La plaça d'Orient, a pocs metres de la Cambra Alta i a uns pocs més dels Lleons de San Jerónimo, va ser un dia l'epicentre del poder de l'Estat. Situada davant del Palau Reial, es caracteritza per una calma només interrompuda per la sintonia composta per aquells ocells que habiten sota la mirada de Felip IV.
Quelcom similar passa a la seva oficina, cor del seu domicili, en la qual ens rep en un d'aquells matins en què el sol apressa a Madrid. El so dels ocells se substitueix per una òpera que serveix de banda sonora de l'entrevista i els arbres de la plaça per enormes prestatgeries que reflecteixen part de tot el pensament d'una època. Un dia va ser també el centre de la presa de decisions. Joaquín Almunia (1948) va estar al capdavant dels assumptes econòmics de la Comissió Europea pràcticament deu anys, ocupant la cartera monetària primer i, més tard, la Vicepresidència de Competència. Abans, durant una altra dècada va ser ministre dels governs del socialista Felipe González.
Des del seu arxiu personal reflexiona ara sobre el rumb que està adoptant Europa en unes setmanes clau per a la competitivitat i credibilitat del continent. El pròxim dijous, els caps d'Estat i de Govern arribaran a Brussel·les amb l'únic objectiu d'adoptar unes conclusions que serveixin, d'una vegada, perquè Europa parli l'idioma de les potències. Malgrat no estar ja en la primera línia de l'acció institucional, el socialista es manté al dia de cadascun dels passos que els europeus fan, cosa que li atorga l'autoritat per advertir: “el patriotisme europeu avui és avançar en la integració”.
Pregunta: En els últims dies, es parla molt del mercat únic de capitals, però sembla que no acaba d'avançar. Què està fallant?
R: Això caldria preguntar-ho a alguns líders europeus i també a alguns agents del sector privat, per exemple, certs bancs dins de la Unió Europea. Alguns consideren que un mercat únic financer els eliminaria avantatges que avui tenen per exercir determinades competències dins del seu propi país.
Joaquín Almunia:“Si Europa no avança en mercat únic, competitivitat o defensa, altres analitzaran el món per nosaltres”
P: Davant d'aquestes dificultats es parla cada vegada més d'una Europa a diverses velocitats.
R: No és l'ideal. L'ideal és que tots els països de la Unió avancem junts en més integració on sigui necessari. Però com aquesta cohesió política no sempre existeix, em sembla que no podem evitar que dins de la Unió alguns països vulguin avançar més ràpid en àrees on la integració està incompleta: energia, capitals, telecomunicacions, digitalització o defensa.
Es pot fer amb cooperacions reforçades previstes en el tractat, tot i que per iniciar-les es necessita unanimitat. Si aquesta unanimitat no és possible, queda un altre recurs que no m'agrada però és possible: una coalició de voluntaris.
Això ja ha passat, per exemple amb Schengen o amb el mecanisme europeu d'estabilitat durant la crisi financera. No és la solució ideal, però de vegades és inevitable.
P: En el context actual, Europa busca més "autonomia estratègica". Què espera del pròxim Consell Europeu?
R. El d'aquest mes és un Consell molt important. Té el mandat dels mateixos caps d'Estat i de govern per avançar en el mercat únic, en competitivitat i política industrial, i en seguretat i defensa.
Pel que sabem del Consell informal previ, hi ha àrees on hi ha més acord i altres on el debat continua obert. Tant de bo es resolguin aquestes qüestions, perquè la integració europea necessita avançar més que en cap altre moment de la seva història recent.
Si no avancem en mercat únic, competitivitat, creixement, seguretat, defensa o immigració, Europa corre el risc de convertir-se en objecte d'anàlisi d'altres sense capacitat per defensar els seus propis interessos.
Joaquín Almunia:“Les inversions en competitivitat no han de destruir la cohesió social”
Fragilitzar Europa en aquest moment seria un errorn, davant del que intenta Trump. El patriotisme europeu avui és avançar en la integració.
P: Els informes d'Enrico Letta i Mario Draghi parlen de grans inversions per reforçar la competitivitat europea. D'on sortiran els recursos?
R: Els recursos per avançar en seguretat, competitivitat o cohesió surten del mateix lloc. No és una despesa puntual d'un any, és un esforç continu d'augmentar l'obtenció de recursos per emprendre tots els objectius que volem posar damunt la taula en un moment extraordinàriament complex.
Cal obtenir recursos unint els mercats d'estalvi i inversió, desenvolupant tecnologies gràcies a la recerca i reforçant la nostra capacitat d'innovació. També haurem de recórrer a l'endeutament. No tot es pot finançar amb recursos públics i privats.
