Joan Gómez Pallarès

Hoy cerramos nuestro Taller de Escrituras sobre el Vino, que piloteamos junto a @boris.olivas, con un hermoso conversatorio junto al maestro Joan Gómez Pallarès. Ha sido un enorme honor escucharlo, conversar con él y recibir sus búsquedas, sus viajes, sus vinos, sus reflexiones sobre la escritura, su mirada sobre la biodinamia, sobre el vino español, sobre la comunicación del vino, sobre la naturaleza y la vida. Fue un espacio profundamente enriquecedor, donde productores y productoras de vino de Argentina y España, periodistas de ambos países, bebedores y escritores encontramos la oportunidad de compartir y conversar sobre aquello que nos moviliza: el vino. Agradecemos profundamente a @joan_g_p por haberse sumado, por su honestidad y generosidad y, sin dudas, este será el primero de muchos intercambios más. Por más espacios de encuentro, de vino, de viaje y de sabiduría 🍷🇦🇷🇪🇸

4kilos 2015, 12,5%. 2015 va ser una bona anyada al llevant mallorquí, pluja i calor quan tocava, sobretot pel callet, amb una verema bona i sana i uns gotims esplèndids. Aquest callet, emblema de 4kilos, va combinar una fermentació en inox i en fustes grans (2500L) amb un repòs després en demi-muids de 12 mesos. Mínima intervenció en tot. Aquesta ampolla meva no s’ha mogut del celler fins que l’amo Durí me la va regalar en raó d’una ocasió especial. Ell sap com estimo aquest 2015 a Felanitx. En Francesc Grimalt, de Son Durí, és un dels tres enòlegs que jo conec, després de vint anys i més de vint mil km de pesquisa vitivinícola per Espanya, que més i millor domina el seu ofici i les seves terres. Els altres dos són en Raül Bobet i en Joan Asens. No dic més. No fa puntada sense fil, en Francesc, i aquest 2015 és un dels millors vins que li he begut. És alè de callet lleuger, àgil, pluja de primavera tenyida de raïm que cau sobre call vermell. Alegre i vivíssim, deu anys no li són res. La fusta s’ha amagat i li ha donat estructura de bosc antic, ombra de cedre i una mica d’encens. Fi i vivíssim, sí, delineat i amb estil, renou de cireretes d’arboç i romaní. La il•lustració i l’etiqueta són obra de Sergi Caballero, inspirats en els carnatges que va viure Japó per desfer-se de la seva medievalitat ja al segle XIX. De Yoshitoshi Hitsu és l’original que va triar en Sergi i millor que sigui ell qui ens en tregui l’entrellat! Aquest 4kilos 2015 és un plaer que em regala aquesta tardor en els seus deu anys d’entrada al celler on els hippies i els seus hereus entrem per la porta de darrera. Feliç tardorada! @4kilosvinicola @asensmasdeu @bobet.raul #4kilos2015 #imperidelcallet #vtmallorca @joanet112 @ralfilauren #terradecallet #callvermell @vilaviniteca @5_caixes_i_mitja @vterramallorca #algundiahihauracellerasonduri @delasalasrotas #felanitxterradacollidamarciana @ramon_francas

