I.- El maremàgnum de notícies, declaracions oficials i oficioses per part d'Institucions espanyoles, marroquines i fins i tot comunitàries europees (PE 17/09/2026) fan de l'arribada de més de 70.000 persones a Ceuta el 31 de juliol últim un esdeveniment que té a dita ciutat i la resta d'Espanya en règim d'alta tensió, per descomptat alimentada per una fàcil estratègia antigovernamental consistent a edificar un enemic exterior (aquí Marruecos) per poder atacar al rival polític interior (aquí “Perrosanchez”) acusant-lo -així com així- de traïdor.
Deixant per un altre moment reflexió alguna sobre la tasca de superació del fossat entre el món econòmicament pròsper i demogràficament declinant, davant del menesterós superpoblat, i anant a la nostra realitat en el primer terç del segle XXI, el que avui podem i hem de fer és enfrontar el com i el per què d'aquesta arribada, el majoritari retorn i el destí en els prop de 5.000 migrants a aquestes dates encara a l'espanyola (¡deixem-nos de retòriques com els superlatius “líssima”!), rebutgem que un diari seriós com El País (19/09/26) publiqui articles -el de Tahar Bene Jelloun- on s'assevera que “devolver Ceuta i Melilla a Marruecos seria un gest històric i realista” (perquè) “no és normal que la frontera europea estigui en territori africà”. (Resposta: els enclavaments extracomunitaris són millor palanca per a l'enteniment mutu internacional).
Millor ve -davant de postures dialècticament bel·ligerants- el residenciar-nos (o, si es vol, resignar-nos) en la simple i fructífera realitat, ocorreguda i per ocórrer.
I.- A) La primera realitat és que l'arribada (ni assalt ni invasió, això és atribuïble a les de comportament violent) massiva a Ceuta del 30/07/26 va ser autòctona si bé conduïda per organitzacions d'índole privada i afany lucratiu, les anomenades “mafies” que, cobrint fetén, van modular i dirigir la famosa arribada.
I això va respondre -sense dubte- a la divulgació d'un fet d'ordre judicial, no altre que una Sentència del Tribunal Suprem espanyol, la qual va oferir a les desitjos que multitud de joves marroquins i -més numèricament- els procedents de països al sud del Magreb, tendeixen a millorar el seu nivell de vida; el que -per descomptat cobrint- els organitzen les dites “mafies”. (Fenomen no afectant tan sols a Espanya, recordem el Lampedusa d'anys enrere).
I.- B) Vegem el perquè: la ja famosa Sentència 814/2026 (29 de juny) de la Secció 5a de la a la seva vegada Sala de lo Contenciós Administratiu, Ponent D. Fernando Román -text oferent per la seva desmesurada extensió, falta de sistemàtica i enrevessada redacció per a un més que intens mareig del pacient lector-, va donar, de ben segur inadvertidament, ocasió propícia perquè xarxes socials i “mafies” a l'aguait, organitzessin de seguida un nou desplaçament massiu cap a Ceuta, més tard Melilla.
És conegut el llarg i tortuós itinerari judicial fins a aquesta Resolució de màxim nivell: iniciat per la demanda d'un jove argelí que -com tants- des de la costa marroquina s'ha llançat natatòriament cap a l'espanyola, i interceptat per Forces d'Ordre del nostre país a la hipotètica frontera marítima, va reclamar no ser rebutjat a (repetim, hipotètica) frontera marítima i per tant se li fos permesa l'arribada al destí espanyol que amb el seu esforç físic pretenia.
I de sobres són conegudes les vicissituds fins a tal pronunciament judicial: Recursos, Tribunal Contenciós Administratiu d'Andalusia, Advocacia de l'Estat, innecessària inserció d'un parell d'altres Sentències del TS entre els Fonaments de Dret, etc., fins a arribar a la conclusió que el rebuig a frontera -al mar, s'entén- no s'aplica als que, com el noi argelí són simples nedadors, els quals tenen el dret d'arribar a la costa ceutí i allí quedar subjectes a un procediment devolutiu -“triaje” se li diu ara, utilitzat en termes d'origen mèdic- que amb totes les garanties jurídiques atendrà la seva pretensió d'asil.
I.- C) Però -des d'una postura mera i innecessàriament desiderativa, inoportuna-, la Sentència va afegir que tal rebuig (contemplat per la Disposició Addicional 10 de la Llei Orgànica sobre Estrangers a Espanya, LOEX) si cabria per aquells qui “intentessin superar els elements de contenció establerts, com les tanques”.
I com a tals “tanques” (les eficaces, flotants o no però fermament adherides al fons marí-terra) no existien en la data de la Sentència, tal inoportuna profecia interpretada per xarxes i “mafies” com a pronòstic -més encara- com a invitació a una imminent instal·lació de tantes repetides tanques, això insta a anticipar-se a tal probable mesura de les autoritats espanyoles.
Tal inoportuna profecia interpretada per xarxes i “mafies” com a pronòstic -més encara- com a invitació a una imminent instal·lació de tantes repetides tanques
Ergo, ràpid!, aprofitem l'interregne fins que “els elements de contenció”, vulgà “tanques”, siguin instal·lats, i “a Vds. clients nedadors els rebutgin mar endins i cap on puguin”, si no s'ofeguen després de tantes vicissituds natatòries.
