La despesa en defensa de Espanya ha tornat a convertir-se en un focus de tensió política i diplomàtica, tant dins de la OTAN com en la relació amb Estats Units. El Govern de Pedro Sánchez defensa que el país ha complert ja l'objectiu del 2% del PIB en seguretat i defensa, una meta que durant anys va ser reclamada per l'Aliança Atlàntica i que Espanya havia tardat més que altres socis a assolir.
La discussió, tanmateix, ja no es limita a aquest 2%. El nou debat gira entorn de l'objectiu del 5% del PIB plantejat per a 2035, una xifra que l'Administració de Donald Trump exigeix als aliats europeus amb l'argument que Estats Units ha assumit durant dècades una càrrega excessiva en la defensa col·lectiva. Espanya es resisteix a acceptar aquest percentatge com una obligació uniforme i sosté que la seva aportació ha de mesurar-se també per capacitats militars, desplegaments, suport operatiu i prioritats estratègiques, no només per una xifra pressupostària.
Quant gasta Espanya en defensa el 2026
Segons els càlculs presentats per La Moncloa, Espanya destina el 2026 35.419 milions d'euros a seguretat i defensa. L'Executiu subratlla que aquesta quantitat triplica en termes nominals els 11.172 milions d'euros registrats el 2018 i situa el país com el setè aliat de l'OTAN per volum absolut d'inversió.
El Govern sosté que Espanya ha consolidat entre el 2025 i el 2026 una inversió equivalent al 2% del PIB, davant del 0,9% del 2018. Per a Sánchez, aquest increment demostra un esforç extraordinari en un termini relativament curt, especialment en un context en què l'Executiu també vol preservar despesa social, estabilitat pressupostària i inversions en altres àmbits estratègics.
La metodologia de l'OTAN
Un dels punts clau del debat és que no sempre coincideixen les xifres nacionals amb les estimacions de la OTAN. L'Aliança utilitza una metodologia comuna per decidir quines partides poden computar-se com a despesa en defensa, mentre que cada país pot presentar els seus propis pressupostos amb una classificació més àmplia o més ajustada segons la seva estructura administrativa.
Per això, la discussió no és únicament quant diners dedica Espanya a les seves Forces Armades, sinó quins gastos poden incloure's dins del concepte de seguretat i defensa. El Govern vol que es tingui en compte una visió més àmplia, que incorpori inversions en ciberseguretat, infraestructures crítiques, resiliència, indústria tecnològica, suport a Ucraïna i capacitats que contribueixen indirectament a la seguretat col·lectiva.
L'aportació operativa espanyola
La Moncloa també insisteix que la contribució espanyola no pot mesurar-se només pel percentatge del PIB. Espanya manté prop de 3.000 militars en missions vinculades a l'OTAN i participa en desplegaments internacionals que formen part de l'estratègia de dissuasió i defensa col·lectiva de l'Aliança.
A més, el Govern destaca la incorporació espanyola a les Forces Terrestres Avançades desplegades a Finlàndia, una presència especialment rellevant després de l'ampliació de l'OTAN cap al nord d'Europa i el reforç del flanc oriental davant de Rússia. Per a l'Executiu, aquests compromisos mostren que Espanya no està al marge de la seguretat aliada, tot i rebutjar assumir sense matisos el nou llindar del 5%.
Què significa l'objectiu del 5%
L'objectiu del 5% del PIB aprovat pels aliats per al 2035 es divideix en dos grans blocs. El primer, equivalent al 3,5%, estaria destinat a necessitats militars bàsiques, com personal, armament, munició, capacitats de defensa, modernització d'equips, sistemes de comandament, intel·ligència, vigilància i preparació operativa.
El segon bloc, d'hasta el 1,5%, podria orientar-se a inversions relacionades amb la seguretat en sentit ampli, com infraestructures crítiques, ciberseguretat, resiliència energètica, protecció de comunicacions, mobilitat militar o reforç de sectors estratègics. Aquesta divisió busca respondre a una realitat nova: la defensa ja no es limita a tancs, avions o vaixells, sinó que inclou xarxes elèctriques, cables submarins, satèl·lits, sistemes digitals, capacitat industrial i protecció davant d'atacs híbrids.
Per què Espanya rebutja arribar automàticament al 5%
Pedro Sánchez sosté que Espanya pot complir els objectius militars assignats per l'OTAN sense elevar automàticament la despesa fins al 5% del PIB. La posició del Govern és que aplicar el mateix percentatge a tots els aliats no té en compte les diferències de mida econòmic, estructura pressupostària, posició geogràfica, necessitats estratègiques i capacitats ja existents en cada país.