Però perquè aquest endeutament sigui viable i socialment sostenible s'hauria de basar més en deute emès en comú per Europa que en la suma de l'endeutament de cada país.
P: Pot aquest esforç inversor posar en risc l'estat del benestar?
R: No necessàriament. Part d'aquestes inversions busquen creixement, augment de productivitat i competitivitat. L'important és que aquest creixement no destrueixi la cohesió social ni els sistemes d'economia social de mercat que són un dels punts forts d'Europa.
Hem de protegir el que tenim aconseguit. Un dels nostres punts forts és un sistema d'economia social de mercat que dona estabilitat i permet que els ciutadans confiïn en els seus representants públics.
P: La Comissió Europea parla molt de simplificació normativa.
R: Com a instrument hi estic d'acord: simplificar normes perquè siguin comprensibles, aplicables i eficaces és lògic. Dins d'Europa de vegades hi ha massa complexitat.
Però cal anar amb compte amb ideologitzar la simplificació. No es tracta de llençar per la borda objectius importants en nom d'una determinada ideologia.
P: Quin balanç fa de l'acció legislativa de l'actual Comissió?
R: Em preocupa que no s'hagi aconseguit un consens clar en qüestions clau com una política comuna d'immigració. I també em preocupa la reticència que s'observa en la presidenta Ursula Von der Leyen i en una part del Parlament Europeu amb anar enrere en la luca contra el canvi climàtic.
Europa ha estat líder en aquest àmbit durant anys. Si Europa no lidera la lluita contra el canvi climàtic, per descomptat no ho farà l'Amèrica de Trump. Dubto que ho facin països en vies de desenvolupament, que no tenen la nostra capacitat econòmica i política de convertir-se en líders en aquesta àrea. Tot i que ells són les víctimes principals de les conseqüències del canvi climàtic.
La gran qüestió és si la Xina, que és un emissor de gasos d'efecte hivernacle, però que és conscient dels seus problemes de deteriorament mediambiental, serà qui prengui el relleu entre els grans iversores. Els xinesos han estat capaços de definir estratègies i ser capaços d'aplciar decisions consistents amb els seus objectius estratègics. Tant de bo que prengui el relleu si ningú el vol agafar d'aquesta lluita. Arribaríem a un acord com a Unió Europea molt més fàcil que el que podria arribar amb la Casa Blanca.
Amb tot, a l'horitzó albire massa previsions d'expedients legislatius que no sé si seran capaços d'aprovar-les.
P: Com s'hauria d'orientar la relació amb la Xina?
R: La Unió Europea va definir fa anys la Xina com a rival econòmic, soci i adversari estratègic. Aquest trilema és difícil de sostenir.
Hem de reconèixer els riscos que existeixen en la relació amb la Xina, però també evitar tirar-nos pedres contra la nostra pròpia teulada. Ens necessitem mútuament, igual que necessitem reforçar relacions amb altres regions del món. El Govern espanyol ha estat el primer que ha demanat una concreció en les relacions. Liderem la contrària a la posició eureopea.
Joaquín Almunia:“Fragilitzar Europa i les seves institucions en aquest moment és antipatriòtic”
En aquest sentit, acords com el de Mercosur, els acords amb l'Índia, Indonèsia o la modernització de l'acord amb Mèxic són exemples que Europa està començant a reaccionar. Tenim la necessitat de calarar aquesta relació sense ignorar els riscos que té i les dependències. Hem après molt en poc temps el que ens estan costant als europeus les nostres dependències respecte de l'exterior.
P: Com veu l'evolució recent de la política de competència europea?
R: La política de competència ha evolucionat molt amb el temps. Primer amb la desmonopolització de sectors de xarxa als anys noranta i ara amb la regulació dels mercats digitals.
Regulacions com la Digital Markets Act o la Digital Services Act marquen una nova fase per regular mercats que no podien abordar-se només amb els instruments tradicionals de competència.
També està canviant la relació entre sector públic i sector privat en el context de la política industrial i, cada vegada més, de la política de defensa.
P: ¿Creu en la idea de “campions europeus”?
R: Sí, sempre que no es confonguin amb campions nacionals. Pensar que guanyar escala global pot venir només de fusions nacionals és un engany per al consumidor i pot recrear monopolis que ja vam intentar corregir amb les liberalitzacions dels anys noranta.
Joaquín Almunia:“Si Europa no lidera la lluita contra el canvi climàtic, sens dubte no ho farà l'Amèrica de Trump”
P: Les multes a grans tecnològiques com Google tenen efecte real?
R: Pregunti al tresorer de Google si li agrada pagar milers de milions en multes. Evidentment no.
Però la regulació continua sent imprescindible per evitar la creació de monopolis naturals. No és l'única eina, però és una eina fonamental.
