Un 'gris' de paisà, una pistola per l'esquena i un portal del carrer Goya. És el record que Ángela Gutiérrez conserva de l'1 de maig de 1976, el primer Dia del Treballador després de la mort del dictador Francisco Franco.
Era aquell encara un país en blanc i negre. Però les mobilitzacions d'aquella històrica jornada, que aquest divendres compleixen 50 anys, van ser el major indici que a Espanya "tot havia de canviar", evoca Ángela a Demócrata, aleshores una jove militant antifranquista.
Els primers mesos de la Transició van convertir els carrers de tot l'Estat preconstitucional en un autèntic polvorí. Va ser aquella, la de 1976, una primavera que arrossegava la "galerna de vagues" de finals de l'any anterior, i que no podia oblidar els "successos de Vitòria": cinc obrers assassinats per la Policia franquista en una assemblea.
"Espanya en aquests moments és el país com més vagues d'Europa occidental, on la classe treballadora estava impulsant els canvis polítics i socials". Ho explica a aquest mitjà el doctor en Història Contemporània Pablo Alcántara. Per això, aquell primer de maig va cobrar una rellevància sense precedents al nostre país des de l'etapa republicana.
El 'Dia del Treball' en dictadura
Al maig de 1976 encara haurien de transcórrer alguns mesos perquè Adolfo Suárez fos nomenat president del Govern. Però en aquell moment, l'immobilista Carlos Arias Navarro, el mateix que el novembre de l'any anterior els espanyols havien vist plorar la mort del dictador, seguia portant les regnes del país i no estava disposat a passar per l'aro davant cap exigència democràtica.
La llei franquista era taxativa. Via decret, Franco va abolir un Primer de Maig que el règim republicà s'havia encarregat d'elevar a la categoria de festivitat nacional.
"Es consideraran laborables els dies onze de febrer, catorze d'abril i primer de maig". Així es va suprimir la festivitat obrera, tal com consta al Butlletí Oficial de l'Estat (el de l'Espanya sublevada, ja que el de la zona constitucional tenia per nom la 'Gaceta Republicana') del dimarts 13 d'abril de 1937.
I continua així: "Es formularà el calendari oficial, en el qual estaran assenyalades les festivitats del Triomf, la de l'Amistat dels Pobles Germans i la del Treball Nacional". Finalment, la dictadura va resignificar la data en consonància amb la declaració del papa Pius XII per dedicar-la a Sant Josep Obrer, sant patró dels treballadors.
"Es va donar el salt d'una mobilització reivindicativa del moviment obrer a una festa de caràcter religiós i folklòric organitzada pel Sindicat Vertical", matisa Pablo Alcántara a aquest mitjà.
Des de 1956, l'Organización Sindical de Educación y Descanso es va encarregar d'organitzar al madrileny Estadi de Chamartín (avui Santiago Bernabeu) exhibicions gimnàstiques, desfilades, i altres activitats de caire patriòtic. Tot presidit pel propi Franco, quedant exclosa de la jornada qualsevol altra mobilització que excedís el caràcter oficial del règim.
Les clandestines Comissions Obreres
Però els anys avancen i l'oposició antifranquista va prenent cos. L'obrerisme s'aglutina essencialment al voltant de les clandestines Comissions Obreres.
Ángela Gutiérrez exercia en una cadena de confecció a Madrid i militava en el sindicat de Marcelino Camacho, tal com recorda a Demócrata. "CCOO era el principal sindicat de l'oposició, impulsat sobretot pel PCE, encara que hi havia militants d'altres tendències polítiques", remarca Pablo Alcántara per la seva part.
Notícia destacada
Va succeir a l'abril: el mes clau de la Transició més enllà de la legalització del PCE
3 minuts
Precisament, Ángela forma part d'aquest grup. Abans de ser detinguda el primer de maig del 76, la Policia franquista ja havia arrestat a la qual també era militant de la trotskista Lliga Comunista Revolucionària (LCR) en dues ocasions. La primera, al seu lloc de treball. "Vaig donar dues palmades i vaig fer una assemblea". La segona, va ser el temut comissari Billy el Niño qui la va arrestar a la Gran Via de Madrid mentre passejava amb la seva parella, dirigent d'un comitè universitari. "L'estaven seguint a ell, però va donar la casualitat que hi anava jo", lamenta.
Va passar pels tètrics calabossos de la Direcció General de Seguretat (DGS), aleshores situada a l'edifici de Correus de la Puerta del Sol. També per la Presó de Dones de Yeserías i per la presó d'Alcalá de Henares. Tot això, sumat a un exili a Astúries, que es va poder resoldre després de la mort de Franco. Només tenia 23 anys.
"Salts" i pistoles
La seva tercera detenció es va produir el primer de maig de 1976. "Però, com se t'ha ocorregut ser-hi estant fitxada?". Així li ho va recriminar un agent de la Brigada Polític Social mentre li prenia declaració a la DGS.
