Préstec a Ucraïna (II): del “miracle comptable” a l’endeutament explícit

La Unió Europea té un talent especial per convertir problemes geopolítics en exercicis d'enginyeria financera creativa. Durant mesos, l'anomenat “préstec de reparació” per a Ucraïna va ser l'exemple perfecte: un mecanisme que permetia, almenys en teoria, finançar el suport a Kíev utilitzant els actius russos congelats… sense utilitzar-los realment. Confiscar sense confiscar, pagar sense pagar, tocar sense tocar. Un prodigi conceptual.

Avui, aquest prodigi ha estat discretament abandonat.

El Consell ha aprovat recentment un préstec de 90.000 milions d'euros a Ucraïna, finançat mitjançant endeutament en els mercats i recolzat pel marge pressupostari de la Unió, articulat a través de cooperació reforçada entre 24 Estats membres. És a dir: deute real, risc real i, en última instància, contribuents reals.

Europa, en un gir gairebé revolucionari, ha decidit pagar. No perquè hagi perdut la seva afició per les solucions elegants, sinó perquè la realitat -jurídica, financera i geopolítica- ha demostrat tenir una preocupant tendència a imposar-se sobre la imaginació regulatoria.

De la màgia comptable a la crua realitat

Convé aclarir un punt que en el debat públic ha estat tractat amb una delicadesa propera a l'ambigüitat: aquest préstec no es finança amb actius russos.

El capital -més de 300.000 milions d'euros del Banc Central de Rússia- segueix congelat. Intocable. L'únic que s'utilitza són els seus beneficis extraordinaris. I aquí ve el matís important: aquests beneficis no financen el préstec, sinó que a penes serveixen per cobrir part dels seus costos financers. Una diferència jurídicament fonamental… i pressupostàriament força decebedora.

La gran idea inicial -utilitzar aquests actius com a garantia d'un préstec massiu- ha estat abandonada per allò que podríem anomenar excés de realitat: riscos legals considerables, oposició del Banc Central Europeu, resistència de diversos Estats membres i, en general, la incòmoda constatació que el dret internacional no sol aplaudir les innovacions massa creatives en matèria de propietat sobirana.

Així que Europa ha optat per una solució més clàssica: endeutar-se. Això sí, mantenint un element d'optimisme digne de menció. El préstec, segons l'acord, serà reemborsat mitjançant reparacions russes.

La idea és impecable. Tan impecable com improbable. Perquè les reparacions requereixen o bé un acord de pau o bé una decisió internacional executable, cap dels quals sembla imminent. En la pràctica, això equival a finançar avui amb deute europeu esperant que, en algun moment del futur, algú més pagui la factura.

No és tant un mecanisme financer com un exercici de fe raonablement estructurat.

Pagar en el pitjor moment: economia sota pressió i ambicions en expansió

El gir cap a l'endeutament podria considerar-se una victòria del realisme… si no fos perquè arriba en el pitjor moment possible.

La guerra a l'Iran -o, per mantenir la terminologia diplomàtica, la “inestabilitat regional”- introdueix exactament el tipus de xoc que l'economia europea menys necessita: energia més cara, inflació persistent i creixement debilitat. Europa torna a enfrontar-se al seu vell problema estructural: alta dependència energètica combinada amb baix marge fiscal.

L'encariment del petroli i del gas no és només una dada macroeconòmica; és un multiplicador de tensions. Afecta la competitivitat industrial, pressiona els pressupostos públics i erosiona el poder adquisitiu de les llars. Traduït al llenguatge polític: menys creixement, més dèficit i ciutadans considerablement menys pacients.

En aquest context, els 90.000 milions deixen de ser una xifra abstracta per convertir-se en part d'una equació molt més incòmoda. Perquè el problema no és el préstec en si. El problema és tota la resta.

Europa s'enfronta simultàniament a tres imperatius estructurals: sostenir Ucraïna a llarg termini, augmentar significativament la despesa en defensa i modernitzar la seva economia per no quedar-se enrere davant els Estats Units i la Xina. Tot plegat en un entorn econòmic cada cop més exigent.

La qüestió no és si el préstec s'havia de concedir. Probablement no hi havia alternativa. La qüestió és que, en fer-ho, Europa ha creuat un llindar: ja no pot fingir que totes les seves ambicions són compatibles sense friccions.

Perquè en un context de baix creixement, energia cara i pressió fiscal creixent, la política econòmica deixa de ser una llista d'objectius desitjables i es converteix, inevitablement, en una llista de prioritats. I, per extensió, de renúncies.

Si el suport a Ucraïna i la seguretat europea són prioritats reals -i tot indica que ho són-, altres agendes hauran de alentir-se. No per falta de convicció, sinó per simple aritmètica.

Europa pot ser moltes coses. Però no pot ser-ho tot al mateix temps i al mateix cost polític.

