PORTUGAL
A Portugal la pròpia Constitució reconeix la capacitat de concedir amnèsies. El seu article 161 estableix que competeix a l'Assemblea de la República concedir amnèsies i perdons genèrics.
Tres amnisties s'han concedit en els últims 50 anys. L'última, aquest mateix any, amb motiu de la celebració de la Jornada Mundial de la Joventut (JMJ), durant la visita del Papa Francesc aquest passat mes d'agost.
Dos mesos abans, al juny, l'Assemblea de la República va aprovar una llei per amnistiar tots els joves entre 16 i 30 anys pels delictes i faltes lleus que haguessin comès fins al 19 de juny.
Per trobar una altra amnistia cal remuntar-se a l'1 de març de 1996, quan l'Assemblea va amnistiar Saraiva de Carvalho, un dels herois de la “Revolució dels Clavells”, i els seus seguidors, per la condemna a 18 anys de presó que els va ser imposada per dirigir i participar en el grup terrorista FP-25 a principis dels anys 80.
Precisament, la Revolució dels Clavells i, conseqüentment, el canvi de règim a Portugal, va donar peu a una altra amnistia, aprovada el 1979. Aleshores la Llei d'Amnistia Polític Militar, va amnistiar les infraccions criminals i disciplinàries de naturalesa política, incloent-hi les subjectes al fur militar, comeses després de la Revolució del 25 d'abril de 1974.
FRANÇA
La Constitució vigent de la V República, estableix que l'amnistia només pot concedir-se per llei. El president de la República té la prerrogativa de l'indult individual. Des de 1959 i fins al 2002, el president de la República instava l'Assemblea a aprovar una llei d'amnistia, per delictes i faltes lleus, un cop inaugurava mandat, com a mesura de gràcia.
El 5 de gener de 1951, una llei va concedir l'amnistia als col·laboracionistes amb el règim nazi menors de 21 anys i que haguessin estat condemnats a penes inferiors a 15 anys de presó, així com altres casos per delictes menors comesos durant la II Guerra Mundial.
Dos anys després, el 24 de juliol de 1953, l'Assemblea Francesa va aprovar una nova llei d'amnistia molt més àmplia de la qual es van beneficiar la gran majoria de les persones per delictes comesos durant la II Guerra Mundial.
Quedaren exclosos els condemnats per exposar a tortures, deportació o mort altres persones i també els condemnats per col·laborar amb l'exèrcit, la policia o els serveis d'espionatge enemics.
Entre 1964 i 1968, l'Assemblea Nacional va aprovar tres lleis d'amnistia amb l'objectiu de restaurar la unitat nacional després de la Guerra d'Algèria. Aquestes tres lleis van ser completades per un Decret de gràcia presidencial, de manera que de les 3.662 persones que es van beneficiar en total, 1.196 ho van ser per indult individual del president de la República. (Charles de Gaulle).
També es va aprovar una Llei d'amnistia per als delictes comesos durant els alters de Maig de 1968.
En 1982, l'Assemblea de la República aprovà l'última llei d'amnistia per beneficiar els últims condemnats per la Guerra d'Algèria a iniciativa del president de la República, François Miterrand.
L'Assemblea Francesa va aprovar el 10 de gener de 1990 una nova amnistia, aquesta per als delictes comesos abans d'agost de 1988, de tipus polític, social o econòmic, relacionats amb les revoltes protagonitzades pels independentistes del Front Socialista d'Alliberament Nacional Canac de Nova Caledònia. Es van excloure els delictes de sang.
L'última amnistia registrada es va aprovar el 6 d'agost de 2002 per a delictes amb condemnes inferiors a 10 anys de presó relatius a conflictes sindicals, industrials, comercials…
ITÀLIA
A Itàlia la Constitució estableix que l'amnistia només pot ser atorgada per una llei que ha de ser aprovada per majoria de dos terços de cada una de les dues Cambres que integren el Parlament italià, en una votació, article per article, i amb una votació final de tot el text, també per dos terços de cada Cambra.
En concloure la II Guerra Mundial Itàlia va aprovar una amnistia per a delictes polítics, militars i comuns derivats del conflicte. Aquesta primera amnistia, aprovada el 22 de juny de 1946, es va dur a terme per Decret presidencial.
Tres anys més tard, el 26 d'agost de 1949, es va aprovar una amnistia que va beneficiar els condemnats per delictes electorals, que seria ampliada el 19 de desembre de 1953 pels mateixos delictes.
El 4 de juny de 1966 es va aprovar una amnistia per a delictes lleus amb pena inferior a tres anys de presó.
A tot això cal sumar-li el elevat nombre d'amnisties fiscals promulgades en els últims anys.
ALEMANYA
La Constitució alemanya (Llei Fonamental de Bonn de 1949) no es refereix en cap article a l'amnistia.
De fet, en 1949 i 1954 el Bundestag va aprovar dues lleis que no es van anomenar ‘d’amnistia’, sinó d’impunitat, però que van actuar com a tal per a tots aquells que, sense ser criminals de guerra, havien comès delictes durant el nazisme.
Altres dues lleis d'amnistia es van aprovar el 1968 i el 1970 per completar les dues reformes que es van fer al Codi Penal en aquells anys.
Les reformes del Codi Penal tenien l'objectiu d'adaptar a l'ordenament penal les noves tendències doctrinals en política criminal, sobretot pel que fa a la durada de les penes privatives de llibertat.
També es destipificaren delictes, com per exemple l'homosexualitat, i les amnisties tingueren l'objectiu de condonar les penes dels qui estaven condemnats per delictes que ja no ho eren. Finalment, el setembre de 2009 es promulgà una llei de rehabilitació que “amnistià” els qui els nazis havien condemnat per traïdors.