Penso que les coses em passen quan toca. Ni abans ni després, quan toca. Així fou el Sant Jordi passat: feia anys que passava davant del Bar Ket i no hi havia parat mai. Jo tenia devoció pels bars de mercat però algunes decepcions me’n van apartar fins que aquest 23 d’abril passat vam refugiar-nos al nostre @mercatdelninot i vam notar com la barra del Ket ens cridava. Va ser una bona experiència i des de llavors hi he parat més, n’he tastat les coses principals i crec haver entès la filosofia de la seva mestressa, la Ma Àngels Font Pujadas. El que diré ara no ho acceptaria un físic quàntic però potser sí un metafísic: una de les portes quàntiques no explorades encara per a una més eficaç teleportació és el somriure. El principi pel que opera una porta quàntica és el de ‘tant m’aportes, tant reps’. Mireu el somriure de la Ma Àngels! Està tot dit: aporta tant que tu, d’entrada, ja ho dones tot. A més, diuen els savis que la teleportació d’una porta Q és un element clau de la destil•lació de l’estat màgic. No se m’acut millor definició per descriure el que el Bar Ket produeix en els que hi anem. El somriure, la bonhomia i l’hospitalitat són les portes i la seva gastronomia és l’estat màgic que et deixa després de ser abduït: l’ensaladilla russa, les croquetes més variades, les crestes de tonyina (superbes), els xurros del San Román, els xuixos del Castelló gironí, el recuit de Fonteta, les truites de tota mena. Tot acompanya i satisfà. Com és possible que una filòsofa de formació (la Ma Àngels), devota de Nietzsche, acabés fent metafísica al Bar Ket? Crec que tinc una resposta! Tot i que Nietzsche, a Així parlà Zaratustra (el text preferit d’ella), no parla de gastronomia, la metàfora culinària hi és present: menjar forma part de l’instint dionisíac que dominava al filòsof. Aquest instint es transforma en vitalisme i en força creadora. Nietszche, de salut feble, era un animal menjant i ho feia per sentir-se viu. La gana li era catalitzador de vida i el seu esperit dionisiac es transformava en vitalisme. Conclusió? És necessari devorar la vida! Vaig parar per la gana i vaig trobar que sadollar-la al Bar Ket és molt nietzscheà, com la Ma Àngels! @barket.ninot

De fet, l’excel•lència no demana gran cosa: el moment adequat pel producte; la tria del millor i més proper; la senzillesa; els sabors intactes. I la sensibilitat per a tot plegat del restaurador. Ceps amb ou i reducció de brou de vedella de Can Pineda. @canpinedarestaurant

Puerta del viento, Men&Cia Tinto 2023, 12%, Vin Méthode Nature (VMN). Si escribiera en un periódico, este texto se titularía ‘La naturaleza de la mencía’ porque llevando más de 30 años a cuestas bebiendo y conociendo esta uva, esta añada 2023 de Jorge Vega (VMN, poca extracción, fermentación en barricas de castaño, prensado suave -supongo-, sin filtrar, estabilizado con el frío berciano y sin sulfitos añadidos) me ha hecho penetrar en el corazón de la uva hecha mosto, en su naturaleza oculta. Creo que ahora comprendo mejor, siento con mayor intensidad, su sabor y aromas. No entro en el valor de la etiqueta de un sindicato (@vin_methode_nature ) que siete años lejos del estudio y los viajes vínicos me hacen desconocer. Entro en el viaje de un viticultor con el que he hablado una sola vez en una feria pero que he bebido con regularidad. Aunque apenas nos conocemos, he entrado en ese viaje que le lleva a la conclusión de que una de las señas de identidad de su tierra es esta manera de trabajarla y de sentirla en bodega. Esta (y las que llevo…) botella es zumo fermentado de la tierra, es hierro y raíces, arándanos azules y violetas, sapidez y poder, tinta azul y algarrobas, contundente ligereza. Es la rusticidad un antónimo de la finura? Este vino demuestra lo contrario: el campo hecho mencía penetra amable en tu cuerpo, como un verso homérico. Es vino de épica humilde y campesina, pero épica al fin y al cabo. Asalta tu pituitaria y arrasa con su fuerza pero deja un poso de amabilidad y una sonrisa de honda satisfacción. Borbotones del Bierzo, magma azul de mencía. Me gusta mucho. Claro @puertadelviento_wine @vin_methode_nature #puertadelviento #men&ciatinto #mencia2023 #vmn #vinmethodenature #jorgevega @moonwine_mw