Malgrat el context de repressió, els representants de Comissions Obreres en el franquista Sindicat Vertical a poc a poc van anar perdent la por a mostrar-se davant els seus companys. Aquest primer de maig, els aparells de propaganda dels moviments antifranquistes es van encarregar de difondre la notícia. "Normalment els militants col·locaven els cartells per la nit, per evitar ser vistos", explica Alcántara. A Casa de Campo, les forces sindicals havien convocat una multitudinària trobada. "Comissions Obreres va fer una crida a tot l'Estat", recorda Ángela. I així, els carrers madrilenys també van respondre.
Els coneguts en la jerga com "saltos" marcaven el compàs de les marxes, censurades sota el delicte d'"associació il·lícita". Es traduïen en apresurades mobilitzacions per evitar ser víctimes de la Policia Armada, que actuava amb celeritat a cop de sirena i perrazo.
"Amnistia i llibertat"; "amnistia general, democràcia llibertat" van ser les consignes de la jornada. Ángela es va sumar al "salt" del carrer Goya, cantonada amb l'aleshores Palau dels Esports, avui Movistar Arena. "Estàvem uns quants per les voreres i vam saltar al carrer per interrompre el trànsit tirant uns pamflets", explica.
Desenes de madrilenys van saltar a la marxa per la boca de metro, també des del Palau dels Esports, encara que l'acció llampec va ser més breu del previst per a Ángela. La zona estava plagada de 'grisos' de paisà. Un agent la va detenir a punta de pistola en un portal. "La meva parella va tirar a córrer… i va fer bé, perquè no el detinguessin", recorda entre rialles. "Aquest va ser el meu dia, serien les 12 del matí i ja no vaig veure més".
1 de maig de 1976, objectiu: pressionar Arias Navarro
La repressió d'aquella jornada va ser brutal, especialment a grans ciutats com Madrid, Barcelona o Sevilla. "Conats de manifestacions en diversos punts d'Espanya amb motiu de l'1 de maig", titulava el diari ABC l'endemà, que parlava de "més de cent cinquanta persones detingudes a Madrid", entre elles Ángela. "Un dels intents més importants de manifestació va tenir lloc a les proximitats del Palau dels Esports", continua la notícia.
Segons aquest mitjà, la Força Pública "va procedir a dissoldre" els diferents grups que allà s'havien concentrat, integrats per, almenys, 1.000 persones. Llegit entre línies, i interpretant la informació a través del cristall de la censura, podem endevinar amb facilitat el caràcter repressiu d'aquestes actuacions.
Tot, sempre d'acord amb la llei franquista: "Quan la manifestació revesteixi caràcter tumultuari, s'hagi o no autoritzat aquella legalment, bastarà un sol toc d'atenció perquè procedeixi la força pública a dissoldre-la", deia l'aleshores vigent Llei d'Ordre Públic.
El Partit Comunista de Santiago Carrillo va ser especialment crític amb la ferocitat emprada per l'autoritat franquista. No obstant això, l'òrbita dels moviments antifranquistes era conscient que la jornada es podia traduir en un mecanisme per exercir pressió contra el Govern d'Arias Navarro, "un avenç per acabar amb la dictadura", recalca Pablo Alcántara a Demócrata.
Moviments obrers com el de aquell 1 de maig de 1976 jugaren un paper fonamental per al desenvolupament dels mesos vinguts. L'1 de juliol d'aquell any, el rei Joan Carles exigí a Arias Navarro la seva dimissió en considerar-lo un obstacle per al seu projecte democràtic. Un abulenc prengué el seu relleu i la Constitució de 1978 reconegué finalment en el seu article 21 el dret a la reunió pacífica sense necessitat d'autorització prèvia. La resta és història.
Dos anys abans, en una bruta cel·la de la DGS, els finestrons de la qual avui es veuen a la llum del dia en passejar per la Puerta del Sol, Ángela Gutiérrez va haver de tranquil·litzar un grup de noies: "Les vaig haver de consolar perquè no deixaven de plorar". Altres dels seus companys, com Rosa Raga ni tan sols van poder acudir a les manifestacions. Militant a la Federació Universitària Democràtica Espanyola (FUDE), el 1976 es trobava a València, en la "clandestinitat absoluta", explica molts anys després a Demócrata.
Van ser "anys de plom", tal com recorden les seves víctimes, hereus d'una Transició que a molts va decebre, emfatitza Ángela, perquè no va asseure les bases per a enjudiciar els seus botxins. Una Transició que, tanmateix, sí que va obrir la porta a un període de llibertats que va retornar al Primer de Maig el seu caràcter festiu. Una jornada que els fills del tardofranquisme segueixen reivindicant.