I les dites organitzacions -si ens posem benèvols-, “ONGs” (després de cobrament avançat) mobilitzen clients i amb pressa -abans de la previsible instal·lació de les tanques- per a la qual cosa, aprofitant l'ocasió de la festivitat marroquina del Tron (31/07), duen a terme la posada en marxa (diguem, embraceo) d'una -per als catastrofistes- invasió, -per als realistes- multitudinària il·legal però sempre pacífica desplaçament cap al país veí “de possibles” (i de donar-me lloc de treball).
¿Passivitat o foment per part de les autoritats marroquines respecte a tal desplaçament massiu?
No és fàcil diagnosticar, però atès que la celebració simultània del Dia del Tron, integra dedicació policial a l'ordre ciutadà, i la no presència de dada alguna sobre intervencions armades favorables al salt massiu, apliquem el “in dubio” i reconeguem el caràcter extraoficial, absolutament privat i lucratiu de l'esdeveniment del 31 de juliol passat.
II.- Repel·lida la multitudinària arribada pel Govern espanyol, retornat al seu origen el 90% dels aproximadament 60 o 70 mil “invasors” i remanents a Ceuta aproximadament 5.000 persones, en la seva majoria joves, es dóna un fet curiós i -fonamental- poc comentat en el viu debat al respecte (el principal Partit de l'oposició al Govern espanyol ni ho ha mencionat en alguna de les seves múltiples declaracions sobre el tema).
El fet, transcendental, consisteix en l'acceptació incondicional que el Govern marroquí ha dut a terme per al reingrés -ja efectuat- al seu país de tots aquells que el Govern espanyol va rebutjar, excepte els nens i excepte els que van escapar d'aquella operació “re-expulsora”.
Un reingrés a Marroc de més de 50.000 persones que mostra la disposició col·laborativa d'aquest país i que ha canviat en la seva totalitat la situació per -per descomptat- bé.
Vist els greus problemes quotidians causats per 4 o 5 mil “invasors” remanents a Ceuta, ¿imaginem la situació en dita ciutat, també Melilla i fins a costes suretanes espanyoles si Marroc hagués impedit el reingrés d'aquests 40, 50 mil arribats abans al nostre país?
Però aquí hi ha un “xitó” generalitzat i calculat a l'efecte: si seguíssim a portaveus polítics i mitjans de comunicació conservadors espanyols, poc o res d'aquest reingrés massiu hauria arribat al nostre saber. Silenci hàbil: la política interior s'alimenta de la problemàtica exterior, el “com pitjor, millor” presta la màxima qualitat dialèctica i avantatge populista en ocasions com la dramàtica ceutí.
Un reingrés a Marroc de més de 50.000 persones que mostra la disposició col·laborativa d'aquest país i que ha canviat en la seva totalitat la situació per -per descomptat- bé
III.- Com era d'esperar, el Govern marroquí ha expressat la seva protesta, almenys queixa, davant de tal atac al seu país per part de significats Partits polítics i mitjans de comunicació espanyols, constants acusadors d'invasió oficialista marroquina a l'efecte de poder qualificar de traïdor el Govern actual espanyol, obligadament dialogant amb el seu veí africà.
En to dur, Rabat acusa “partits històrics espanyols” d'haver caigut en “el fang on l'escalada irracional i populista preval sobre el sentit comú” critica “una retòrica acusatòria (per part de Partits espanyols) que alimenta una estratègia de la por que perjudica a tots”.
En resum, rebutja ser “boc expiatori” de les conteses electoralistes espanyoles.
La reacció de l'aludit -Partit Popular- ha estat tèbia: “Marroc és responsable del que ha ocorregut per acció o omissió”, però expressa el seu vot per “una relació real i estable (…) convençuts que ambdós països estan cridats a mantenir-la en benefici dels seus ciutadans”. (Això sí, per al suposat d'un futur Govern PP).
I en aquestes estem.
L'autor d'aquestes línies ha esperat, per parlar del tema “Ceuta”, a la celebració de les eleccions a Marroc (23/09) en avís del possible aprofitament de la dedicació de les seves Forces Armades a la pau interior amb menyscabament de la vigilància davant d'un altre intent migratori cap a Ceuta i Melilla.
No ha estat, afortunadament, així, i a això han abonat les obres realitzades per Espanya pel que fa a la reparació de la valla marítima i -millor encara- el seu perfeccionament establint l'ajust al fons terràqueo, la qual cosa permet que -d'acord amb la llavors evitable constatació expressa per part del Tribunal Suprem en la 814/2026- es doni el rebuig a frontera a nedadors, això sí, humanament reembarcats via Marroc: inexistent ja per a ells el procediment devolutiu -“triaje”- que en territori espanyol obtenen els accedits ope legis .
Y tals reingressos són quotidianament acceptats per Marroc.
Per als, ja legítimament o per trampes, remanents a Ceuta, la situació és complicada però resoluble d'acord amb la nostra legislació i el reforçament policial administratiu i -per a l'eficàcia de tot asil- redistribució autonòmica imposada per Llei.
I tornant a l'origen de l'arribada, ni l'autor d'aquestes línies ni els seus probablement escassos lectors han de ser aliens al fons/fons de la qüestió: la subsistent amenaça que desnivells econòmics i culturals subsisteixin com a estímul a perillosos quan no suïcides intents migratoris massius i irresponsables, sent així quan la recerca de l'equilibri pot ser pacífica i constructiva a través de polítiques solidàries d'àmbit planetari.
A la qual cosa procuraran el encontre -repartiment econòmic, equilibri poblacional- que comportaria la superació d'aquesta hermètica mentalitat de “dins” i “fora” que amb rotunditat el Professor Daniel Innenarity ha denunciat.