Darrerament, tot el que em passa sembla filtrat pel concepte grec de καιρός, ‘mesura deguda, proporció, allò que escau’. Fins i tot el fet que un amic em truqui per convidar-me a dinar, em digui ‘tria tu el lloc’ i jo contesti que qui paga, tria! I em du a Can Pineda!!! Ell hi té un arrelament sentimental d’infantesa (Can Pineda és més que centenari) i jo, jo hi havia passat bones estones però feia molts anys! La banda nord-oest d’on és el restaurant segueix sent un oasi de pau i bondat: Sant Joan de Malta i la plaça de l’ajuntament de Sant Martí de Provençals et retornen una Barcelona quasi desapareguda. I quan entres al restaurant, sents realment el valor de l’hospitalitat i l’amor i respecte que mostren els que hi treballen cap al client que sap on és. Jo anava un pèl despistat, amb records antics que vaig esvair de cop amb la lectura de la carta. En grec, καιρός és, també, ‘estació de l’any’, i això és el que et fa viure Can Pineda. Millor encara: pas d’una estació a l’altra fins i tot!!! Vam viure el final de l’estiu amb la darrera i suculenta flor de carbassó amb brandada i l’inici de la tardor amb un platet amb tots els gustos del pi i del rovelló. De segon, vaig menjar uns sepionets amb espàrrecs, rossinyols i pinyons torrats, un mar-i-muntanya de factura senzilla i efectes impecables i molt plaents. Torradeta de Santa Teresa de postres amb, realment, pa del dia abans. Una carta curta però molt pensada per al moment oportú i un indret preciós per tantes coses, queden en no res si el celler no acompanya. I aquí és on, realment, Can Pineda ha fet un salt de gegant, copernicà. En Jordi León és mestre, savi discret que coneix molt bé què tria i per què ho fa. Vam beure un dels grans blancs biodinàmics francesos (sense foto), l’extraordinari Jurançon Château Lafitte 2019 sec. Gros manseng (80%) i petit manseng amb fermentació espontània en fusta i llarg repòs en inoxidable abans de l’embotellat. L’ampolla amplifica la generositat del vi i el repòs en matisa l’energia desbordant: frescor atlàntica, ponzem i mel de llimoner. Un regal de la carta! Can Pineda d’avui, ha estat un retrobament feliç i ja friso per viure-hi tardor! @canpinedarestaurant @elsignorants

Les receptes de la Carme Ruscalleda són de molt bon fer a casa. Respiren tradició, adaptació, facilitat i intensitat. Aquest pollastre amb figues dàtil, per exemple, és d’un Maresme molt antic, de pagesia benestant que combinava dolç i salat amb àcid. Ella ho proposa amb cireres però al setembre… i la idea de fons és que el pollastre de prestigi combini amb fruita de pinyol de l’entorn. La meva pagesa del Prat (al Ninot) té aquestes prunes. No són com les de frare roig o llarg de Mallorca però s’hi acosten. I ens hi vam posar! Cal tallar a octaus el pollastre, socarrar-lo i enfornar-lo amb llard, sal i pebre. Cocció lenta per anar girant i daurant les peces. A mitja cocció, hi afegim les prunes que tindrem a punt en un almívar fet amb sucre morè. Hi afegirem una mescla de vi ranci, mel i sajolida i acabarem de coure a forn mig. La recepta és al @cuinacat n.291 pels detalls i el resultat és espectacular! Des de ben jove que el pollastre, sigui com sigui (també a l’ast!), m’agrada molt amb bombolles. Aquesta recepta la vam acompanyar amb l’ancestral de cartoixà (80%) i macabeu 2022, 12%, que els Dasca-Vives fan a la vora de Valls. Ja fa anys que els bec i m’agraden per tot, aquesta parella: determinació, visió, compromís, mínima intervenció (conreu biodinàmic), preus raonables i resultats molt atractius. Aquest ancestral ha fet un bon repòs a l’ampolla abans del degorjat manual. L’inici de fermentació el va fer en inoxidable i no ha estat filtrat ni clarificat ni sulfitat. El vi ha evolucionat molt bé, la bombolla és fina perla i refresca pollastre i prunes amb delicadesa. I la mel i sajolida de la recepta han combinat de primera amb la marialluïsa i la pela de llimona que regala l’ancestral. No era encara festa major però, vaja, l’alegria i el plaer a taula van ser d’aquest nivell! @carme.ruscalleda @judcalix @jdasca @dascavives @cuinacat @tanacollados @cristinajolonch @ramon_francas @revoltapagesa @human.vins @cellerfincaparera @annalberni72

