les, la ironia s'ha convertit en el millor termòmetre. Quan els periodistes bromeixen sobre el difícil que és obtenir respostes, quan comparen estils nacionals amb certa retranca, quan el comentari sarcàstic substitueix l'anàlisi seriosa… sol ser perquè alguna cosa no funciona com hauria de ser.

I el preocupant no és que es bromege. El preocupant és que ja no sorprenga. Perquè en democràcia, la transparència no hauria de ser una virtut opcional ni una estratègia comunicativa. Hauria de ser, simplement, la norma. I quan deixa de ser-ho, el silenci -per molt sofisticat que sigui- comença a fer massa soroll.