El boom global dels centres de dades és en un punt crític. L'atracció de projectes és una oportunitat. Inversió, ocupació qualificada, posicionament tecnològic… Però no tot són avantatges. Emergen tensions creixents relacionades amb l'energia requerida o el cost mediambiental que suposen els CPDs. La conjuntura és tal que, segons un estudi de Sightline Climate, citat per l'agència Bloomberg, la meitat dels centres de dades previstos per al 2026 no es concretaran. Què està passant? Estan els centres de dades, i en conseqüència la Intel·ligència Artificial, en risc?
Espanya s'ha erigit com una de les localitzacions més privilegiades per ser un node de connectivitat internacional, un mix energètic orientat a les renovables, disponibilitat de sòl i un entorn regulatori favorable a la digitalització. Aquesta amanida de condicions ha fet de Madrid, Barcelona i Saragossa autèntics hubs. Tanmateix, el creixement accelerat planteja debats.
Qüestió d'aigua
A ningú se li escapa que els centres de dades consumeixen aigua. A més creixement dels mateixos, més estrès hídric. Els centres de dades requereixen sistemes de refrigeració intensius per evitar el sobreescalfament dels servidors. En un país marcat per cicles de sequera cada vegada més severs, la idea d'infraestructures tecnològiques competint per l'aigua amb usos agrícoles o urbans pot generar rebutjos socials en determinats territoris.
Així les coses, els projectes hauran de posicionar-se com a respectuosos amb el medi ambient i assegurar un retorn econòmic local.
No obstant això, aquest eix de discussió ha anat perdent centralitat. L'evolució tecnològica ha introduït millores significatives en eficiència, amb sistemes de refrigeració en circuit tancat, solucions híbrides i dissenys més avançats que redueixen el consum d'aigua. Sense desaparèixer del tot, el problema s'ha mitigat fins al punt que molts experts consideren que ja no és la principal aresta a resoldre. El focus s'ha desplaçat cap a l'energia, tal com expliquem a Demócrata.
El coll d'ampolla dels punts de connexió
Pot haver terra disponible i recursos hídrics il·limitats que, sense un punt de connexió a la xarxa elèctrica, un centre de dades no podrà operar, per molt innovador que sigui.
Els punts de connexió són els nusos físics (i administratius) que permeten a una instal·lació connectar-se a la xarxa de transport o de distribució i rebre la potència elèctrica que requereix de forma contínua i segura. Aquests punts de connexió són un recurs limitat. Cada subestació té una capacitat màxima i, en moltes zones del país, bona part d'aquesta capacitat ja està compromesa per projectes industrials, energètics o per altres centres de dades. Obtenir un punt de connexió no és automàtic: requereix autorització administrativa, inversions en reforç de xarxa i terminis que poden perllongar-se durant diversos anys.
El Govern ha intentat introduir mecanismes correctors, com la imposició de cànons per reserva de capacitat per evitar que projectes especulatius bloquegin accés a la xarxa sense executar-se. La lògica és clara: qui no materialitzi la seva inversió perd el dret a aquesta potència compromesa. Però la mesura també reflecteix fins a quin punt la infraestructura elèctrica s'ha convertit en el veritable camp de batalla.
Aquest desafiament no és exclusiu d'Espanya. A Estats Units, el creixement desbocat dels centres de dades —impulsat per gegants tecnològics— ha començat a generar tensions similars. Alguns projectes han estatRetrasats o directament cancel·lats davant la impossibilitat de garantir subministrament energètic suficient en els terminis requerits. El risc és evident: si no hi ha capacitat per alimentar aquestes infraestructures, el desenvolupament de la intel·ligència artificial podria trobar un límit físic, no tecnològic.
Als EUA, alguns projectes han estat retardats o directament cancel·lats
Notícia destacada
El Govern aprofita el decret anticrisi per imposar un cànon i noves exigències als centres de dades
5 minuts
Energia, la clau de volta
L'energia és un dels elements nuclears i s'ha convertit en el focus principal que determina si un projecte de centre de dades prospera o no. I no tant per una qüestió de sostenibilitat —on el sector, almenys sobre el paper, s'alinea amb els objectius de descarbonització— com per una de pura capacitat.
La irrupció de la intel·ligència artificial ha canviat les regles del joc. Els nous models, especialment els lligats a l'entrenament d'algoritmes, demanen densitats de potència molt superiors a les de generacions anteriors. Això implica consums més alts, més constants i concentrats en punts específics de la xarxa.
El resultat és un fenomen que ja comença a ser visible: falta potència. En diferents geografies, inclosa Espanya, la capacitat de connexió a la xarxa elèctrica s'ha convertit en un recurs escàs.
Així les coses, l'estabilitat de subministrament s'ha convertit en un factor crític i polaritzant, ja que es qüestiona si les energies renovables poden absorbir tota aquesta demanda. La seva generació és variable per naturalesa i depèn de factors com el vent o la radiació solar. Si bé aquestes fonts poden cobrir una part substancial de la demanda, la seva integració a gran escala requereix solucions complementàries, com sistemes d'emmagatzematge o tecnologies de suport. Per exemple, als Estats Units alguns grans operadors estan explorant fórmules com els reactors nuclears modulars, encara en diferents fases de desenvolupament.
A Europa, l'enfocament combina una forta aposta per les energies renovables amb un debat obert sobre el paper d'altres tecnologies en el mix energètic. En aquest context, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha reobert recentment la discussió sobre la contribució de l'energia nuclear, en un moment en què la necessitat de garantir subministrament estable conviu amb els objectius de descarbonització i amb posicions divergents entre Estats membres. Sense anar més lluny, a Espanya diversos partits de l'oposició insisteixen a mantenir les centrals nuclears operatives.
I per si no fos prou: la calor
En paral·lel a tot l'antecedit, emergeix un altre problema menys visible però igualment rellevant: la calor. Els centres de dades no només consumeixen energia; també la transformen en grans quantitats de calor residual.
Aragó, de fet, és un dels exemples més preocupants. Un estudi coordinat per la Universitat de Cambridge ha detectat un augment anòmal de 2ºC en la temperatura d'algunes zones de la regió que concentren centres de dades.
El que està en joc va més enllà del sector tecnològic. Els centres de dades són la infraestructura crítica sobre la qual es construeix l'economia digital: des de serveis al núvol fins a intel·ligència artificial, passant per aplicacions quotidianes que depenen de processament remot.
Doncs, què?
Limitar el desenvolupament dels centres de dades no és una opció per al Govern d'Espanya. Per això, va aprofitar el decret anticrisi per imposar un cànon i noves exigències als projectes amb el propòsit de garantir-ne l'execució.
En aquest nou escenari, la “crisi” dels centres de dades no és tant un col·lapse com una transició. El sector està entrant en una fase de maduresa en què afloren els seus límits estructurals i es plantegen solucions per encarrilar el boom.