Roma es lugar donde, a poco que atiendas, se come razonablemente bien o muy bien. Pero… aunque atiendas mucho, la tendencia a beber mal o muy mal (por supuesto, atiendo a mis gustos) es también notable. En mi caso, cuatro dias de lo descrito me llevaron directamente al apotecario quien, claro, recetó un muy eficaz antídoto. ἀντίδοτος es palabra que, en griego clásico, designa algo que se da como remedio cuando te sienta mal una sustancia. Enoteca L’Antídoto es nuestro último descubrimiento en uno de los pocos lugares tranquilos del Trastevere (Vicolo del Bologna), donde lo pequeño es virtud y la discreción y el buen gusto dueños del local. No quieren ni pueden crecer, tienen una carta reducida y pocos vinos, ponen música de buen gusto (Annie & The Caldwells) en tocadiscos con aguja y atienden (Luca con apoyo del dueño) con sabiduría y amabilidad, con relajada atención. Su pan y aceite me recordó antiguos sacrificios romanos, sabores de antes. Mientras que los platos que comimos eran pequeñas piezas de precisión donde los sabores y texturas de contraste regalaban armonía y placer: anchoas con pan de yogurt y ndujia, muy adictivo; pulpitos con pimientos, perejil, avellanas y albaricoque fermentado y atún con almendras y cebollino. El procanico (un tipo de trebbiano) del 2017 de Le Coste, Paíno, con sus muchas semanas de maceración con hollejos y dos años de madera grande y vieja y reposo en botella después, se mostró a la mejor altura. Es Gianmarco Antonuzi un digno heredero de Giulio Armani y su Paíno es un todo terreno nacido de una vinificación arriesgada: miel de brezo, cítricos, sol de septiembre, calienta con dulzura y acompaña bien a todo. L’Antídoto es un lugar que te busca y te elige. Lo tengo claro y nosotros nos sentimos queridos y recompensados. Salimos con el abrazo en el alma y en el cuerpo de quién sabe qué hacer para curarte. La atención y el amor por el detalle gastronómico y el trabajo bien hecho tienen un nuevo ‘tempietto’ en el Trastevere romano. @enotecalantidoto

Aquest és un post diferent. No hi parlaré de vins ni de plats, sinó d’un estat d’ànim, el meu. Després de més de set anys de dedicació exclusiva i monàstica a un treball al servei de la comunitat de la recerca a Catalunya, molt plaent i gratificant, torno a la vida civil, sóc de nou amo del meu temps i, per tant, m’exclaustro. No és senzill… desaprendre usos i costums, horaris i dades, temes i projectes. I ‘reaprendre’ d’entrada a no fer res. D’una manera decidida i voluntària, uns dies de mirar endins i no fer res. No conec millor riu de la vida que el Tevere ni desocupació més acollidora que veure’l passar. I la reconnexió amb la vida i la natura, amb l’art que li dona les mides (l’arquitectura), passa pel Pantheon. Mai no se m’havia acudit pensar quin era el diàmetre de l’òcul que ens permet xerrar amb els déus i la vida. 8,9 m fa!!! Impressionat com m’he quedat, he preguntat de seguida a un bon amic que coneix tots els telescopis que al món són i miren al mateix lloc, quin és el de diametre més gran. I em diu que d’una sola peça (un vidre compacte tallat i únic) el major no arriba als 9 m de diàmetre. I he pensat i li he dit: així doncs, l’ull dels déus que va fer construir Agripa fa més de dos mil anys és tan gran com l’ull d’una sola peça amb què els humans, avui, mirem el mateix cel! No se m’acut millor manera de desaprendre segons què i aprendre de nou a no fer res que badar per Roma. Aviat tornaré a fer coses però serà ja amb l’esperit net i esmolat que Roma sempre em regala.

