El compte oficial d'Instagram del Partit Demòcrata estatunidenc (@thedemocrats) publicava recentment un vídeo amb imatges d'arxiu de l'era del president John F. Kennedy. El text que l'acompanya, breu i directe: "Els nostres Kennedy 💙". El post passaria sense més per una curiositat nostàlgica o per una mera aposta estètica si no formés part d'un patró més ampli i deliberat que fa mesos que pren forma dins del partit: la recuperació sistemàtica de l'imaginari polític de JFK com a eina de comunicació de cara a les eleccions de novembre de 2026, un intent de reconstruir una narrativa política positiva després de gairebé una dècada en què el discurs demòcrata ha girat, principalment, al voltant de l'oposició a Donald Trump.
La pregunta que es fan estrategs i analistes dins del Partit Demòcrata és com deixar de ser el partit anti-Trump per tornar a ser un grup propositiu i amb iniciativa i la resposta que estan assajant té gust seixanter: es llancen en braços de l'anomenat efecte Camelot (idealització romàntica d'un lideratge polític) per intentar alçar el vol.
Tipografies retro, fotografies en blanc i negre, disseny editorial inspirat en els anys seixanta i un llenguatge polític centrat en l'esperança i el servei públic s'estan convertint en trets cada vegada més visibles en la comunicació d'alguns dirigents demòcrates, apuntant a tendència.
Un intent de recuperar l'optimisme polític
Durant els últims anys, gran part del discurs dels demòcrates s'ha articulat al voltant de l'oposició al trumpisme i a la defensa de les institucions enfront del que el partit considera amenaces democràtiques. Estrategs i analistes dins del partit sostenen que aquest enfocament ha generat una esgotada narrativa política, principalment defensiva, i que la recuperació de l'imaginari Kennedy busca tornar a situar el missatge al voltant de l'optimisme polític, la renovació generacional i la idea de missió nacional.
La presidència de Kennedy continua sent percebuda als Estats Units com un període simbòlic de modernització, lideratge cultural i ambició col·lectiva, marcat per fites com l'impuls a la carrera espacial o la retòrica de servei públic que va definir el seu mandat.
Entre els dirigents demòcrates que ja han incorporat aquest estil retro destaca el puixant legislador texà James Talarico, la comunicació política del qual —des de la tipografia utilitzada en els seus materials fins al to dels seus discursos— remet de manera explícita a l'imaginari del lideratge idealista associat a la presidència de Kennedy.
Talarico, de 36 anys, acaba de guanyar les primàries demòcrates per al Senat de Texas. Ex mestre d'escola i seminarista presbiterià, va guanyar la primària amb una estètica visual deliberadament artesanal i anticoporativa: tipografies imperfectes, blanc i negre, un 'branding' que Fast Company va analitzar aquesta setmana com un rebuig explícit al llenguatge polític corporatiu de les últimes dècades. No és estètica Kennedy en sentit estricte, però sí que comparteix amb ella la mateixa aposta per una política que sembli humana, no manufacturada.
què és l''efecte camelot'
Jackie Kennedy i la construcció d'un mite
El terme "Camelot" aplicat a la presidència Kennedy no va sorgir de forma espontània ni va ser encunyat per cap periodista. El va encunyar la mateixa Jackie Kennedy, deliberadament, una setmana després de l'assassinat del seu marit a Dallas.
En una entrevista concedida al periodista Theodore White, de la revista Life, el novembre de 1963, Jackie va evocar repetidament el musical de Broadway 'Camelot' -que JFK escoltava abans de dormir- i els seus versos finals: "No deixis que s'oblidi que hi va haver un lloc, per un breu moment brillant, que es va anomenar Camelot".
Els editors de Life, que esperaven tenir l'entrevista per tancar l'edició de la revista, a un cost de 30.000 dòlars l'hora, van voler suavitzar l'èmfasi posat per Jackie Kennedy en aquesta metàfora però aquesta es va negar i va editar ella mateixa el text.
El que l'obstinació de Jackie Kennedy va construir en aquell moment no va ser un record, sinó un mite: la imatge d'una era daurada que mai tornaria a repetir-se i la pèrdua de la qual havia d'omplir de melancolia i sentit d'urgència moral qualsevol americà que s'identifiqués amb els seus valors.
El mite de Camelot no descriu el que va ocórrer realment durant la presidència Kennedy, sinó com seria recordada. És una construcció deliberada que també va servir per ocultar les parts menys glamuroses de la presidència Kennedy: la victòria electoral pels pèls, els fracassos internacionals, les infidelitats del president. La brillantor del mite i les ombres de la realitat han conviscut sempre.
Quan el Partit Demòcrata recupera avui aquest imaginari no està apel·lant a un record col·lectiu espontani, està reproduint una operació de control narratiu que ja va funcionar una vegada.
No és qüestió de nostàlgia, sinó d'estratègia.
Relleu generacional al partit
El recurs a aquesta estètica seixantera també coincideix amb un debat intern sobre el lideratge generacional al Partit Demòcrata. Durant anys, les figures centrals del partit han estat representades per dirigents veterans com Joe Biden, Nancy Pelosi o Chuck Schumer.
Ara, una nova generació de polítics demòcrates intenta obrir-se espai polític dins del partit. Entre els noms que amb més freqüència apareixen en aquest relleu generacional figuren Alexandria Ocasio-Cortez, Pete Buttigieg, Raphael Warnock o el mateix Talarico.
En aquest context, la referència a Kennedy funciona com a símbol de renovació generacional, en evocar la figura d'un president jove que va representar un canvi polític i cultural als Estats Units.