Pregunta: Aprofitant l'aniversari dels 40 anys, com s'ha anat modelant Europa en aquestes quatre dècades i com ha influït Espanya en aquesta reformulació?
Resposta: Els 40 anys de presència d'Espanya com a membre de l'aleshores Comunitat Europea ens han anat molt bé a tots dos. A Espanya, per descomptat: ha estat un període marcat clarament pels avantatges que ens ha suposat ser membres de ple dret de l'avui Unió Europea. I a la Unió Europea amb nosaltres li ha anat molt bé perquè hem fet contribucions importants al procés d'integració des de gairebé el mateix moment en què ens vam asseure allà com a membres de ple dret l'1 de gener del 86.
Per a Espanya la integració europea ha suposat acollir-nos com a membres en l'espai en què ens agrada viure: una democràcia, amb llibertats, protecció de drets humans, un model polític democràtic i un model social basat en una economia social de mercat, el que nosaltres anomenem estat del benestar. Ho hem fet gràcies als nostres esforços a Espanya, en la democràcia, però òbviament ens ha ajudat molt la Unió Europea.
Joaquín Almunia: “No podem ignorar els riscos de la Xina, però tampoc tirar-nos pedres contra la nostra pròpia teulada”
Econòmicament ens ha creat un espai en el qual hem pogut progressar i trobar recursos per finançar un model social avançat. I també ens ha servit com a guia: hem après el que són els estats del benestar coneixent bé els països més avançats d'Europa que són membres de la Unió Europea.
I què hem aportat nosaltres a la Unió Europea? Hem aportat europeisme. Som un país clarament proeuropeu, tot i que avui hi ha partits al Parlament que no hi eren quan vam entrar a la Comunitat Europea i que són euroescèptics. Ja no hi ha la unanimitat que hi havia fa 40 anys al Parlament espanyol en relació amb el projecte europeu, per desgràcia, com tampoc n'hi ha en altres països de la Unió.
També hem aportat idees, com el programa Erasmus, o la idea de ciutadania europea. Als proeuropeus espanyols ens agrada sentir-nos europeus. No ens crea reticències fusionar la nostra identitat amb la identitat europea. Més aviat considerem que és un avantatge poder ser alhora espanyols i europeus; poder ser, en el meu cas, basc, espanyol i europeu. Això és un avantatge per viure al segle XXI.
I després hem aportat elements importants en la política de cohesió. Va ser una idea impulsada per Jacques Delors juntament amb líders europeus de l'època com Mitterrand, el canceller Kohl i el nostre president Felipe González. Entre ells van aconseguir que la cohesió fos als tractats i a les polítiques europees. La idea europea no pot deslligar-se de la cohesió territorial i social ni de la solidaritat.
Joaquín Almunia:“La regulació és imprescindible per evitar la creació de monopolis naturals”
P: Ha estat sempre fàcil la relació entre Espanya i Europa, des de les negociacions d'adhesió fins a les crisis recents?
R: Les negociacions d'adhesió van ser molt complicades, però no per culpa d'Espanya, sinó per culpa de França, la França de Giscard d’Estaing, que creia que qualsevol tomàquet espanyol que travessés la frontera anava a acabar amb la idea europea.
En una Europa amb mercat únic la idea bàsica és eliminar fronteres per a l'intercanvi de béns, serveis i persones, i tant de bo aviat també per a l'intercanvi de capitals.
Espanya defensava aquesta idea durant les negociacions.Vam aconseguir superar aquest bloqueig quan va desaparèixer l'egoisme que mostrava Giscard d’Estaing cap a l'economia espanyola, especialment l'agricultura, gràcies al canvi en la presidència francesa, cosa que va accelerar les negociacions d'adhesió.
És cert que Espanya va passar moments de recel envers polítiques europees durant la crisi financera, però això ja s'ha superat. Avui continuem sent un país molt proeuropeu, probablement més que la majoria dels de la Unió.
“Podràs treure algun titular d'aquí?”, bromeja l'exdirigent comunitari quan les preguntes cessen. La xerrada s'ha estès en el temps i sembla disposada a prolongar-se indefinidament si no s'atura l'incesant bombardeig de temes per tractar. De fons, continua el fil musical que ha acompanyat la conversa.
Ja amb la confiança generada per un «està la gravadora apagada», Almunia repassa la seva agenda a la capital europea, a la qual diu que viatjarà pròximament. El mateix faran els Vint-i-set en menys d'una setmana per intentar posar-se d'acord en la definició d'un full de ruta que els retorni a la definitiva complaença europea.
Europa se la torna a jugar una altra vegada, en una d'aquestes cimeres diürnes que aconsegueixen acords a través del cansament del pas de les hores.