A Son Macià em van ensenyar que les arrels són tan profundes com els sentiments. Des del 2006 fins al 2024 sense interrupció, hem passat temps de vacances a Mallorca. Ses Salines, Sineu, Santanyí, Son Macià, el terme de Manacor, Vilafranca de Bonany, Porreres i foravila de Felanitx (sota Sant Salvador i vora Son Negre) han estat llocs estimats on he desenvolupat el valor de verbs com ‘arrelar’ i ‘nordejar. Mai no m’havia sentit massa d’un sol lloc… He voltat molt, he nascut en un lloc del que em vaig desvincular molt jove i he viscut en una gran ciutat que et fa molt poc d’ella. Fins que ha arribat 2025 i no hem pogut anar a Mallorca. Llavors he entès realment la privació de les arrels i de saber on tenia el nord dels meus sentiments. Desarrelat fora de l’illa, ‘desnordejat’, he pensat que havíem construït un sentiment d’arrels i pertinença amb les persones que hem conegut aquests darrers 18 anys; hem aprofundit en els paisatges amb i, sobretot, sense mar (les illes grans són móns de sobirania pagesa); hem estimat les vinyes i les receptes, les farines i els saïms, els mars i les muntanyes, els camins i les tradicions; hem gaudit de la música i del ritme, del vocabulari únic de la llengua estimada. Hem sabut, desarrelats en un 2025 continental, que el nostre nord és al sud i les nostres arrels també són mallorquines. Si els déus i els amics ho volen, tornarem i ens refarem d’aquest ensurt d’enguany, d’haver pensat que caminàvem sense tocar terra. @canatoneta @4kilosvinicola @mesquidamora @barcelo_joan @can_ribot @son.vell @andreufelanitx_andreu_manresa @an_der_go @sestancvellvins @sacovadetsases1 @delasalasrotas @mariasolivellas @teresarotger @ralfilauren @andreumajoral_vinyovol

Elizabeth Strout, Explica-m’ho tot. Traducció de Núria Busquet Molist (boníssima, com un tel que deixa passar tota la llum del text). Edicions de 1984, Barcelona, 2025. Tothom hauria de tenir l’ocasió de llegir aquest llibre, de fer-ho amb calma, d’entendre’l i pair-lo, d’explicar-lo! Perquè ‘l’amor arriba de moltes maneres diferents, però sempre és amor. Si és amor, doncs és que és amor’. I l’amor que sent l’Elizabeth Strout pels seus lectors és tan evident que mereix tota l’atenció i respecte, estima i devoció. ‘M’agrades, Elizabeth’. Feu-vos aquest regal i practiqueu les seves reflexions i ensenyaments. @laimpossible @edicions1984 @nuriabusquet @lizstroutauthor @jaumejorda

Ull si tens un lloc com @baragullers vora casa teva o del lloc de treball. La seva refundació és esplèndida i a mi m’agafa a dos minuts de la feina! Quan tens un cuc i un moment d’inspiració, sempre estan a punt per fer-te feliç! Professionals i amables, amb un somriure i una cuina de tota la vida, són arrels i sabor. Avui hi havia un plus perquè aquesta sucosa i fina truita de bacallà (feia dies que la perseguia…) la fa un cuiner de la vora del Douro!!! I el pa amb tomàquet és de l’esplèndid forn veí, @forn.vilamala La combinació ja és molt bona però si hi afegeixes que pots anar a buscar qualsevol ampolla a l’altre veí de carrer, @vilaviniteca, i te la beus a l’Agullers per un mòdic preu de servei, l’oferta esdevé única i irrepetible, al barri de la Ribera i arreu. Des de ben jove aquest racó de la Barcelona medieval i setcentista m’ha agradat però ara m’encanta!!! Salut i per molts anys amb els plaers de la cuina de barri riberenca, nostrada i retrobada! @pau.arenos @cristinajolonch @tanacollados @esmorz_app @albert.molins