Em presento al Senat dels EUA.
— James Talarico (@jamestalarico) 9 de setembre de 2025
Els multimilionaris s'han apoderat de Texas i s'han apoderat d'Amèrica — però junts, podem recuperar el poder per a la gent treballadora.
Uneix-te a aquest moviment: https://t.co/Cam7Y742fM pic.twitter.com/jPIrIJeX0A
Patriotisme liberal davant la polarització
Un altre dels objectius d'aquesta estratègia comunicativa seria la de recuperar una narrativa de patriotisme liberal que alguns demòcrates consideren debilitada en el debat polític nord-americà.
El llegat de Kennedy combina elements que el partit busca tornar a integrar en el seu discurs: orgull nacional, ambició tecnològica, lideratge internacional i expansió de drets civils. Aquesta combinació permet construir una narrativa patriòtica alternativa tant al nacionalisme impulsat per Trump com a l'enfocament més tecnocràtic que va caracteritzar en part la política demòcrata durant l'última dècada.
Per a alguns analistes, la reaparició de l'imaginari Kennedy s'associa a la tradició liberal nord-americana del segle XX, representada per presidents com Franklin D. Roosevelt, Kennedy o Lyndon B. Johnson. En aquest relat històric, el Partit Demòcrata es presenta com a motor de grans transformacions nacionals, des del New Deal fins a l'expansió dels drets civils.
L'estètica Kennedy com un instrument simbòlic per a reactivar aquesta narrativa: la política com a projecte col·lectiu de progrés, lideratge moral i renovació generacional. La saga familiar com a patrimoni moral del partit davant d'un Trump que ha rebatejat el Kennedy Center amb el seu propi nom i va anunciar el seu tancament per a "renovació". Els demòcrates fa setmanes que usen aquest conflicte com a símbol d'agressió cultural: al febrer, un grup de congressistes demòcrates va enviar una carta acusant Trump de comportar-se "com un artista de grafit delinqüent" en afegir el seu nom a l'únic memorial nacional dedicat a JFK.
Al mateix temps, Jack Schlossberg, net de JFK, fa setmanes que és el polític demòcrata que acapara més atenció per part dels mitjans americans. Als seus 33 anys, Schlossberg es presenta a les primàries demòcrates al districte 12 de Nova York per ocupar l'escó del congressista jubilat Jerry Nadler. La seva campanya no té gestor formal, es basa en xarxes socials i el cognom el precedeix en cada presentació pública. El missatge que vehicula és explícit: els Kennedy són dels demòcrates, no de Trump.
El precedent de la campanya d'Obama
En qualsevol cas, intentar capitalitzar la figura mítica de Kennedy és una estratègia recurrent entre els demòcrates atès que en no poques ocasions ha funcionat. La campanya presidencial de Barack Obama, el 2008, també va utilitzar una narrativa generacional de renovació política inspirada indirectament en la tradició del president assassinat a Dallas.
Obama va llançar la seva candidatura a Springfield (Illinois), lloc simbòlicament associat a Abraham Lincoln, i va rebre durant les primàries el suport decisiu de Ted Kennedy, germà de JFK. En aquell moment, Obama no imitava Kennedy, es presentava com la seva continuació natural.
La campanya d'Obama va introduir, a més, una estètica política innovadora per a l'era digital, simbolitzada en el cèlebre cartell “Hope” creat per l'artista Shepard Fairey.
El 2008 el Partit Demòcrata es trobava en una fase d'expansió política després de la presidència de George W. Bush. Ara, els demòcrates es troben amb un desgast institucional i de recerca d'una nova identitat política després del cicle dominat per Trump. Tot i que el context sigui diferent, el camí comunicatiu al qual sembla encomanar-se el Partit Demòcrata per reconquistar la Casa Blanca és semblant.
La iconografia Kennedy és patrimoni demòcrata i, tot i que la premsa americana es pregunta si el llegat JFK continua sent valuós, en el partit encara una majoria el veu com l'or en temps de crisi, un valor considerat segur en què refugiar-se.
Memòria política com a eina de comunicació: Kennedy, Sánchez i el 'No a la guerra'
D'altra banda, veiem com la política contemporània utilitza cada vegada més referències històriques i culturals per construir relat polític.
Reactivar símbols coneguts del passat permet als líders actuals connectar amb identitats polítiques profundes de l'electorat, cosa especialment rellevant en contextos de polarització i competència narrativa entre blocs ideològics.
Si s'aprecia aquesta tendència als Estats Units, amb la recuperació demòcrata de l'imaginari de John F. Kennedy, a través d'estètica visual i màrqueting polític, a Espanya el recurs del retro ha estat un oportú, recent i inesperat as a la màniga al qual ha recorregut el president del Govern, Pedro Sánchez, mitjançant el llenguatge polític i aquest 'No a la guerra' ressuscitat per oposar-se a l'atac nord-americà i israelià contra l'Iran al marge de la legalitat internacional.
Sánchez ha volgut tornar a un marc polític propici per als seus interessos. No està descrivint la realitat geopolítica actual, està activant una identitat política i un marc interpretatiu. El lema pacifista i institucional remet directament a les mobilitzacions contra la participació d'Espanya en la guerra de l'Iraq el 2003, durant el Govern de José María Aznar, i connecta amb la identitat històrica de l'esquerra espanyola.
En contextos d'incertesa o polarització, els partits tendeixen a recuperar moments del passat que simbolitzen mobilització social, victòries polítiques i consensos històrics. El 'No a la guerra' del 2026 de Sánchez busca activar emocions i el seu electorat.