La Moncloa calcula que assolir aquest llindar obligaria a mobilitzar fins a 780.000 milions d'euros durant una dècada, una quantitat que l'Executiu considera incompatible amb una política pressupostària equilibrada si s'aplica de manera rígida. La prioritat espanyola, segons el Govern, ha de ser invertir millor, reforçar capacitats concretes, impulsar la indústria europea de defensa i evitar que l'increment militar erosioni partides socials o comprometi la sostenibilitat fiscal.
Sánchez defensa gastar millor, no només gastar més
El missatge del Govern és que el debat no pot reduir-se a una cursa de percentatges. Sánchez defensa que l'OTAN ha d'identificar primer quines capacitats necessita cada aliat i després ajustar les inversions a aquestes necessitats, en lloc d'exigir una xifra idèntica per a tots els països.
Aquesta posició intenta combinar tres objectius: mantenir la credibilitat d'Espanya dins de l'Aliança, respondre a les noves amenaces de seguretat i evitar que l'augment de la despesa militar es converteixi en una pressió permanent sobre l'Estat del benestar. Per a l'Executiu, l'esforç ha de centrar-se en capacitats útils, indústria nacional i europea, tecnologia, interoperabilitat i preparació real de les Forces Armades.
Què exigeix Trump a Espanya
Donald Trump ha convertit la distribució de la despesa militar en una de les seves principals exigències als socis europeus. La seva Administració sosté que els Estats Units ha suportat durant dècades una part desproporcionada del cost de la defensa occidental i que Europa ha d'assumir una major responsabilitat pressupostària, industrial i militar.
En aquest context, Espanya s'ha convertit en un dels països assenyalats per rebutjar l'objectiu del 5%. Trump pressiona perquè tots els aliats avancin cap a aquesta xifra i ha dirigit crítiques específiques a Madrid per resistir-se a un compromís que Washington considera necessari per equilibrar la càrrega dins de l'Aliança.
La resposta de Madrid
Espanya respon que la seva contribució no es pot avaluar únicament amb una regla comptable. El Govern menciona la participació en missions internacionals, el suport a Ucraïna, el desplegament de tropes, la presència en flancs sensibles de l'OTAN i el compliment dels objectius de capacitat establerts per l'Aliança.
La posició espanyola no nega la necessitat d'augmentar la inversió en seguretat, però rebutja que el 5% sigui l'únic indicador vàlid de compromís. Madrid vol una interpretació més flexible, basada en capacitats reals i en aportacions concretes, davant la pressió nord-americana per convertir el percentatge en una vara de mesurar política.
Pot Espanya quedar fora de l'OTAN
El desacord sobre la despesa no implica que Espanya vagi a sortir de l'OTAN ni que existeixi un mecanisme automàtic per expulsar-la per no assolir el 5%. Espanya continua formant part de la planificació militar, de les decisions polítiques i de les missions de l'Aliança, i manté el seu compromís amb la defensa col·lectiva recollida en l' article 5 del Tractat de l'Atlàntic Nord.
La tensió es situa en un altre pla: el ritme, el volum i la forma de l'augment pressupostari. Espanya accepta reforçar la defensa, però vol fer-ho sense assumir com a obligació automàtica una xifra que considera excessiva i poc adaptada a la seva situació. El debat seguirà obert fins al 2035, data marcada per l'OTAN per assolir el nou objectiu.
Una disputa sobre diners, poder i prioritats
El xoc entre Espanya, l'OTAN i l'Administració Trump no és només una discussió pressupostària. També és una disputa sobre el paper d'Europa en la seva pròpia defensa, sobre la dependència estratègica dels Estats Units i sobre l'equilibri entre seguretat militar, despesa social i estabilitat fiscal.
Espanya defensa que ja ha fet un esforç històric en passar del 0,9% al 2% del PIB i que la seva aportació s'ha de valorar en funció del que realment aporta a la seguretat aliada. Trump, en canvi, exigeix un salt molt més gran i vol que els socis europeus assumeixin una càrrega que Washington considera endarrerida des de fa anys.
La pregunta que queda oberta no és si Espanya gastarà més en defensa, sinó quant, a quin ritme i sota quins criteris. Aquest serà un dels grans debats polítics de la pròxima dècada dins de l'OTAN.