Avui he tornat a una de les meves cases de sempre, el Rasoterra. Massa temps allunyat m’ha fet retrobar un esperit que sempre he estimat però que s’ha renovat: l’espai respira un altre aire i la conversa i l’ambient volen sense entrebancs. Les receptes han guanyat alçada i reflexió, pausa i xup xup. Dues fotos com a exemple: una fideuà a la llauna amb xips de nyàmeres, els fideus sucosos, la nyàmera cruixent. Addictiu! I un guisat de carxofa i mongetes que es desfeia a la boca. Els vins sempre han estat un tret distintiu de la casa, sempre. I en pocs llocs pots trobar, a Barcelona, tantes ampolles del meu admirat Fabrizio Iuli, l’esperit en ampolla del Monferrato piemontès. Era terra de pagesos i de raïms autòctons i poques ampolles la mostren tan directament com el seu Natalin, 2021, 12,5%. És el vi que du el malnom del seu avi i el fa amb grignolino, la varietat que més estimava el Natalin. I el fa com el feia l’avi: macerat dues setmanes en ciment i els llevats de la vinya, premsat i reposat amb més ciment, embotellat sense més després dels freds rigorosos. Brillant i netíssim robí, cireres i garroves, tanins eixuts i austers. Tres anys de repòs en ampolla li han regalat l’estatus de gran vi, vi de pagesos piemontesos on el grignolino ha estat i, a estones, encara és tret distintiu i d’identitat. Avui he tornat a casa i estic feliç i content. @rasoterrabcn @parlachiara @cascina_iuli

Els amics i coneguts que llegiu aquests breus apunts meus a Instagram, coneixeu bé la meva debilitat pel Paul Auster. Ha estat i és una persona important a la meva vida. M’ha ensenyat moltes coses i he gaudit i patit, somrigut i pensat amb els seus textos. Ara hi és i no… viu i mor cada vegada que penso i deixo de pensar en ell. Com passa amb tots els que estimem i no hi són físicament, el seu record i memòria en nosaltres els ancora al present. Per Nadal el sentiment és més intens perquè el costum de casa nostra és, sempre, aplegar-nos al voltant de la taula i celebrar la vida nova. Dels que hi som i dels que hi eren! Perquè encara que la taula sembli buida, sempre hi són els que duem amb nosaltres. I com cada Nadal, rellegeixo ‘El conte de Nadal de l’Auggie Wren’ de l’Auster (trad. d’Albert Nolla per a Angle Editorial, Barcelona, 2020). He buscat una foto seva amb els purets holandesos que van inspirar el relat i em quedo avui amb la reflexió que l’Auggie, que va saber mirar com ningú, provoca en en Paul (pp.28-29): ‘si no et prens el temps de mirar, no aconseguiràs veure mai res’. La meva relació amb la vida feta natura s’ha guiat sempre per aquest pensament que ara retrobo en Auster: la mirada lenta i reflexiva és la que t’ensenya a veure, entendre i aprendre. Si no la teniu, feu-vos el regal d’aquesta lectura nadalenca, que és una petita enorme lliçó de vida que cada any ens regala en Paul. Bon Nadal a tothom!!! Ps. La foto és de Daniel Mordzinski, fotògraf de la literatura. @sirihustvedt @sophieauster @danielmordzinski @angle_editorial @albert_nolla @thebarkertruths @ton.mata.moliner