Cooperació reforçada: la solució eficaç i necessària que deixa empremta

El mecanisme utilitzat per aprovar el préstec -la cooperació reforçada entre 24 Estats membres- és, en si mateix, un senyal polític de gran abast. Era, sens dubte, l'única via viable. L'alternativa era el bloqueig. I en política exterior, el bloqueig no és una posició neutral: és, senzillament, irrellevància amb procediment.

Sempre he defensat que la cooperació reforçada és una eina necessària per fer avançar la Unió en un món que no espera que Europa resolgui els seus debats interns. Permet actuar en un context multipolar, és pragmàtica, funcional i cada vegada més imprescindible en una Unió ampliada i heterogènia. Però convé no enganyar-se: no és neutra. Normalitza una lògica en què Europa avança sense tots, i això, quan es repeteix, deixa empremta.

Europa ha descobert que pot funcionar en format reduït. És un avenç indiscutible. Però també introdueix una dinàmica nova: una integració menys homogènia, més flexible… i, si no es gestiona bé, més fragmentada. La geometria variable funciona de meravella com a excepció; quan comença a convertir-se en norma, adquireix memòria política. I aquesta memòria no sempre juga a favor de la cohesió.

No hi ha aquí una contradicció, sinó una tensió estructural. La mateixa eina que permet actuar avui pot, acumulada en el temps, alterar la naturalesa del projecte europeu demà. La cooperació reforçada no fragmenta Europa per si sola; el que la fragmenta és el seu ús sense regles clares, sense una narrativa comuna i sense un repartiment equilibrat de riscos. Ben dissenyada, pot ser just el contrari: la forma d'avançar en una Unió massa àmplia per moure's al mateix ritme sense quedar paralitzada.

Perquè l'alternativa a una Europa a diverses velocitats no és una Europa perfectament unida. És una Europa immòbil. I, en el context actual, això no és unitat: és irrellevància.

La factura interna: entre la necessitat estratègica i la fatiga política

Fins ara, el suport a Ucraïna ha estat políticament sostenible en gran part perquè el seu cost era difús. Això comença a canviar.

La combinació de deute conjunt, augment de la despesa en defensa i pressió econòmica externa trasllada progressivament el cost al terreny on realment importa: els pressupostos nacionals i la vida quotidiana dels ciutadans.

I aquí la narrativa es torna més complexa.

Dir que donar suport a Ucraïna és una inversió en seguretat europea és correcte. Dir que aquesta inversió coincideix amb menor marge fiscal, tensions pressupostàries i possibles ajustos interns és… menys popular.

El risc no és una reacció immediata, sinó alguna cosa més gradual i, per això, més perillós: la fatiga. Fatiga econòmica, fatiga política, fatiga estratègica.

Aquest és l'entorn ideal per a discursos simples que qüestionen el cost del compromís europeu. No necessiten ser sofisticats. N'hi ha prou que connectin amb una percepció creixent de pressió econòmica.

A nivell polític, això es traduirà en tensions més visibles entre Estats membres -especialment al voltant del deute comú-, més pressió sobre governs nacionals i un increment de la fragmentació política interna.

Europa seguirà funcionant. Però amb més fricció, menys marge d'error i una necessitat creixent d'explicar decisions que fins ara es presentaven com a tècnicament inevitables.

Conclusió: calia fer-ho, però sense il·lusions

El préstec de 90.000 milions no és elegant. No és innovador. No és jurídicament brillant. Però és necessari i, sobretot, és més honest que les alternatives anteriors. Reconeix una realitat bàsica que durant massa temps s'ha intentat esquivar: la geopolítica costa diners.

Europa ha fet el correcte en donar suport a Ucraïna. El que no pot fer -almenys no indefinidament- és fingir que aquest suport no té costos, que tercers acabaran assumint-los o que totes les seves ambicions poden avançar simultàniament sense tensions.

Calia fer-ho. Però calia fer-ho dient la veritat: que Europa probablement pagarà,
que haurà de prioritzar, i que el cost serà tangible.

Ara haurà d'explicar i convèncer una ciutadania Cansada i preocupada pel seu futur, sostenir un esforç sense termini tancat i, sobretot, pagar. Perquè la gran lliçó de tot aquest episodi és bastant simple, encara que Brussel·les hagi tardat anys a assumir-la: la geopolítica no es finança amb metàfores i silencis. Perquè la diferència entre la comptabilitat creativa i la geopolítica és simple: la primera permet ajornar la realitat, la segona sempre acaba presentant la factura amb costos i sacrificis.

I aquests costos i sacrificis no són gratuïts ni abstractes: recauen sobre ciutadans concrets, que no només els suportaran, sinó que tenen el dret a conèixer-los i a assumir-los lliurement.Perquè, en democràcia, no n'hi ha prou amb repartir la factura: també cal ensenyar el preu abans de cobrar-la.