Quan arribes al restaurant estona abans de la cita (sempre ho fem! Ens agrada passejar vora el ‘nas del gegant’!) i veus al xef remenant entre arbres abans del servei, penses que anem bé! Perquè al Tossal Gros les estacions hi han estat sempre presents, als fogons i al celler, però des que en Vladi i en Dídac hi oficien, la radicalitat no admet matisos. La finestra de la tardor, olors, textures i matisos, omple carta i plats. I a mi m’interessa la radicalitat d’aquests joves: el valor que donen a les maneres de fer d’abans, del nord d’Europa al sud mediterrani, amb els productes propers, és enorme. Un entrepanet de senglar s’acompanya amb encurtits casolans de cogombre i brots de pi tendres (únic: com fa dos mil anys, tot es pot encurtir!); un ravioli del plin es farceix amb conill de bosc i es guisa amb carreretes, pinyons i reducció de brou; el pastís de moniato ve amb gelat de caqui de l’avi; hi ha caça; hi ha mars-i-muntanya delirants (llenega negra amb escòrpora i guanciale!); hi ha ceps a la brasa amb papada de porc duroc; hi ha fumats. I hi ha el més important per a mi: la sala (tot fantàsticament ben servit i explicat pel Jordi i en Pol) és construïda sobre el celler on en Joan Ramon Escoda fa els vins. La carta és 100% del meu gust però no puc evitar-ho: sempre que hi vaig, trio vins seus. Quin plaer únic és saber que aquí res no ha viatjat. Sempre he sentit que els vins que més m’agraden tenen dues característiques: qui els fa hi viu a sobre o molt a la vora. I els vins no es mouen d’on s’han fet. Així Els Bassots 2022 (única pega; no guarden ampolles velles per vendre al restaurant…): és el chenin blanc de la casa, un vi de conreu ecològic i factura sense additius de cap tipus, lleugerament brisat i reposat en gerres de fang sota terra. Quan la lluna va entrar en llum i flor (uns 3/4 d’hora després de començar el dinar) el vi va mostrar el seu poder. Amb ampolla guanyarà però ara ja és molt de tardor/hivern, amb aires de flor de mimosa i de pela de llimona, amb frescor de matinada bromosa i viva acidesa. El paratge de Prenafeta és especial, cert, però en Joan Ramon, en Vladi i en Dídac el fan únic. @joanramonescodamartinez @_vladid_ @didac_escardo

A casa som subscriptors i lectors de la revista Cuina @cuinacat des del primer número. La revista i les persones que la fan han canviat molt però vàries constants s’hi mantenen: bons consells de primera mà en restaurants i receptes potser sigui la que més valoro. I sempre són receptes que es poden fer a casa! Sembla una obvietat però no l’és tant… Del número 282 (2024), p.74 (recepta de David Caballero), la pastissera de casa ha fet (segona vegada) un extraordinari pastís de peres blanquilles (important! Són més dolces i saboroses) i espècies. Lleida i l’orient (canyella, gingebre, nou moscada i anís estrellat, clau i vainilla) passant per Mallorca (hi ha posat farina de xeixa!). Amb el sucre moreno en comptes de blanc, el resultat és espectacular: com una dolça immersió a la casba!!! La meva petita contribució a aquest moment diví de quotidiana felicitat ha estat un vi apropiat. L’he encertat (sense foto): del Petit Domaine de Gimios, el seu Vin de liqueur de Muscat Petits Grains 2015, 14%. Han estat dues dolçors complementàries, la de la pera cuita i la de flor de roser seca i humus del vi. I dues acideses alternatives i seductores, les de les espècies i el record del most de moscatell de gra petit: una altra manera de viure tardor. A casa, els petits plaers de la cuina i el celler es multipliquen sempre perquè els ritmes són, literalment, els que et venen més de gust! Salut i bona continuació de la tardor! @judcalix @cuinacat @lepetitgimios @cuvee3000 @cuvee.bottleshop @joancuvee @2hectareas_vinosnaturales @cook_id #vinsireceptesperestacions

Domaine Danjou-Banessy, Estaca, 2020, Côtes Catalanes, 13%. Convé celebrar sempre que es pugui. I si no hi ha motiu i ve de gust, també! Ahir, a la família ens ha nascut una Vinyet, per Sant Mateu: quin nom més bonic, el de Vinyet, per qui estima la natura feta vi! I avui ha començat la tardor. I jo he pensat que ens regalàvem un Estaca 2020, una de les garnatxes mítiques del món, a parer meu. Les paraules dels germans Danjou, impreses a l’etiqueta, descriuen què és, com es fa i què significa aquest vi: Schiste Quartz Lune Soleil Vent Terroir Organique Endemique Bois Cep Centenaire Nature Culture Homme Animal Végétal Minéral Quan l’hem begut (obert una hora llarga abans), he pensat que hi afegiria mores i esbarzer; violetes i vellut; finesa i subtilitat; una mirada amable i plena de comprensió. Amor i terra. El cor del raïm a l’inici de la tardor. Fa molta tardor aquest vi… Gràcies per tant, Danjou-Banessy!!! I benvinguda al món, Vinyet: amb tu ja és millor! Benvinguda, tardor! @domaine_danjou_banessy @jaumejorda @cosmicceller @johanpc #danjoubanessy #danjoubanessyestaca2020 #espiradelagly

La Furtiva, Vi de vila 2023, de Vilalba dels Arcs, a la Terra Alta. 13,5%. Blanc de la terra amb garnatxa i macabeu premsats directament sobre dipòsit de formigó. Fermentació i res més. Repòs de pocs mesos en dipòsit de formigó. I ampolla. És un dels vins blancs que més m’ha impressionat de l’anyada 2023. És així: d’una manera tan senzilla com oculta a la major part de mortals, l’Òscar llegeix la terra i els seus raïms i sap què cal per dur a l’ampolla les estacions i les inèrcies de les vinyes de què disposa, el moviment i el repòs. Impressiona aquest vi de la vila dels seus ancestres: complicitats i sentiments; intenció i integritat de sabors i textures; profunditat i emoció. La millor Terra Alta s’expressa d’una manera directa i desacomplexada, discreta i bonica, dura i penetrant. Flor d’olivera i ametllons. Enamora aquest vi i demana una atenció i una cortesia que hem de saber donar. És un regal en tots els sentits, que agraeixo profundament. @oscar.lafurtiva @4kilosvinicola @an_der_go @macot.barvins @2hectareas_vinosnaturales @monocrom.wine @xrutia @janinarutia Ps. I perdoneu la foto… la llum era terrible però no he volgut deixar d’escriure les meves impressions!

Aquest any, sí. @an_der_go

Des de la consciència d’anar posant anys, em fixo cada vegada més en els que em precedeixen, com són, què fan, quina vida duen. Penso: ‘segur que n’aprendré coses!’ Altra cosa és que les pugui reproduir… Alguns trets es repeteixen, que vaig retrobar en aquestes belles persones amb qui vam tenir la sort de berenar a Son Vell. 86 + 90 + 90 anys, d’esquerra a dreta. Sempre han treballat dur i sempre han tingut i tenen (clau) alguna cosa a fer. L’una darrera l’altra (clau), mai vàries al mateix temps, però sense pausa: certa o molta intensitat i constància. També tenen un cert ‘sentit tràgic’ de la vida: les han vist i viscut de tots colors i han sabut entomar i digerir les coses tal com venien. No hi ha retrets al passat. També: sempre somriuen (clau), sempre tenen una història a flor de llavis, sempre han sabut trobar la part amable i la punta divertida de les coses, per mínimes que aquestes hagin estat. Finalment: són persones agraïdes (clau) per tot el que han rebut i reben. També pel que donen sense pensar-ho dos segons: reps la seva hospitalitat constantment i també te la donen amb un sonriure com dient ‘gràcies per haver vingut i per pensar en nosaltres’. Son Vell és, a més de moltes altres coses relacionades amb la vida a la natura, una escola de vida i sempre estaré (clar) agraït als que em van permetre ‘matricular-m’hi’! @son.vell @4kilosvinicola @jaumejorda @sierra.abel @cosmicceller @joseppituroca @sara.venus.martinet @renebarbier_mogador_venus